Manel Lladonosa: «Conèixer la història porta al compromís social»

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
19-07-2018
  • Manel Lladonosa: «Conèixer la història porta al compromís social»

Diu que una de les coses que més li agrada ara és fer d’avi. Podria semblar que és perquè li pot transmetre els coneixements adquirits al llarg d’una vida d’estudi de la història i d’experiències en la vida social i cultural de Lleida. Però no. És per deixar passar el temps sense presses. Assegura que una de les lliçons que ha après a la vida és a no tenir gaires pretensions. Humanista per sobre de tot i creient. El Manel Lladonosa sap que la seva passió per la història li va transmetre son pare i, un cop jubilat, espera haver pogut deixar el seu llegat als alumnes de la UdL, sobretot la necessitat d'oblidar el dogmatisme i obrir la ment.

Envoltats de llibres que ha de recollir del seu despatx, hem volgut conèixer, sense presses, el passat i el present d’aquest historiador lleidatà.

  • Presenta’t. Qui és Manel Lladonosa?

Sóc un professor ara jubilat de la universitat de Lleida i durant molts anys, des del 74, he donat classses sobre el món contemporani. També he estudiat el moviment obrer, el catalanisme, la història de Lleida i també de l’Església. Darrerament, he fet una biografia sobre Miquel Ferrer i Garcès i amb el Marc Macià hem tret un llibre sobre la història de l’IEI. També he treballat al món associatiu. Estava entre els promotors de l’esbart Màrius Torres, a la fundació de l’Ateneu Popular de Ponent, vaig ser vocal a Òmnium Cultural, president de l’Orfeó Lleidatà o de la Creu Roja de Lleida. I també sóc responsable del patronat d’Alguaire dedicat al meu pare, Josep Lladonosa i Pujol, i també sóc a l’IREL, Institut d’Estudis Religiosos, i a la fundació social Sant Ignasi. He estat treballant a mitges entre el món associatiu, cultural i social i el món acadèmic i investigador.

  • Aquesta barreja és la que defineix Manel Lladonosa?

Una mica sí, perquè sempre he intentat combinar el compromís social amb el compromís universitari. Convé relacionar-los. Un se situa a les classes, en la reflexió. I l’altre se situa a nivell pràctic: contribuir des de la teva capacitat al món cultural i social de la ciutat. Combinar aquestes dues coses em sembla positiu. Una altra cosa és si els resultats són els esperats.

  • I en aquest cas, hi ha els resultats esperats?

Hi ha alguns que són fàcils de veure. Per exemple, al capdavant d’alguna entitat, com l’Ateneu Popular, que hi vaig estar 8 anys, en les iniciatives d’aquell moment, que també depenen del treball de grup. A la universitat es veu en les llibres publicats. El que no saps és de quina manera has pogut incidir en la formació dels alumnes. Desitges que sí i, per la meva banda, l’esforç l’he fet.

  • Conèixer la història empeny a participar en la vida activa de la ciutat?

Això depèn del tarannà de cadascú. Jo diria que el coneixement de la història ens posa de ple en el que ha estat el país, el món. I això et posa en contacte amb uns problemes i et convida a materialitzar-ho en el teu entorn. La història porta al compromís. Això m’ha passat. Investigant coses sobre el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria de Barcelona, que era una entitat mercantil però que també feia formació, vaig treure idees per fundar l’Ateneu, aquest va ser un dels motors. I a la inversa, també funciona. Quan has d’explicar història als alumnes, si tens experiència en el món associatiu i civil, t’ajuda a entendre millor determinades reaccions socials, determinades dinàmiques de grup. Són dos aspectes que es retroalimenten mútuament.

  • Quan va començar l’interès per la història?

Va haver molta influència de casa. Gràcies al meu pare, Josep Lladonosa Pujol, l’historiador de Lleida, des de molt petit vaig tenir contacte amb els llibres. Primer perquè els veia al seu despatx i després perquè parlava molt de la història. Em comentava coses de la vida política del passat i del present. Vaig anar a la universitat molt motivat. I vaig continuar amb el desig d’explicar-me coses com per exemple, saber com havia començat la Guerra Civil.

