És pràcticament impossible preveure el que pot passar amb el procés sobiranista. Tant és així que és bo recordar el que dèiem en l’últim número, el 193, de Fonoll. Començàvem la nostra col·laboració de la manera següent: “Resulta obligat parlar del 9N malgrat que, des que s’escriuen aquestes reflexions fins al moment que surtin publicades, hauran pogut passar moltes coses que poden canviar substancialment l’escenari i, fins i tot, algunes o moltes de les coses que aquí diem [...]”. Doncs bé, en aquests dos mesos, el full de ruta ha canviat totalment i totes les previsions que es podien fer han resultat fallides. No hi ha hagut referèndum, el recurs presentat pel Govern central ha estat acceptat a tràmit pel Tribunal Constitucional i s’ha suspès la consulta, i el que s’ha celebrat és un procés participatiu sense cap tipus de vinculació ni força democràtica. El futur, doncs, no està traçat.

Al mateix temps, és cert que una revista bimensual com Fonoll no és el millor aparador per comentar temes d’actualitat i puntuals, perquè la seva periodicitat pràcticament la converteix en inútil. Volem significar que una revista bimensual és un fòrum de reflexions molt més intemporals per no escriure quelcom que corre el risc que els esdeveniments sorgits li facin perdre tot interès i atractiu en el moment que el lector té l’edició a les seves mans.

Malgrat tot, el temps que estem vivint a Catalunya és tan important, que paga la pena córrer aquest risc. Em resulta molt difícil agafar altres temes, altres qüestions, quan em poso davant l’ordinador per fer aquesta col·laboració. Estic segur que sempre quelcom quedarà per la història, encara que, ho repeteixo, perdi actualitat i puntualitat. Intentaré parlar d’allò que sembla fonamental, d’allò que han de ser les parets mestres, d’allò que han de ser les columnes que aguantin l’edifici. Pot passar que algunes de les coses que direm siguin repetitives, no importa, si són o formen part d’aquesta estructura física de l’edifici esmentat.

Molts articles, treballs, opinions i reflexions des del no a l’independentisme estan basats en la legalitat, i es basen no només en la Constitució espanyola i el marc jurídic que la desenvolupa, sinó també en el dret i la jurisprudència internacional. Per mi, sincerament, el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya és un problema polític, no jurídic, que, si fem ús de la història, arranca ja als temps de la Primera República, amb Francesc Pi i Margall de president el 1873, fa ja més de 140 anys. Els problemes jurídics vénen després de solucionar el primer, el polític, però mai abans. La sobirania radica en el poble i les lleis sempre han anat darrere, mai davant. Això significa que les lleis sempre s’han de fer de baix a dalt, mai de dalt a baix, propi aquest últim recorregut dels autoritarismes antidemocràtics. Els governs han de captar el que la gent reclama, el que la gent reivindica i, producte de la negociació i el consens, neix la llei. Posarem un exemple al marge de Catalunya i del seu procés sobiranista. El 15 de maig de 2011 va néixer el moviment popular conegut amb la identificació d’aquell diumenge de maig, el 15M. Amb anterioritat, el febrer del 2009, es va crear la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Doncs bé, després de les concentracions massives, les manifestacions i la iniciativa popular legislativa que demanava la modificació de la llei hipotecària, tot continua igual: res s’ha modificat de manera substancial i han de ser els moviments socials els que aturin els desnonaments o resolguin, en la mesura que poden, el problema dels desnonats. Aquesta insensibilitat política és greu, molt greu, i posa de manifest que el poder en aquest país s’exerceix de dalt a baix, tot parapetant-se en què la legalitat hipotecària és la que hi ha i no es poden saltar les lleis (s’obliden que sí que es poden modificar).

Essent el problema polític, i reconegut com a tal, el pas següent hauria de ser saber què vol, què pensa i quin futur desitja el poble de Catalunya. Avui Catalunya és un país complex, multicultural, bilingüe, heterogeni en el seu territori i força divers en classes socials, amb una oligarquia econòmica i financera amb relacions de germandat amb l’espanyola i internacional, i l’única forma de saber què vol aquest país és votar i votar legalment. Des del 10 de juliol de 2010, amb la manifestació massiva a Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional que amputava l’Estatut del 2006, cada 11 de setembre ha estat un clam unívoc i inequívoc. La quantitat de gent al carrer –no cal entrar ara en una lluita de xifres– ha estat suficientment important, com hem comentat en el cas de la modificació de la llei hipotecària, com perquè per part del Govern central s’hagués tingut la mínima sensibilitat per atendre aquesta demanda popular. És normal i políticament correcte que el president del Govern, Mariano Rajoy, rebi a la Moncloa els dirigents de l’associació Societat Civil Catalana (SCC) abans de rebre el president de la Generalitat? I si va rebre SCC, per què no rep també l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural (OC)? Evidentment, la seva actitud és més que tancada, sense voler saber què és el que realment està passant, quan el que la realitat demana és fer una consulta legal, única via per saber, democràticament, què pensa i desitja aquesta complexa i heterogènia Catalunya. I si l’actual legislació no possibilita fer-la, es modifica la llei per donar-li a la consulta la cobertura democràtica imprescindible.

Un cop feta la consulta, i en vista dels resultats, caldria actuar i posar-se a negociar si hi ha una majoria de catalans que reclamen i volen la independència. Una independència pactada a cinc o set anys reduiria al màxim els efectes negatius del procés tant per a Espanya com per a Catalunya. Si aquesta fos la ruta, si aquest fos el recorregut, no hi hauria cap problema legal, no hi hauria cap problema ni amb Europa ni amb l’euro (si és que Catalunya opta per ell) i els tribunals internacionals i els estats de tot el món reconeixerien, sense cap problema, el nou estat de Catalunya. En aquest cas, cal demanar sinceritat als polítics castellans i que reconeguin que el problema no és de les lleis (que es poden modificar): el problema és que no volen la independència de Catalunya, al marge de qualsevol estructura jurídica i normativa.

I què és el que pot passar si no se celebra aquesta consulta legal? A curt termini, ben poca cosa, perquè el president Mas vol esgotar la legislatura i, per tant, no hi haurà, de moment, eleccions plebiscitàries, siguin quins siguin els resultats del nou 9N. Qui pot fer canviar de criteri el president Mas? La societat civil, amb l’ANC i OC al capdavant. Els dubtes, però, em creixen com a nans i no crec que la sensibilitat del Sr. Mas sigui, sobre això, més gran que la del Sr. Rajoy. Darrere de tot això hi ha el món del diner, el món de les finances. El gran capital, no el mitjà i petit, ha parlat clar: no vol la independència i potser tindran raó els qui mantenen que la I República catalana ha d’esperar la III República espanyola.