Els estralls de la nevada i les tempestes d’aquests dies es comencen a veure. Les carreteres van buides, no hi ha camions i els mossos treuen el nas en algun punt estratègic. La por manté la gent confinada mentalment. Travesso la Panadella, porto un document que justifica la urgència d’anar a veure la casa per si hi ha hagut goteres o la neu ha enfonsat una part de la teulada.
Tot correcte. Ni la nevada, ni les pluges ni les ventades intempestives dels últims dies han malmès les estructures. El vent i la bonança ho han netejat tot. Ja no hi ha ni les clapes rituals de neu als obacs. Els capricis de la natura són indesxifrables. Si algú es deixa portar per la lògica que no es fixi en la natura que actua amb una llibertat sense límits. No et deixa espai per les prediccions.
El que volia saber és si havia fet mal als olivers. És prematur. Els efectes del fred són lents, imperceptibles en els primers dies o setmanes. Anem a donar un tomb amb el Josep que sempre aporta dosis d’experiència i saviesa. Valoro molt la seva visió optimista de les coses i de la vida. No m’ha parlat mai de que no hi ha res nou sota el sol, com deia Cohelet en el llibre del Eclesiastès, però sí que posa les coses en la seva justa dimensió.
Arribem als olivars. La neu ha trencat branques i rames. Sembla que hagi passat l’àngel exterminador. Calma. No ha ocorregut res. La neu ha estat l’esporgador primigeni. Ha trencat el que convenia o, si més no, el que hauria fet un esporgador professional en unes setmanes.
En aquesta època els olivers estan tristos, pansits, atordits. Sembla que han entrat en un període crepuscular. No. Han descarregat el fruit i estableixen complicitats amb els fenòmens atmosfèrics que venen. S’amaguen. No fan goig. Estan adormits. Esperen que el dia s’allargui, que el sol els tregui de l’estat neutral que han agafat.
Sembla que tot s’ha perdut i que les branques que es decanten cap al terra desfiguraran la vida de l’oliver. Calma i tranquil·litat, diu el Josep. Surt un dels fets atmosfèrics cabdals de la història del país: la nevada grossa de l’any 1944. Jo tenia un any i el Josep en tenia dos. Va caure un metre de neu el 22 de febrer. Res ho preveia. Ho va destrossar tot. La neu arribava a la finestra de casa i tothom obria pas amb pales i aixades.
Però els olivers esberlats, trencats, partits, aviat van mostrar la seva vitalitat. Collita plena durant uns quants anys. Per què? Perquè hi havia saó. L’aigua és la gran benedicció. Quan veig tantes branques i rames esteses sota els olivers no em preocupa. Aviat es refaran. La natura destrueix però alhora construeix. El temps és més savi i més sòlid que l’espai.
