Gósol

Les dues grans serralades del Cadí i el Moixeró, unides pel coll de Tancalaporta, formen una impressionant barrera muntanyosa en el punt d’unió entre el Prepirineu i el Pirineu. És en aquesta zona on el Parc Natural del Cadí-Moixeró acull, a més d’una gran biodiversitat, llocs d’una bellesa i un atractiu especials que inviten a fer-hi excursions.

El massís del Pedraforca és una de les zones naturals més emblemàtiques de Catalunya, amb una riquesa biològica emmarcada en un context geològic únic.
Aquest caràcter emblemàtic és conseqüència de la forma molt peculiar de la muntanya, la qual s'alça de manera impressionant en una àrea molt petita. En només tres quilòmetres de base, el massís s'eleva prop de 1.300 metres fins a arribar als 2.497 metres del Pollegó Superior.
L'any 1982 va ser declarat Paratge Natural d'Interès Nacional pel Parlament de Catalunya mitjançant la Llei 6/1982, de 6 de maig, per atendre la conservació de la seua vegetació i singular bellesa.
Aquest tipus de protecció s'aplica als espais naturals d'àmbit mitjà o reduït que presenten característiques singulars atès el seu interès científic, paisatgístic i educatiu. Només hi són permesos els usos tradicionals agrícoles, ramaders i silvícoles compatibles amb els objectius concrets de protecció.
El massís del Pedraforca es troba entre les comarques del Berguedà i l'Alt Urgell, al sud de la serralada del Cadí i al nord de les serres del Verd i d'Ensija. La carretera que arrenca de la C-1411, al sud de Guardiola de Berguedà, ens porta fins a les poblacions de Saldes i Gósol, els dos municipis als quals afecta l'espai natural. Per pista, s'hi pot accedir des de Bagà, passant per Gisclareny i el Santuari de Gresolet, o des de Tuixén, passant per Josa del Cadí.
Fa més de 25 milions d'anys, els plegaments alpins que van aixecar el Pirineu van originar el Pedraforca.
Posteriorment, els fenòmens erosius produïts a l'aigua i el vent han acabat de perfilar la seua forma actual, més erosionada a l'enforcadura perquè els materials que la formen (margues) són molt més tous que les calcàries dels Pollegons. Així mateix, els successius cicles de glaçada i desglaç han trencat la roca i els seus fragments s'han acumulat al peu de les parets formant les tarteres.
Al Pedraforca distingim tres estatges de vegetació:
El primer, l'alpí (per damunt dels 2.300 metres), està format per rocams i tarteres, amb una vegetació adaptada a un ambient fred i de sòls rocallosos. Hi creix la corona de rei, espècie endèmica del Pirineu calcari que hi va arribar durant les primeres glaciacions, ara fa un milió d'anys.
El segon estatge, el subalpí (entre 1.700 i 2.300 metres), està format per avetoses i pinedes de pi negre. És el bosc que arriba a més altitud. Les fulles del pi negre li permeten suportar temperatures molt baixes, nevades i una manca d'aigua temporal.
En tercer lloc, l'estatge montà (per sota dels 1.700 metres) està format, sobretot, per la roureda de roure martinenc que ocupa gran part dels vessants. A la zona de l'obaga de Gresolet, la fageda intenta guanyar les zones més humides i desplaçar l'avet i el pi negre. Aquí i allà creix el pi roig, estès arran de l'explotació de la fusta.
Pel que fa a la fauna, els rocams constitueixen un medi on la vida és difícil. La seua inaccessibilitat permet que molts animals, com ara l'isard o el talpó de tartera, s'hi aixopluguin i algunes aus facin el seu niu, com el pela-roques i la gralla de bec groc.
Als boscos del Pedraforca, hi viuen espècies d'ocells rares, com ara el gall fer, el trencapinyes i el pinsà borroner.
Els prats d'alta muntanya queden sota la neu i el gel gran part de l'any; això fa que a l'estiu hi hagi gran activitat. Hi trobem la guineu, la musaranya cuaquadrada o la merla de pit blanc.
Des de fa molts anys, el Pedraforca és visitat pels amants de la muntanya. La seua imatge és un referent paisatgístic a Catalunya d'un atractiu innegable.
El massís ha sigut sempre una bona escola per als escaladors catalans.
L'any 1992, Lluís Estasen va ascendir per primera vegada per la cara nord del massís i va dedicar gran part de la seua vida a trobar noves vies d'escalada, sobretot al Pollegó inferior. El 1949, es va construir el refugi, que porta el seu nom, a la jaça dels Prats, al nord-est de la paret.
Al Pollegó superior, molt més accessible, s'hi pot ascendir per la tartera que mena a l'enforcadura, per la canal del Verdet o des de Gósol.

L'antic poble emmurallat de Gósol, més conegut com el Castell, s'aixeca damunt d'un turó anomenat el Tossal situat a l'extrem sud-oest del nucli urbà. El recinte fortificat conserva la trama urbana i com a elements més destacats: les restes de les cases, un llenç de muralla que tanca el recinte pel costat nord, el lloc on s'alçava el castell i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol.
El lloc anomenat Gosal ja s'esmenta l'any 839 en l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell.
També se sap que el castell ja existia el segle XI, ja que en un document datat entre els anys 1068 i 1095 un personatge anomenat Galceran va prestar homenatge al comte de Cerdanya pel castell de Gósol i altres castells més.
La possessió del castell de Gósol passà de mans dels comtes de Cerdanya als de Barcelona i, finalment, als sobirans del casal de Catalunya i Aragó, si bé va estar sempre infeudat per la dinastia de Galceran de Pinós.
L'any 1273, amb el desig d'augmentar la població del castell, Galceran de Pinós i la seua muller Berenguera van concedir la carta de franqueses, fet que va marcar el gran desenvolupament del nucli de Gósol. En aquesta carta s'establien les noves relacions amb els pobladors i els favors i dispenses dels tributs o serveis com treballar en les obres del castell.