Fins que es va començar a generalitzar l'accés dels plàstics i els metalls per a la fabricació d'objectes quotidians, eines i màquines (segona meitat del segle XX), la societat feia una gran demanda de fusta. Els boscos de la Serralada Prelitoral ja s'havien esclarissat bastant, després de molts segles de consum i després de l'embranzida demogràfica del segle XVIII. En canvi, els boscos de les comarques pirinenques, allunyats de les grans ciutats i afavorits per la climatologia, encara oferien bones perspectives d'explotació. El problema esdevenia quan calia transportar la fusta fins a la terra baixa, que era on hi havia més demanda perquè els sistemes de transport eren molt deficients.
En aquest context és quan a la muntanya van desenvolupar-s'hi una sèrie d’activitats que tenien com a objectiu extreure la fusta del Pirineu i a través dels camins naturals com eren els rius, fer-la arribar a Lleida o a Tortosa, des d'on es distribuïa per tot el territori.
El procés començava amb l'acord que establien un fustaire (l'empresari) i el propietari d'un bosc perquè aquest accedís, a canvi de diners, a deixar tallar una zona boscosa. A continuació, el fustaire, mitjançant una persona de la seva confiança (l'encarregat), organitzava una colla de gent per fer la feina. S'havia de comptar amb uns picadors (els que tallaven els pins o avets amb les destrals, netejaven el tronc i el quadrejaven) que deixaven la fusta a punt per a les serradores, i uns tiradors, que amb l'ajut de bestiar (mules, cavalls, bous, etc.) havien de treure els troncs del bosc i portar-los a la vora dels torrents o rius. Després d'aquests dues feines ja podien intervenir els raiers (al riu Segre la majoria eren de Coll de Nargó). Quan el bosc era allunyat, procuraven fer baixar els troncs per les rieres i torrents (barranquejar) tot ajudant-se des de la riba amb un pal llarg acabat amb una punxa corbada (la ganxa).
Quan les bigues arribaven als enraiadors (uns llocs determinats del riu amb una petita platja) els raiers les aturaven, les treien de l'aigua i començaven a construir el rai. Lligaven diversos troncs per fer un tram i tot seguit n'unien tres o quatre, un darrere de l'altre. Quan el rai era dins l'aigua, una persona amb experiència agafava el rem del davant i una altra agafava el del darrere i... riu avall fins als llocs de destí.
El procés complet durava més d'un any. Al gener, els picadors anaven al bosc a tallar (la gent d'Alinyó, Alt Urgell, era la més experta). Tot seguit, els tiradors desemboscaven els troncs i els deixaven a la vora de l'aigua perquè s'assequessin durant la primavera i l'estiu. A l'octubre començava el barranqueig i quan arribaven les bigues als enraiadors les treien de l'aigua i tornaven a deixar-les assecar fins que a l'abril o maig, quan ja s'havien muntat els rais i els rius augmentaven de cabal pel desglaç, els llançaven a l'aigua. En quatre o cinc dies arribaven a Lleida i en quatre o cinc més ja podien ser a Tortosa. Havia transcorregut un any i mig des que els arbres s'havien tallat al bosc.
Les dificultats que van provocar les construccions dels embassaments i l'expansió dels transport amb camions, van fer desapareixer les activitats dels raiers, a partir de la dècada dels anys trenta del segle passat.