Jaume Moya: "S’ha de potenciar i fer créixer Lleida sense donar l’esquena a la resta del territori de Ponent"
Temps aproximat de lectura:
Des de Lleida.com volem deixar de banda la política com a eix vertebrador d'aquesta entrevista i situar-hi la persona que hi ha darrera de la figura política. Coneixerem des d'un prisma més proper els candidats i candidates de Lleida a les eleccions generals del proper 28 d'abril, les quals configuraran els i les membres del Congrés del Diputats. En Jaume Moya, candidat de En Comú Podem, va néixer a Barcelona el 1972 i viu des de fa deu anys a Florejacs, a la comarca de la Segarra. És llicenciat en Dret, exerceix de procurador dels tribunals des del 1996.
Qüestions personals
Amb quin color es sent més identificat? Amb el vermell, pel que suposa, d’inconformitat, d’acció, de rebel·lia, de visceralitat. Soc bastant reflexiu i sovint les millors decisions que prens amb una empenta, amb una pujada de sang.
Quina afició li ocupa el seu temps lliure? M’agrada molt escriure, sobretot sobre el territori, la història, les meves vivències o la ficció. En aquest últim camp tinc algun premi en un concurs de relats. M'apassiona sobretot la feina de documentació prèvia a escriure. És una activitat que condensa moltes altres passions.
El seu ideal de felicitat? La meva vida va canviar quan vaig anar a viure a Florejacs. Anteriorment, vivia a Barcelona, on tenia un despatx professional amb força feina. La realitat és que viure al camp, en contacte amb la natura, en un lloc amb història, patrimoni, gastronomia, bons productes i tradició... Un lloc que m'aporti tranquil·litat, tot i que no sempre estic conforme amb aquesta, sinó no m’hagués posat en política. El meu ideal de felicitat està intrínsecament vinculat a un poble petit amb identitat, patrimoni i amb natura.
Quina qualitat aprecia més en una persona? La sinceritat és fonamental. M’agrada molt conversar i dir les coses pel seu nom, contrastar idees davant una persona que no pensi com tu. M’interessa saber què pensen les persones, la seva visió de la vida, dels seus problemes, què els commou, perquè a través d’això jo també m’enriqueixo, políticament i personalment.
Quines considera que són el seu major defecte i la seva millor qualitat? Potser soc massa inconformista. Mai en tinc prou, sempre hi ha un nou estímul que fa rebel·lar-me i apostar pel canvi constant. En realitat podem destacar-ho com una qualitat, estic content de ser-ho, però a vegades també em fa imprevisible.
Quina seria la seva major desgracia? No sabria dir-te, soc un home feliç, soc optimista o, millor dit, un pessimista desinformat. Sempre intento veure la cara positiva de la vida. Em sento afortunat, tinc una feina que m’apassiona. Ara, per exemple, en política, soc immensament afortunat de poder ser allà, entendre els “com”, els “per què” i incidir en el canvi.
Com li agradaria morir? Ostres, no en tinc cap pressa! M'agradaria morir amb la feina feta, pensant que has deixat el món una mica millor que com te’l vas trobar. Però alhora pensant també que m’ho he passat bé i que ha valgut la pena. Estadísticament és més difícil néixer a que et toqui la loteria, aquest regal de la vida s’ha d’aprofitar des d’un punt de vista hedonista.
El seu heroi o heroïna de ficció? M’encanta la Mafalda, vaig créixer llegint els seus llibres i raonaments. Per una banda, el sentit de l’humor és fonamental, et permet ser molt crític amb aquest inconformisme. Per una altra, té la capacitat de transmetre missatges molt profunds sense fer aquest discursos llargs i tediosos que fem els polítics, sinó a través d’una cita, un joc de paraules o una ironia.
I la seva persona o personatge referent a la vida real? He madurat escoltant música rock, tot i que molt del seus mites han acabat malament, com Curt Kobain, Jim Morrison o Jimmy Hendrix. Són gent que ha aconseguit fer música que ha canviat el món, amb missatges de contingut social i que finalment s’han rendit o han acabat fugint del món a través les drogues. També Freddie Mercury, soc un fan absolut de Queen! Avui en dia és molt mainstream, però jo tinc des que tenia 13 anys m’hi ha comprat discs i he llegit biografies.
La visió del món de Mercury, amb una barreja entre la visió lúdica, hedonista, del plaer, però alhora amb el compromís de voler incidir en la llibertat, el valor superior en tots els sentits.
Algun projecte frustrat que li hagués agradat emprendre? M’agrada molt la història, el patrimoni i el territori, el de la Segarra, el Solsonès i l’Urgell, per exemple. Em fascina aquest territori i vaig intentar crear un projecte per dinamitzar-lo i fer conèixer la gent que aquestes zones són molt desconegudes, però que són brutals en molts àmbits, a nivell de paisatge, cultura, gastronomia... Fa uns anys vaig crear una empresa de projectes culturals a la qual hi vaig dedicar molts esforços. Vam aconseguir algunes coses en aquest sentit, però no vaig aconseguir que fos el meu mitjà de vida.
El seu nom preferit? Els meus fills es diuen Guim i Dídac. Aquest últim m’agrada molt pel fet que està vinculat al manuscrit del Segon Origen, un document que ha marcat la nostra joventut. Però en destacaria el nom de Roc, per Sant Roc, un personatge vinculat a la geografia de Ponent, protector front les malalties, i perquè evoca un element fonamental de la natura com és la roca.
Si fos un superheroi, quin poder li agradaria tenir? El tòpic és dir que m’agradaria volar, i de fet he tingut l’oportunitat de sobrevolar la meva geografia amb avioneta o drons. Ajuda molt al relativisme, a no limitar-se a l’horitzó curt que t’aporta la visió des de terra, mentre que si t’eleves aprecies que tot va més enllà.