  • Creus que l’estem explicant bé?

És un fenomen curiós perquè portem 80 anys i segueix suscitant passions. M’he trobat fent conferències, que rarament són polèmiques, però sobre la Guerra Civil es generen passions. Perquè va tocar la vida de les famílies i també va ser una confrontació ideològica i cultural. Com que va dividir Espanya i Catalunya, costa fer-ne una història desapassionada. Molts cops quan es parla de la Guerra Civil, també s’està parlant des del present. Però no vol dir que no sigui possible. Cal donar veu a tots els protagonistes i mirar-ho el més desapassionadament possible. El meu ideal d’historiador, sempre ho dic, és ser un marciano. Arribar aquí i explicar què es veu. Però no és sempre possible perquè parlem de temes vius i intensos i un se sent implicat d’alguna manera.

  • Desprendre’s de la pròpia mirada és difícil, també ens passa als periodistes

Sí, d’alguna manera, un historiador també fa com els periodistes, saber què ha passat, però uns personatges ens cauen millor que uns altres. Però si un periodista dóna veu a tothom, en història també cal entendre que hi ha una complexitat i que hi ha moltes veus. No es divideix en ser gent de dretes i esquerres, conservadors i progresssistes o bons i dolents, cal veure que la gent porta motxilles complexes i experiències complicades i això dóna lloc a situacions que són molt polièdriques.

  • Com t’agradaria que et recordés la història?

Això no m’ho he plantejat mai! La meva feina és bastant modesta. Si diuen de mi que vaig ser un historiador que va intentar aproximar-se el màxim possible a la veritat i a l’objectivitat, que va fer tots els esforços possibles en aquesta direcció i que també s’estimava la ciutat i va intentar fer alguna cosa en favor de Lleida ja estaria bé.

  • De reconeixements n’hi ha uns quants. Alguna fita guardada especialment a la memòria?

N’hi ha bastants. N’hi ha de familiars que són molt importants. L’experiència familiar amb l’esposa, la filla... els nets! Ser padrí és molt important. I tot el que va ser l’Ateneu Popular va ser molt important. Però és que en cada moment i en cada lloc, feia el possible per cada cosa. A Òmnium Cultural vaig promoure una setmana dedicada als llibres lleidatans, a Creu roja teníem el tema de la immigració, gent gran… Potser on vaig treballar molt va ser en l’impuls dels estudis universitaris a Lleida. Em vaig trobar al 72 que portàvem un any de la facultat de Lletres. Ja el primer any em vaig trobar de coordinador de la delegació de Lletres. I això va fer que hagués de dedicar molta energia en la creació d’aquests estudis. Veia que calia promoure la universitat de Lleida. Primer, coordinar els diferents estudis que hi havia de la universitat de Barcelona i d’aquí va vindre la creació de l’Estudi General de Lleida. Va ser una actuació amb molta gent: Víctor Siurana, Joan Vilagrassa, la Teres Areces, Romà Solà, Joan Viñas, també amb el Roberto Fernaandez, el Perulles… Això va ser molt important. Buscar de forma sistemàtica, crear l’Estudi General que era la coordinació de tots els estudis i, després, donar suport al màxim quan es va donar l’avinantesa de crear la universitat al 92, n’estic molt satisfet perquè vam posar-hi moltes hores.

I després, per mi han estat molt importants les classes. Sobretot a partir d’un moment en què vaig deixar d’actuar al món associatiu lleidatà i em vaig concentrar en els alumnes i les classes. Aquest element era molt important. Les classes han estat un factor que ha donat molt sentit al que feia.

  • Què voldries que s’haguessin endut els estudiants de les teves classes?

Deixar-se interpel·lar per la història i per la realitat. No anar amb una mirada dogmàtica per començar. I després, també tenir present diferents tipus de testimonis de la història. Són molt importants les memòries, les biografies, la literatura, juntament amb la documentació dels arxius. La veritat es pot trobar en molts elements, però per això s’ha de tenir la ment molt oberta.

  • Tenim una ment oberta?

