Fem primer una mica de cronologia. Tot comença amb la llei 12/2012, de 27 de desembre (abans, hi va haver un preàmbul fixant uns tipus mínims d’IBI), de consolidació de les finances públiques i l’impuls de l’activitat econòmica. Aquesta normativa, justificada per lluitar contra el dèficit públic mitjançant l’augment dels ingressos fiscals, afectava també als impostos municipals, malgrat que està del tot demostrat que l’única administració estatal que no té dèficit i si superàvit és la local, els ajuntaments són els que últimament tanquen els seus exercicis amb superàvit (estem parlant del conjunt espanyol d’ajuntaments, evidentment  que n’hi ha que no) en contra del que passa a l’administració central i autonòmica. Bé, doncs malgrat aquesta bona marxa dels ajuntaments podem llegir en l’exposició de motius de la llei esmentada el següent: “Asimismo, con el objetivo de mejorar la lucha contra el fraude fiscal que supone la falta de incorporación al Catastro de los bienes inmuebles y de sus alteracions físicas, se regula un nuevo procedimento de regularización catastral” (sic).

Posar en el mateix sac als ajuntaments i a les altres dues administracions en la lluita contra el frau fiscal es propi de pel·lícula dels germans Marx. I aquesta llei 12/2012 diu: “Estos valores (els rústics), en tanto no se aprueben las nuevas normes reglamentarias de valoración de inmuebles rústicos, se obtendrán por la aplicación de las reglas contenidas en la disposición transitoria primera, referidas a la ponència de valores vigente en el municipio (la d’urbana)” (sic). I així comença la història que aquest any ha cobrat vida al municipi, entre d’altres, el de Lleida comunicant, aquests dies, el Cadastre els valors de les granges i resta de construccions agrícoles als titulars de les explotacions.

Diguem d’entrada que de tota la vida les granges estan subjectes a pagar IBI de rústica però si no ho feien és perquè no havia normes tècniques aprovades per, precisament, valorar-les. Al Sr. Montoro no se li ocorre res més que en lloc de fer aquestes normes tècniques aplicar les d’urbana, és a dir aquelles que s’apliquen per valorar els habitatges i els solars urbans i urbanitzables delimitats.

És que una granja és un actiu real com un habitatge? És que es construeixen granges per acumular valor i especular com si és fa amb les immobles urbans? És que una granja té la mateixa garantia, en cas d’hipoteca, que un habitatge? No. Sí que una granja és un immobilitzat patrimonial amb un valor comptable però no té mercat secundari com sí que en té l’habitatge o una nau industrial i la seva explotació és implícita a la de la finca, és a dir, generalment la venda d’una granja va lligada a la de tota l’explotació agrària. D’altra banda, ni l’antiguitat, ni l’estat de conservació, per exemple, afecten per un igual al valor d’una granja o d’un habitatge, com tampoc les primeres tenen tantes tipologies constructives com tenen els pisos, així com les diferències en la qualitat constructiva té molt més recorregut en els immobles urbans que en els rústics. Doncs bé, malgrat totes aquestes importants diferències la mateixa metodologia i els mateixos coeficients que s’utilitzen per urbana s’apliquen a granges i magatzems agrícoles.

No hi ha dubte que el que es persegueix és augmentar els ingressos de la manera que sigui, encara que aquesta manera sigui tant arbitrària, injusta, incoherent i no equitativa, com la que estem comentant. Estem d’acord amb que les granges paguin IBI, ara bé determinar la base imposable d’un tribut no es pot fer de qualsevol manera (només cal recordar el que ha passat amb la Plusvàlua municipal que el Tribunal Constitucional acaba d’anul·lar els articles que determinaven la base imposable d’aquest tribut), perquè el principi de legalitat fiscal més important és el que diu que l’administració no pot ser arbitrària en les seves decisions.  En resum, mentre no hi hagi normes tècniques de valoració dels béns rústics aquests no es poden valorar, fer-ho es contradir els mínims principis legítims que tot impost ha de complir.