És un tossal de relativa importància situat al sud de la comarca de la Segarra entre els municipis de Montoliu de Segarra i Talavera, a tocar del límit amb el municipi tarragoní de Llorac (Conca de Barberà). S’aixeca a la vora del petit poblet de Suró, que li dóna el nom.

Se situa a molt poca distància al nord de la vall del riu Corb, la qual s’albira perfectament des d’aquest punt.

El seu punt més elevat arriba als 831 m i en ell hi trobem un vèrtex geodèsic.

Etimologia

Segons el diccionari tossa i tos és: “Elevació del terreny ampla i ondulada”. I tossal: “Elevació del terreny no gaire alta ni de pendent gaire rost, en una plana o aïllada d’altres muntanyes”, i també, “Puig”. Forma part de diversos topònims. 

Mitologia

LA SOMNÀMBULA

De l’ermita de Montoliu de Segarra se’n conten algunes coses. Una de les quals ens diu que en temps del bandolerisme la gent del poble anà a amagar-hi els seus béns, per tal que aquests no caiguessin en mans dels lladres.

Conten, però, que per tal que ningú no sospités del lloc ni pogués beneficiar-se’n particularment, tots els bens en comú foren donats a un frare i aquest, fent un sot profund, els enterrà dintre del recinte de l’ermita. Així ningú no sospitaria del lloc i la imatge del sant seria, al mateix temps, salvaguarda.

Va passar el temps i allí continuen les riqueses d’aquella bona gent, però per adobar-ho, al frare que havia d’enterrar les riqueses li arribà la mort, sense que les hagués tret ni hagués comunicat a ningú el lloc on eren realment.

Un dia, un pastor que pasturava el ramat per aquells entorns, mentre tocava el flabiol veié lluentejar al terra una cosa. En acostar-s’hi, quina no va ser la seva sorpresa quan descobrí que el motiu de la lluentor no era altre que una moneda d’or.

Deixà el ramat allí i marxà a comentar-ho a la gent del poble, on arribà amb quatre gambades.

Alguns pensaren que era casualitat aquella troballa, ja que no recordaven que s’hagués colgat el tresor. D’altres, en canvi (gent de Vilagrasseta, diuen), sí que ho recordaven i pensaren treure’n el màxim profit per a ells.

Fou per això que anaren a trobar una somnàmbula per tal que els guiés i els indiqués el lloc exacte on es trobava el tresor.

La somnàmbula accedí a guiar-los, i els cobrà, això sí, un bon preu per endavant.

Diuen que arribaren fins a l’ enrunada ermita, i els va dir que fessin allí un clot. Els homes van posar-se a fer-lo amb delit. Enfonsaven i enfonsaven, però res no trobaven. I com sigui que van començar a impacientar-se perquè no trobaven res, la somnàmbula els contestà que calia cavar mes de pressa, car ella “veia” que el tresor era allí, embolicat en una pell, però que a la pell hi havia un fil lligat, i que l’altre costat del fil hi veia, estirant la pell, el frare que va colgar el tresor. Calia, doncs, aprofundir més i més de pressa, per tal de no permetre al frare estirar la corda.

La llegenda acaba dient que estaven a punt d’aconseguir la pell del tresor quan un gran foc s’encengué, socarrimant-ho tot, i els que cavaven marxaren corrent; comprengueren que allò era una maledicció i que mai no assolirien la pell del tresor.

I així acaba aquesta llegenda, sense que ningú, fins avui, no hagi tornat més a l’ermita a buscar el tresor, el qual roman allí colgat, fins al dia en que es pugui treure per part d’aquell a que li estigui permès, car el frare, des de la seva estada, vigila perquè ningú no es quedi allò que no sigui seu.