Tenim certa tendència a fer-nos partidaris de. Tenim tendència també a voler tenir raó (riu). És que és molt bonic tenir raó. Per exemple, dir que les causes del genocidi de Ruanda van ser això, això i això. Les coses són molt més complexes. I és necessari sentir les diferents veus i deixar-se interpel·lar.

  • Intentar sortir de la futbolització de la realitat

Sí, de frivolitzar i de simplificar. La simplificació és molt perillosa, cal defugir-ne.

  • Les xarxes socials no ajuden, no?

No. Molts cops les xarxes socials són un camp de batalla, la batalla pel relat. Són un problema bastant seriós. Cal mantenir-se alerta, no deixar-se enganyar per la primera informació que arriba, pel primer bulo que corre, s’ha de ser desconfiat. Tant la primera Guerra Mundial com a la segona, van ser guerres de propaganda. També a la Guerra Civil. De fet, molt abans. Ara, és molt més fàcil. No cal llençar octavetes des d’un avió o cridar consignes per la ràdio. Ara és facilíssim i per això cal estar molt alerta.

  • Quin fet històric voldries viure?

El més important seria que qualsevol fita històrica que poguéssim obtindre fos el fruit de la recerca del bé comú. El diàleg, escoltar-se, una certa fita que vagi més enllà del fet material. Per exemple: Europa. Ha estat importantíssima en un continent que ha viscut les dues guerres mundials com a guerres civils. La unificació d’Europa, primer amb les primeres mesures amb la comunitat del carbó i l’acer, després, la comunitat econòmica europea i després la Unió Europea, ha estat importantíssim, és un tresor haver pogut transformar el continent europeu en un continent de pau. Ara, sobre l’economia només s’està veient clarament que no es pot. Tampoc sobre les pors, com està passant ara amb el tema de la immigració, que serveix per alimentar batalles polítiques de grups extremistes que reaccionen només per elements de por. Cal un ideal, un projecte humanista. De la mateixa forma que des de la perspectiva religiosa cal una mirada ecumènica que estigui al servei de l’éssser humà. No que s’instrumentalitzi políticament, que també passa. És molt important tenir objectius de bé comú, d’interacció positiva entre la gent.

  • La convicció religiosa és molt important, no?

Sí, en el meu cas sí. Sóc una persona cristiana compromesa i he escrit sobre la història de l’Església i sobre fets religiosos. És donar sentit. Però una religiositat entesa com a donar vida a l’ésser humà, alliberar-lo i donar-li vida, que s’expandeixi tal com és i desplegui una capacitat de mirar a l’altre no com una amenaça sinó com un complement a un mateix, com una riquesa amb la qual dialogar.

  • Costa més explicar-ho en aquests moments?

Sí, anem contracorrent. Al 1968, tenia la sensació que el món anava a millor, tot i que passaven coses terribles. Ara, hi ha el perill de veure només la part negativa i no la positiva. Em temo que és un tema de l’edat. He observat a les memòries de les persones que tendeixen a ser pessimistes al final de la seva vida i això em posa en alerta. També hi ha elements molt positius com la gent que treballa per rescatar víctimes al Mediterrani, grups i organitzacions que treballen en un sentit positiu. Però tenim tendència, com els historiadors, a buscar el conflicte. Si no, no hi ha història. I això ens desdibuixa la imatge del que hi ha de positiu al nostre voltant.

  • Però ets optimista?

Esperançat. La història sempre té tantes giragonses, que veus que hi ha un corrent subterrani amb molta gent que va aconseguint coses. L’aboliment de l’esclavitud, l’allierament de la dona, la sensibilitat pels drets humans… son coses cabdals. I malgrat el que està passant a Europa amb alguns grups que es mouen més per la por que per la idea humanista que comporta Europa, també hi ha molta gent que està avançant.

  • A què jugaves de petit?

Als jocs que fèiem tota la canalla: representant pel·lícules, com western o de tipus medieval. Al que vèiem a cine. I després al que hi havia per casa: cartes, cromos…

  • Algun personatge especialment admirat?

