Lector, el títol de “La Columna” d’avui correspon a un breu i preciós conte del gran escriptor austríac Stefan Zweig (Viena, 1881-Petrópolis, Brasil,1942).

El conte té com coordenades principals la ciutat de Lió i l’any 1793 en plena revolució francesa. Lió que ha defensat l'opció moderada enfront la radical i jacobina de Robespierre pateix per aquest motiu un dur setge fins acabar vençuda. Comença tot seguit la repressió jacobina tant de la ciutat, enderrocant els edificis més importants com dels ciutadans, detinguts, jutjats sumàriament i executats per traició a la República.

La història humana concreta s'inicia en uns baixos de l‘Ajuntament on seixanta condemnats esperen llur execució la matinada següent, sense ànims, abatuts sobre jaços de palla. Uns s’acomiaden escrivint cartes, d’altres resten inerts, aclaparats. De sobte, la porta del soterrani s’obre i vint condemnats més s’encabeixen com poden en aquell trista estança. Els primers miren amb recel els darrers per aquella mesquinesa humana de no voler compartir ni la misèria. De cop i volta però una noia jove del darrer grup crida “Robert, Robert!” i es precipita vers un jove que estava repenjat a la finestra i que ara corre vers ella. Els dos joves s’abracen, es besen i “les llàgrimes de felicitat de l’un corrien avall les galtes de l’altre“. Els presents enlluernats per aquella escena d’amor a l’avantsala de la mort escolten llur història.

Promesos per casar-se, amb data i amonestacions fetes, ell parteix a lluitar contra els jacobins. Ella no en sabrà res més i indagant sobre el seu destí li diuen que està pres. Ella, valenta, pregunta als caps repressors que la ignoren primer i, després cruelment li anuncien falsament la seva execució. Ja del tot desesperada, els insulta i propicia la detenció i condemna sense badar boca davant dels comissaris.

Només desitja la mort, sense ell no té ànsia de viure.  I heus aquí que ara s‘han trobat i res els fa més feliços, l’infern ha esdevingut paradís. “Ai si poguessin presentar-se davant Déu sent marit i muller“ suspira la jove. I un home vestit de pagès s’alça i diu que és capellà de Toló i que pot casar-los allí mateix. Tothom s’oblida de llur condició i situació i assisteix joiós a la boda, fent un passadís nupcial amb les espelmes i una corona nupcial amb quatre flors. I no tan sols es casaran sinó que els oferiran oh generositat! Una petita estança dels baixos perquè puguin gaudir de la nit de noces. Ells ja s'amuntegaran més si cal. Es llur regal.

La nit s'escolarà i a punta de dia els soldats els desperten a tots, és el moment de complir les sentències.

La comitiva encapçalada per la parella anirà vers la mort amb dignitat i si bé algú espera un miracle darrer, una salva de trets conclou el conte.  No es produeix el miracle de la salvació.

I allí et quedes tu, bocabadat, astorat, colpit i penses que potser la bellesa i la bondat davant el mirall de la mort són més belles i bones que mai. El reflex màxim, i dones les gràcies a Stefan Zweig, per contar-te històries tan belles, rondalles d’adult i per invitar-te a la boda de Lió.