Ponts

De les ceràmiques trobades a la Roca del Call pels arqueòlegs i els antropòlegs, o per les restes actuals de la presència humana, com el dolmen de Sols de Riu (Edat del Bronze), sembla encertat dir que la vila de Ponts ja estava poblada durant l'època hallstàtica. Una de les raons que justifica el naixement de viles com Ponts és precisament la situació privilegiada que posseeixen, sent un dels camins naturals principals que des d'antic es feia servir per passar els Pirineus. La vila està dominada pel tossal on s'aixeca l'antic castell de Ponts, enrunat, i l'església romànica, també enrunada, del monestir de Ponts, canònica agustiniana que va succeir la col·legiata i església parroquial de Santa Maria, edifici gòtic destruït el 1839 (quan les tropes carlines van incendiar la població, que restà mig destruïda) i reedificat posteriorment. El lloc i el castell van formar part del comtat d'Urgell (el comte Ermengol IV en va confiar la castlania a Gispert de Ponts al segle XI). Va esdevindre després centre de la baronia i marquesat de Ponts. Hi havia hagut un convent de mínims. A finals del segle IX Ponts ja formava part de la marca territorial assignada pel rei Carles el Calb a Guifré el Pilós que havia de ser defensada davant les incursions sarraïnes del nord d'Àfrica, dominadores de la major part de la península. I, en aquestes lluites frontereres, el 909, Muhammad alTàwil, reietó d'Osca, va emprendre una ràtzia cap a l'est, conquerint el castell de Ponts, entre altres. Després de cent anys de dominació i lluites de conquesta i reconquesta, Ermengol IV d'Urgell va tornar a donar l'alou de Ponts i Gualter al monestir de Ripoll perquè hi establís una comunitat monacal (1069), canònica agustiniana que va succeir la col·legiata i l'església actual de Santa Maria. La major part del segle XIII va transcórrer amb les lluites nobiliàries d'afermament dels comtats catalans (guerres d'Urgell) passant el territori d'unes mans a unes altres. El castell de Ponts va ser assetjat i pres pel monarca Pere II, el Gran. D'aquesta manera el 1416 després d'haver sigut centre de la baronia del seu nom, Ferran d'Antequera va cedir el castell de Ponts a la corona. I, al 1491, havent passat per moltes mans, Ferran el Catòlic el va vendre a Joan Ramon de Cardona. Cap al 1600, quan el virrei comte de Santa Coloma, representant del rei a Catalunya, va heretar la senyoria de la vila de Ponts, es va proclamar el Sant Crist patró tutelar d'aquesta vila en substitució de sant Miquel. En aquest temps el Consell General de la Vila va decidir que els habitants de Ponts se separessin de l'obediència d'aquest comte i es van incorporar a la Generalitat i a la Corona d'Aragó (1622). El 1648, Felip V va elevar la baronia de Ponts a la categoria de marquesat. Ponts va prendre part després pels Borbons. El poble patí grans extorsions tant de l'enemic com de les tropes pròpies. La guerra va acabar el 1713 amb el reconeixement de Felip V com a rei d'Espanya. A la Guerra del Francès (1808-1814) la península ibèrica va ser envaïda per l'exèrcit francès i la vila de Ponts sofrí de nou un saqueig, i a més, va ser incendiada pels napoleònics. Una mica més tard, 1839, durant la guerra carlina, amb la qual va començar el regnat d'Isabel II, es va repetir una altra vegada la història del saqueig pontsicà. A Ponts, el 1853 es va produir la primera gran inundació que es coneix com a conseqüència del desbordament del riu Segre. Aquest mateix any començaren les obres de construcció del canal d'Urgell, ja projectades des de feia molts anys. Avui dia Ponts sobresurt pel seu afany turístic i de reeiximent de la cultura local i per l'enclavament de la presa del pantà de Rialb, com a garantia d'aigua, tant de reg com de boca, per a una gran part de la Catalunya actual i futura.