A vegades es modifica la visió dels personatges. Però potser Martin Luther King seria interessant com a referent, igual que Nelson Mandela. Intel·lectulment, Mounier. I com a historiador, Vicens Vives. Segons l’època, també. Recordo que als anys 60 em va impressionar molt la figura de Kennedy, però després, el que ha anat sortint publicat sobre ell, massa positiu no ha estat. Tot i que la seva política va ser una gran renovació al seu moment. Això sempre passa. Ara acabo de publicar la biografia d’aquest polític lleidatà del segle XIX que és Miquel Ferrer i Garcés, un personatge que podríem dir que és el més qualificat en termes polítics i intel·lectuals a Lleida del seu segle. Màrius Torres és també un personatge que captiva.

  • Sobre la historia de Lleida també has estudiat molt…

Bé, una mica, tampoc tanta. Que la gent es pensa que sé la que sabia el meu pare, però no me la va transmetre als gens (riu). Desgraciadament, no.

  • En què ets especialista?

He anat fent vàries coses. El moviment obrer del segle XX i després, del catalanisme. I a Lleida, el segle XIX. I últimament, també m’he capbussat en la història del franquisme a través de la història de l’IEI. Però també hi ha altres etapes que em semblen molt interessants, com el Renaixement i l’humanisme, la figura d’Erasme...

  • I a nivell personal?

No sé… suposo que sóc una persona que sé escoltar els altres. Sé mes escotar que parlar. També hi ha qui diu que sóc una persona senzilla. Això m’ho va transmetre mon pare.

  • Això sí que ve amb els gens?

Sí, i també són actituds que imites, intento ajudar els altres. A la família, com la meva dona, hi ha gent que té una gran capacitat d’estar atents davant les necessitats dels altres. Jo sóc de reaccions lentes i em costa més. Sóc un aprenent. I intento ser un bon avi (riu).

  • Quants nets tens?

Un i ara esperem una neta. Però això de fer d’avi és fàcil perquè només tens els beneficis. Renyar ho han de fer els pares. És una experiència desconeguda fins que no la passes. Com la paternitat. Però reconec que amb el net i a l’estar jubilat, tens molt més temps. Amb els fills, tens una agenda i els has d’apressar. En canvi, amb els nets els portes de l’escola i desapareix el temps. A vegades, estem tres quarts d’hora des de l’escola fins a casa. I hi ha 10 minuts! Però ell s’atura a tot arreu i no hi ha pressa. Poder fer això, és un privilegi a la vida, jo reconec que és extraordinari poder acompassar-te a la vida de l’infant i anar al seu ritme.

  • Què li ensenyes?

Més que ensenyar-lo, m’adapto a ell. Les criatures tenen una enorme capacitat d’aprendre i d’experimentar. Als fills se’ls vol transmetre moltes coses però el que cal fer és deixar-los córrer, que siguin ells mateixos. Aquesta és una de les coses que s’aprenen de la vida, que no es poden pretendre massa coses. Els pares i mares tenen projectes sobre els fills però amb els anys descobreixes que cada infant va fent el seu propi procés i no cal interferir massa amb moltes pretensions. Això també ho vaig descobrir a les classes. Vaig arribar a la conclusió que afortunadament els estudiants es tenen a ells mateixos (riu).

  • Però és difícil portar-ho a la pràctica

Sí, efectivament.

  • I deixar que passi és ser un bon professor

Jo ho he intentat, no sé si me n’he sortit. Una cosa és el que pretens i l’altra és si te’n surts.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder t’agradaria tenir?

Als 70 anys és difícil tenir superpoders. Un cop em van preguntar què hagués desitjat tenir. Vaig dir: una mica més d’intel·ligència, una mica més de força de voluntat i una mica més de generositat. Això d’estar atent als altres, de capacitat de treball envers els altres, sortir més de tu mateix.

  • I ara quin és el repte?

