Hom ja donava poques esperances al debat a quatre d’aquest dilluns. Veníem d’un debat a dos molt -massa- dur i tens el passat 14 de desembre. En paraules del corresponsal de la BBC Tom Burridge: “Please Spain, this is 2015, you can do better”.

Aquell debat va ser rònec, vell i ple d’atacs personals insuportables per l’espectador que semblava més un combat de boxa que un debat entre dues persones que preveuen dirigir, presidir, manar un país. Set mesos després, amb un país en funcions, ens hem trobat la nova versió del debat, ara a quatre, més mesurat en les formes però tant o més vell que l’anterior.

I som molt generosos si en diem debat. Li escauria molt millor dir-ne míting. Allò d’aprofitar que tothom ens mira per explicar el nostre programa, argumentari, estratègia comercial o allò que ens agradaria fer però que quan arribes al govern potser no és tan fàcil de dur a terme. “Nosotros lo que haremos es” o “Nuestras soluciones son”. Ahir mateix llegia una entrevista a Gianni Vattimo, pare del pensament dèbil, que deia que calia donar la raó als rivals polítics, perquè es necessiten poders i contrapoders per així evitar el pensament únic, el del partit que té la ideologia que soluciona tots els problemes. Més honestedat, més debat i sobretot, més humanitat. Potser algun boig votaria un polític honest que sabés aplaudir una proposta d’un rival. Però no, això no acostuma a passar.

Molts hauríem encertat en un sobre tancat que Sánchez s’encararia amb Rajoy, amb una alta gestualitat i comunicació no verbal del socialista, que buscava la trobada visual de Rajoy. Aquest defugia el confrontament mirant els moderadors. I Rivera, com no podia ser d’altra manera, buscant Iglesias i les seves aventures per Veneçuela, gràfics en mà.

Al final es busca el guanyador i el perdedor. Es diu que van guanyar Rajoy i Iglesias i que hi van perdre Sánchez i Rivera. Curiosament, igual que a totes les enquestes electorals. Encara hi ha partit. I per cert, ni rastre de les dones.