I, sobretot, que passi. Fa uns dies el rei Felip VI demanava una campanya més austera. Uns altres demanaven que fos més curta. M'aventuro a dir que la sensació d'un gruix important de la població és d'esgotament. D'esgotament respecte als discursos, respecte a les sortides de to, del tu més, respecte el postureig polític i respecte a la previsible nova onada de debats i campanyes que de ben segur no aportaran res de nou. 

Els caps de cartell segueixen enrocats en el seu posicionament i en no cedir ni una coma el seu programa. Perquè no hi tenen res a perdre. Perquè si anem a unes noves eleccions és per culpa de l'altre que no ha volgut cedir. I perquè, com escrivia Lluís Foix, aquí no escolta ningú. I així, en un panorama fragmentat per colors i percentatges que ja ens coneixem de memòria, costa avançar. Els recomano l'acudit del Jordi Balasch, que ho retrata perfectament. Si abans la cosa es tractava d'aquella batalla entre la dreta i l'esquerra, ara juguem amb un nou eix: dreta, esquerra i nova i vella (o casta i no casta, segons amb quina cueta es miri). i així, repeteixo, costa. 

I si votem el mateix i queda tot igual, podríem anar a unes terceres eleccions? No seria d'estranyar, com diu Fernando Garea a El País, fent un repàs a l'escenari trencat que han deixat aquests quatre mesos de negociació fallida.

Que arribi. Que arribi el 26 de juny. I que passi.

ENQUESTA: A les eleccions generals del juny...