Després d’estar tants anys fent classes i també de tants compromisos associatius, ara el repte seria completar la recerca, intentar fer algun tipus de treball, publicar alguna cosa que sigui més d’examinar quines són les grans etapes intel·lectuals que he viscut. Per exemple, és evident que al maig del 68 es va crear una consciència de grup de generació, o l’any que vaig néixer, al 46, en ple franquisme, li estic donant voltes. També faré alguna cosa més en la línia de la biografia que acabo de publicar sobre aquest polític lleidatà o sobre la història de l’IEI, que he fet amb el Marc Macià. I també continuo donant classes a l’IREL.

  • Parar no

No! Això no. El meu pare també deia que no volia ser d’aquests jubilats del banc del si no fos. I va deixar llibres inacabats. Però cal canalitzar les energies cap al lloc més favorable i penso que ara és un bon moment per la reflexió, per un tipus d’obra amb cert sentit.

  • Parles d’estudiar les etapes viscudes, ara, què ens marca com a present?

Sembla que hi ha un narcisisme col·lectiu i un perill de regressió democràtica. Des de Trump fins a Turquia o Rússia. Això es veu millor amb més perspectiva, però el narcisisme col·lectiu explicaria perquè hi ha tantes pors. I potser també hi ha una hegemonia de les identitats. Els anys 60, el primer problema era el conflicte social, la lluita de classes. I ara són molt importants les identitats. El nacionalista romàntic republicà italià Mazzinni va dir que la humanitat és massa vasta i l’individu està massa sol, per això deia que calen els pobles. Però les identitats no són només nacionals, també culturals, religioses, fins i tot esportives. Són els sentiments de pertinença. Els partits de futbol són espectaculars, la passió i les emocions que s’hi posen. És un moment d’identitats i d’emocions.

  • És una barreja perillosa?

Si les identitats i les emocions es barregen amb una visió raonable, racional, que vegi a l’altre com una prolongació d’ell mateix, llavors, no. Ja ho deia un autor il·lustrat del segle XVIII, que només les grans passions aconsegueixen fer coses. La Revolució Francesa no és només fruit de la raó o de la il·lustració, és fruit també del desig d’igualtat, de les passions. A la reforma protestant, a les revoltes religioses també hi és. La qüestió és que aquests sentiments s’equilibrin i que no facin perdre mai la noció aquesta que per damunt de tot la condició humana és la mateixa. Som diferents, però semblants. Herder, que se’l situa com un dels pares del nacionalisme, veia les nacions, els pobles, les cultures com les flors d’un jardí. Iguals en dignitat en una terra comuna. Aquesta és una visió molt humanista de la qüestió cultural. Si es veuen així les coses, no és cap perill. Però si això s’utilitza políticament per captar vots basats en les vísceres, llavors, sí.

  • I a Lleida, en quin moment estem?

Reconec que he format part de gent que ha volgut la millora de la ciutat. Si la comparem amb el que era als anys 50, el canvi ha estat impressionant. El Víctor Siurana, que forma part del grup generacional nostre sempre deia que el seu ideal era que a Lleida es fes un acte cada dia. I ara se’n fan molts! Però també necessita una renovació generacional i cultural. Hauria de ser la gent jove la que digués què s’ha de fer. Els poetes joves, els intel·lectuals joves… La meva filla m’ho diu això, que només ens criden als dinosaures. I crec que té raó. Hi ha un món jove que hauria de tenir més responsabilitats. Pensa que quan jo vaig agafar la direcció de la delegació de la facultat de Lletres, tenia 27 anys. Potser era massa jove! Però ara quan em demanen segons quines coses, penso que podrien buscar algú d’una altra generació. Aquest és un dels reptes i també impulsar nous projectes. Com la generació dels anys 60, que va alimentar el canvi democràtic. Ja es va fent, a la política ho anem observant, però en el terreny cultural cal impulsar noves elits culturals més joves.

  • Com t’acomiades?

Agraint l’oportunitat d’explicar-me. Em sento agraït a la vida i a molta gent amb qui he pogut treballar plegats. Jo crec en el principi de la complementarietat. Ara hi ha la fal·lera de promoure la competitivitat. És com una religió i jo crec en la cooperació. Si un descobreix això, és molt important.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Els protocols covid a les escoles et fan sentir...?