Fa pocs dies em va sorprendre la notícia que el gener del 2018 en la Gran Bretanya s’havia creat un «Ministeri de la soledat». La ministra de la «Soledat» Tracey Crouch, que comparteix cartera amb «Societat civil i Esports» està encarregada de seguir les recomanacions d’un demolidor informe de la Jo Cox Commission on Loneliness que mostrava que en el país la soledat és un fet creixent que afecta ja nou milions de persones. En altres països com Austràlia, Xina, Japó i Corea també s’ha detectat un fenomen semblant. Al Canadà, on els experts estimen que afecta el 20% de la població, recomanen crear també un ministeri específic.
Poc després de la creació d’aquest ministeri la BBC, en el marc d’una investigació conjunta d’unes quantes universitats, va fer una enquesta sobre la soledat en diversos països. Van contestar cinquanta-cinc mil persones i en ella es veia que és un fenomen pervers en moltes societats.
Els resultats obtinguts afirmen que el sentiment de soledat no depèn de si una persona viu sola o acompanyada, tampoc depèn de l’hivern ni de les habilitats socials. No obstant això, sí que varia amb l’edat. Però, al revés del que podríem pensar, no és la gent gran o impossibilitada la que se sent més sola sinó els joves. Un 40% dels joves entre 16 i 24 anys que van contestar l’enquesta van afirmar sentir-se sols, i com més joves, més percentatge.
Sembla que les xarxes socials, que amb la seva connectivitat, independència i immediatesa, prometien una major socialització i una millor comunicació, no estan complint amb les expectatives. Les generacions nadiues, els nascuts en l’època de les xarxes socials se senten més sols que la seva gent gran.
Molts estudis han trobat que «la soledat és més generalitzada en països amb nivells més alts d’ús de les xarxes socials i que com més temps passi una persona en aquestes, més probable és que se senti socialment aïllada». Alguns investigadors sospiten que la connectivitat i comunicació per aquests canals no satisfan les necessitats del cor humà.
Els participants en l’enquesta definien la soledat com la «sensació de no tenir ningú amb qui parlar, de no tenir ningú que realment et comprengui» i senyalaven (88% de les respostes) que a vegades simplement petits contactes amb gent en el transport públic o algú que, de passada, et regala un somriure, ja t’ajuda a suportar la soledat.
Algú assenyalava que ben aviat perdrem fins i tot l’oportunitat de tenir un intercanvi amable amb el taxista, ja que el seient del conductor estarà buit.
Ens estem perdent alguna cosa i és urgent recuperar-la. Una mirada, un gest, una carícia, perdre el temps per trobar-nos per estar junts. Hem d’entendre com més aviat millor que l’activitat per la xarxa pot ser complementaria però mai substitutiva de l’amistat i del contacte presencial. Tancar l’amistat a l’àmbit virtual és, senzillament desvirtuar-la.
