La columna

La columna

Historial
16-10-2018
Carmel Aran
09-10-2018
Ramon Morell
25-09-2018
Carmel Aran
11-09-2018
Salvador Giné
04-09-2018
Lluis Foix
28-08-2018
Ramon Morell
21-08-2018
Amaia Rodrigo Arcay
14-08-2018
Carmel Aran
07-08-2018
Andratx Badia Escolà - @nandratx
31-07-2018
David Martínez García
24-07-2018
Ramon Morell
17-07-2018
Txell Morera i Toldrà
10-07-2018
Carmel Aran

Pàgines

Temps de campaments

07-08-2018
Temps de campaments

No hi ha estiu sense tendes de campanya, motxilles, rutes i fulards al coll. Durant aquests mesos, per poc que sortiu de casa, és fàcil trobar-se amb aquest paisatge de prats acampats o bé amb grups d’infants i joves seguint algun sender o atacant qualsevol cim. A la muntanya o a la platja, tant és, a Catalunya o a fora. Perquè el que importa és la coneixença de l’altre, el treball en equip, la descoberta del país, la convivència amb la natura o el diàleg amb un mateix, lluny dels sorolls que ens distorsionen i ens allunyen del que és vital, que és ben poca cosa.

La vida a l’aire lliure, en comunitat, és un aprenentatge continu impossible d’adquirir en d’altres circumstàncies. Una experiència de deu o quinze dies que queda gravada a la retina per sempre més i que esdevé una escola permanent. Ja ho va deixar escrit Baden-Powell el 1908, fa just cent deu anys, a Escoltisme per a nois (l’última traducció en català és la d’Eumo Editorial del 2007): «Vivint en plena natura, tenint la vostra pròpia tenda, cuinant i coneixent món, assolireu una salut i una felicitat que les parets i el fum de les ciutats mai no us proporcionaran. Fer caminades i descobrir nous indrets és sempre una aventura. Us enfortirà i us endurirà de tal manera que tant us serà que faci vent com que plogui, que faci calor o fred». És cert que el moviment escolta i guia ha canviat força en l’últim segle, com ho ha fet la societat en conjunt, igual que també és veritat que un campament actual poc té a veure amb aquell fundacional de Brownsea o els que es feien aquí, sense anar tan enrere, fa vint, trenta o quaranta anys. Però l’essència d’aquest fragment citat perviu immutable cada vegada que un escamot de Potes Tendres (o Castors i Llúdrigues, de 6 a 8 anys) munta la seua tenda, cada cop que les diferents sisenes de Llops i Daines (de 8 a 11 anys) s’ocupen de les tasques diàries del camp, cada volta que les patrulles de Ràngers i Noies Guies (d’11 a 14 anys) se’n van de raid i han de posar en pràctica tot el que han après fins aquell moment, perviu en cada ruta o en cada campament internacional que puguin fer uns Pioners i Caravel·les (de 14 a 17 anys) o uns Truc (de 17 a 19 anys).

Una aventura que, en la majoria de casos, és la materialització d’un projecte triat i planificat pels mateixos infants i joves. I, si no, d’una manera o altra hi tenen un paper actiu tant perquè s’encarreguen d’organitzar algunes de les activitats que ells han pensat prèviament com perquè el dia a dia implica prendre decisions que s’han de consensuar. Fins i tot poden sorgir propostes que l’equip de caps no havia previst inicialment, però per les quals ells mostrin un gran entusiasme i, per tant, s’acabin portant a terme. Sí, els protagonistes són els nois i les noies, però res no seria el mateix sense els i les caps perquè en l’educació hi ha un factor clau des de temps immemorials: la transmissió generacional del saber. Aquest país nostre té la immensa sort de tindre centenars de joves, que sumen milers, disposats a renunciar parcialment a la seua vida personal per dedicar-se a transmetre, de forma voluntària, allò que, en el seu dia, els seus caps els van transmetre a ells, perquè tothom tingui l’oportunitat de poder-ho viure.

Anar de campaments és créixer, que no vol dir només fer-se gran sinó, sobretot, no perdre la curiositat per voler entendre tot el que ens envolta. Comprendre l’entorn per protegir-lo i transformar-lo, és a dir, deixar-lo millor del que ens l’hem trobat. No per nosaltres sinó pels que vindran. La Terra no és l’herència que ens han deixat els nostres pares, és un préstec dels nostres fills, diu la famosa cita sembla que atribuïble a l’ecologista nord-americà Wendell Berry. Fer-nos-la nostra en el sentit ple que té és anar de campaments perquè els millors aprenentatges, els més sòlids, són els que vivim. I viure significa saber ser un protagonista col·lectiu sense tindre por de ser un mateix, amb totes les febleses i amb totes les virtuts —«com la terra és incerta / així soc jo» fa la cançó. Això és el que passa quan cada matí es tornen a obrir les cremalleres de les tendes i continuen els jocs i les cançons del dia anterior.

Andratx Badia Escolà - @nandratx
Escriptor, filòleg, escolta. Actualment, professor d’Estudis Catalans a la Universidade de Santiago de Compostela

Agenda

octubre

dl dt dc dj dv ds dg
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 
 
 
 

Enquesta

Participes en campanyes de recollida d'aliments?