Ivars d'Urgell

Els orígens d’Ivars d’Urgell es remunten al segle VIII, en un moment en què el Principat estava sent envaït pels sarraïns. Els invasors es dispersaren i s’instal·laren per tot el territori, si bè preferentment es quedaren en els llocs reduïts que reunien una caracterí­stica comuna: l’aigua. Així­, en aquesta època, els musulmans van fundar tot de pobles que avui dia identifiquem gràcies al seu topònim Àrab, com Alguaire, Alcarràs, Alcoletge, Ivorra, Ivars de Noguera i Ivars d’Urgell. «Ivars» significa «terra d’aigua». L’aigua és, doncs, la causa primera de l’assentament dels musulmans en el poble d’Ivars i provenia de la font de Santa Maria, ubicada al Camí­ dels Pouets, tot omplint les basses del poble, que, si bè no n’hi havia prou per convertir al regadiu els camps de la zona, si­ que n’hi havia suficient per a la irrigació l’horta d’Ivars, que abarcava un bast territori. Tambè s’ha apuntat un altre possible motiu de la fundació d’Ivars, i és la presència del gran estany que, degudes les seves contí­nues dessecacions, proporcionava sal, si bè no s’ha pogut demostrar que els Àrabs l’explotessin.

Ermengol IV, comte d’Urgell, conquerí­ Ivars d’Urgell als sarraïns, esdevenint aquest poble l’últim en ser ocupat en l’activitat reconqueridora del comtat d’Urgell, que topà amb el de Barcelona al sud. Ermengol atorgà Ivars al Capí­tol del Bisbe d’Urgell. La primera referència de l’Ivars reconquerit és de l’any 1090, en què Ivars és qualificat de «quadra». En una torre o casa forta s’hi devia instal·lar un personatge de cert rang encarregat de la colonització del territori, tot repartint alous entre els habitants i protegint-los, a ells i al territori, de qualsevol atac. Així­ doncs, per mor de possibles ràtzies dels sarraïns, es varen edificar torres o castells als emplaçaments reconquerits per tal de resistir millor un atac de semblants característiques.

La primera referència històrica de l’existència del castell d’Ivars la trobem al tombant del segle XI al XII, quan Guillem Arnau, ardiaca del Bisbat d’Urgell i futur bisbe, cedeix a la canònica de Santa Maria de la Seu tot el seu patrimoni familiar, incloent-hi el castrum d’Ivars. En mès d’una ocasió, el fet d’estar a tocar del senyoriu dels Anglesola provocà maldecaps al Capí­tol d’Urgell. Sembla que per tal d’acontentar als Anglesola, el bisbe d’Urgell i els canonges de la Seu, cediren a Arnau Berenguer d’Anglesola el feu del castell d’Ivars, tot i que es reservaven per a ells dues terceres parts de la dominicatura dels alous per l’obra de Santa Maria de la Seu, mentre que la restant seria per al feudatari i els castlans. Anys desprès, sembla que els Anglesola es volgueren fer amb el complet domini d’Ivars, cosa que provocà que es demanès la intervenció del papa Alexandre III en favor del Bisbe d’Urgell, que amenaçà amb excomunicar al senyor d’Anglesola si no tornava el que devia al Bisbat.

Des de la Reconquesta fins a les acaballes del segle XVIII, Ivars d’Urgell fou dominat territorialment i jurisdiccionalment pels canonges de la Seu d’Urgell, i esdevinguè un poble primordialment eclesial.