Bodes (II)
Aquest article és la continuació de Bodes (I)
- I vostè? Qui és vostè?
- No em coneix, sóc la neboda de la tia Francisca, la del Pirineu. Us vinc a convidar a la meva boda.
- Però si jo no us he vist mai!
- És igual, però teniu un deute. La meva tieta Francisca va venir a la boda del vostre fill Manel, al qual tampoc coneixia, l’any 1997.
- Però...
- Ni però ni òsties. Aquí tenen el targetó amb la invitació. Aquest calb d’aquí és el meu futur home, que vaig conèixer un dia en una discoteca completament beguda. I aquí, en gros, el número de compte. Tenen quinze dies.
I escup al terra mirant fixament a la pobra dona que acaba de deixar palplantada el replà de casa seva.
Pitjor que la camorra italiana, que les extorsions d’ETA als empresaris bascos, que els narcotraficants mexicans a les fronteres del nord. Moltes bodes comencen així, amb una amenaça que es perpetuarà en el temps entre els fils parentals de les famílies, entre els que van anar a les bodes dels uns i passen l’obligació als altres. No hi ha escapatòria i per cada boda existent hi ha una generació de joves granulosos als que algú els acaba de posar una cadena perpètua. Marcats per tota la vida. Hauràs d’anar a unes dos-centes bodes al llarg de la teva vida per complir els deutes parentals que van adquirir els teus pares, que al seu torn havien adquirit dels seus i al seu torn dels seus. I així es podria arribar a l’edat de Jesucrist, de Juli Cèsar o de Game of Thrones, pensant que hauria estat millor robar una barra de pa i que a un li haguessin tallat el cap a la plaça del poble que començar aquesta cadena d’odi que perjudicaria a els teves setanta generacions posteriors.
Tornem a la boda. Ho notareu perquè a Facebook els infreisers de torn començaran a omplir, des de primera hora del matí, els vostres murs, amb fotografies acompanyades d’un text tant sensual com “DE BODORRIOOOOO”. Quina semiòtica, quin argumentari, quin desplegament de mitjans. Atents, perquè aquesta exclamació vol dir que aquí hi ha algú que s’ho està prenent molt a pit i que ho donarà tot a la cerimònia que unirà, recordem, a dos persones a les que un dia els van donar un ninotet amb el cartell subliminal de “WEDDING ALERT”. Tan si sou parella com si sou els afortunats que us hi presentareu solters, no oblideu publicar el missatge amb una fotografia del vostre vestit, sabates, corbata o pentinat. És important que la gent que mirarà la foto entengui que sou les reines/putos amos i que us els gasteu pels vostres amics. Que si s’ha de pagar es paga i que “eh, un dia és un dia, que collons”. I que sou elegants. Recordeu que posar “DE BODORRIOOOOO” en una foto i aparentar elegància és d’una dificultat elevada, a l’abast de molt poca gent.
I arribareu al carnaval de vestits de llums i colors i alguns encara comentaran la que van muntar per la despedida. En català correcte mai direm comiat, sinó despedida, i sense pronunciar, com més ebri millor. Fem un fast forward i tirem un parell de setmanes enrere.
La despedida. És la despedida de la dignitat d’una part de la parella. És el final d’una etapa i l’inici d’una altra. Perquè ja ho sabeu, que després de la despedida i el casament només toca esperar la mort. Tornem al tema. Bus preparat, neveres plenes de gel i alcohol per donar i per vendre. Que on hem anat? Res, a jugar a paintball, a fet i amagar, a prendre el sol a la platja, amb els amics, a jugar a cartes, a donar un tomb casual per Reus, a fer una ruta amistosa i saludable pel Pirineu. En aquests moments heu de vigilar que el GPS del vostre mòbil no us traci la ruta fins al Paradise de la Jonquera, més que res perquè la vostra parella ho haurà rastrejat tot i si ha d’escollir entre dues opcions, hi teniu les de perdre.
El nuvi/a és fàcilment reconeixible. Si sou de poble, el vestireu de la forma més ridícula possible, condicionada per venjances internes d’anteriors despedides i el fareu circular pel poble, fent-li fer misèries que només poden fer gràcia si vas mamat com la resta de comparsa. Els vestits seran: si és mascle, de dona, si és femella, d’home, no falla. Si sou de ciutat us posareu uns ornaments al cap i, de forma més cuqui, anireu a fer un gintònic a algun bar de moda. En aquest cas el fetge patirà menys, però si us creueu amb una despedida de gent de poble, hi teniu les de perdre. Recordeu que no sóc expert en el tema, però tothom sap que si es creuen pel carrer dues despedides de solters, la llei diu que els protagonistes s’han d’involucrar en una baralla grupal que trenqui tots els precedents de les anteriors baralles d’aquell carrer.
Tornem a la cerimònia. Els del carnaval comenten la despedida, mentre van arribant la resta de convidats i van a fer la primera canya al bar de fora de l’església. Recordeu que sempre hi ha un bar a fora de l’església, és una llei universal que van crear els homes que van aixecar les primeres esglésies: “Aquí hi posarem la portalada gòtica, aquí l’estàtua de Jesucrist, que es noti que tenim la millor parròquia de la comarca, i just aquí hi anirà el bar, amb espai per quatre o cinc taules a la terrassa”. Deuen ser quarts de dotze i ja hi ha els primers indicis de turmells trencats, dislocacions, esquinços, camises suades i maquillatge corregut. Sou a la guerra, guerrers, heu vingut a patir i al final de la nit només quedaran els més forts. Els talons de 13 centímetres, la mitjana espanyola, no serien la millor opció pels carrers empedrats dels pobles on es celebrarà la boda. Us estilitzarà la figura per les fotografies de l’àlbum oficial, però haureu de demanar la baixa laboral per dos o tres mesos a partir de l’endemà.
Alguns ni entraran a l’església i es dediquen, sobretot els quillos de la colla, a preparar l’arròs i alguna altra salvatjada. De la primera en poden preparar perfectament uns quants quilos, d’aquell dur per llençar indiscriminadament, a fer mal. No us volíeu casar? Doncs au, us traureu arròs del cos fins al final del viatge de nuvis. De la segona hi ha nivells, però no crec que sigui convenient donar idees a les ments que llegeixen.
I per acabar, i això és una idea que us dono gratuïtament, per la cara, perquè sóc generós: un kabuki (veure imatge). La idea encertada d’una dona que estimo molt diu que per molt miserable que sigui un acte, un kabuki al final ho arregla tot. La gent aplaudeix hipnotitzada pels colorets i pensa “ah, bé, si han tirat un kabuki significa que la festa ha estat un èxit”. Que la núvia no s’ha presentat? Kabuki. Que plou? Kabuki. Que enlloc d’arròs algú ho ha canviat per pedres? Kabuki. Que la cosina de la núvia també vesteix de blanc? Kabuki. I així fins a la fi dels temps.
M’estic pensant si fer la tercera part. Què, si o no?
