Quan Lluís Companys i Jover va ser afusellat a l’edat de 58 anys al Castell de Montjuïc de Barcelona. Va ser després d’un consell de guerra il·legal, segons va reconèixer anys després el ministre franquista Ramón Serrano Suñer, que el va sentenciar a mort per “ser el president de la generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya”. Companys es convertiria en el primer i únic president de govern escollit democràticament mort executat. Les seves darreres paraules foren “Per Catalunya!”. Instants després seria afusellat i rebria el tret de gràcia del policia Benjamí Benet. La sentència final, els peus descalços damunt la gespa i la serenor i tranquil·litat que relaten les cròniques de l’època van mitificar la figura del Companys màrtir per sobre de la seva trajectòria política. Va morir sol.

Potser d’aquí uns anys recordarem que també va ser un 15 d’octubre, just quan en feia 75 de la mort de Companys, quan el president en funcions de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va declarar davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, imputat pels fets del 9N arran d’una querella de la Fiscalia General de l’Estat. Se li imputaven els delictes de desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions públiques. Delictes que el podrien haver inhabilitat dels seus càrrecs públics. No estava sol, centenars de persones i càrrecs públics l’acompanyarien durant tot el trajecte, abrigant-lo com abans ho havien fet amb Ortega i Rigau.

Les semblances i les comparacions entre Companys i Mas sempre seran injustes. Les diferències, pel clima polític i el context de l’època, són abismals, però de ben segur hi haurà qui ho equipararà amb el que va passar avui fa tres quarts de segle.