Si vostè cregués en la reencarnació, en quina altra època – lloc diria que ha viscut o li hagués agradat fer-ho? No hi crec amb la reencarnació, però si t’he de dir alguna ha una etapa d el ahistporia que m’agrada molt, se sent a la zona on visc. L’alta edat mitjana, als segles 8, 9 i deu. És un període molt desconegut, però és molt interessant pels canvis que s’hi van viure llavors. Passar de la decadència de l’Imperi romà, de la gran civilització que ens porta els drets, les comunicacions, la llengua i la cultura. Ja a la baixa edat mitjana s’introdueixen els conceptes de racionalitat, Renaixement, Humanisme... Però hi ha un moment en aquesta època en què molta part del territori reneix, amb una sèrie d’emprenedors que marxen de la Catalunya vella.
Quin hàbit, ja sigui seu o d’altres persones, no suporta? Fumar, tot i que al meu voltant tinc gent que m’estimo amb bogeria i que fumen. Ho odio i no ho entenc: fa pudor, alimenta les grans multinacionals, produeix malalties, residus i brutícia. És un molt mal hàbit.
Un conflicte històric que mereixi la seva admiració? N’hi ha molts, però et destacaria els conflictes bèl·lics del segle XIX, sobretot les Guerres Carlines. Em fascina el xoc que es produeix entre el món del “això s’ha fet així tot la vida” del carlisme, l’arrelament amb els bens, amb la religió i l’ordre, i com la irrupció dels nous models lliberals i la col·lisió de cultures que això suposa. És un moment de transformació brutal i ens ajuda molt a entendre molt del que pensem ara, més que la Guerra Civil.
Té algun lema personal? La llibertat d’un acaba on comença la de l’altre. Això és fonamental, la llibertat és el bé suprem.
Quin diria que és el tret principal que defineix el seu caràcter? Soc molt intens tots els sentits, des del menjar, la cultura, el sexe, un passeig... Viure intensament tot el que facis, perquè allò s’acabarà.
Relació amb el territori
Del territori de Lleida, quin es el seu racó amb encant preferit? Pot mencionar-ne fins a tres si ho desitja!
El Castell de les Sitges de Florejacs, ha marcat molt la meva vida. D’entrada, és el primer que veig cada matí, una icona constant a la meva vida. A més vaig tenir el privilegi de gestionar-lo durant cinc anys i hi he passat grans moments.
D’altra banda, el Santuari de Pinós, el centre geogràfic de Catalunya, que s’eleva per sobre les boires. Soc de conviccions profundament catalanistes, m’estimo molt el país, l’he voltat de dalt a baix i seguiré fent-ho. Una cançó de Roger Mas que diu “un mar de boira on s’emmiralla el sol cobreix totes les valls d’un país oblidat”. Estic segur que la cançó s’ha escrit del Santuari de Pinós.
Finalment, a mi m’agrada molt el medi aquàtic, em banyo tot l’any i m’agrada molt fer barranquisme. A la Noguera hi ha el forat de Bulí, un lloc absolutament salvatge, situat al riu Rialp enmig d’un canó amb unes alçades brutals i intento anar-hi cada any.
Què ens pot dir sobre les comarques amb més problemes de despoblació?
Estic totalment compromès amb el tema, i quan des de Barcelona demanen els puntals més importants sobre Ponent sempre hi destaquem la lluita contra el despoblament rural. És un problema que afecta a més províncies. Si oblidem el món rural i el tenim com el “patí de darrera”, fent-lo servir només com a pedrera, deixalleria o com a lloc de producció d’aliments estem espatllant el món rural.
He viscut a Barcelona durant més de 30 anys, i quan gent d’allí ens visitia, per exemple, a Florejacs et diuen “quin poble més maco”, però veus que et miren si fóssim figuretes de pessebre i et comenten “què dur deu ser viure aquí”. Tot just al contrari, em considero un privilegiat per poder viure aquí.
Evidentment, molta gent gran ha de marxar perquè hi ha molts problemes de transport públic, d’accés a la sanitat o a la educació. És fonamental, és una qüestió d’equilibri de país. Cal ajudar a les condicions de vida perquè la gent que voluntàriament vol adquirir el privilegi de viure al camp pugui fer-ho i passar la seva vellesa.
Al seu parer, què sobra i què hi falta a Ponent?
Ens queixem molt del centralisme de Madrid, de Barcelona, però també ens queixem del centralisme de Lleida. A les terres de Lleida, el Pirineu i Aran passa una cosa que no passa en altres províncies de Catalunya. Girona té el contrapès de Figueres, Tarragona de Reus, mentre que Lleida està totalment centralitzada. Té un pes demogràfic i econòmic enorme que s’ha de potenciar i créixer, però el fa viure d’esquena a la resta del territori. Per exemple, no existeix una plana de rodalies a Lleida, sí a Tarragona i Girona. Hauria d’haver-hi molta més connexió entre la ciutat de Lleida i el territori del voltant.
Quins tres esdeveniments de qualsevol àmbit (cultural, econòmic, esportiu, social, lúdic, etc) dels molts que es celebren al llarg de l’any, en gaudeix més i/o assenyalaria com els més importants?
M’encanten totes les fires, mercats, certàmens i demés esdeveniments que posen en valor allò que es fa als municipis. Soc un assidu a la Fira de l’Oli de Borges, perquè m’encanta la mostra gastronòmica de productes d’allà. També soc incondicional de la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega, un projecte ambiciós, transcendent i amb tant projecció a l’estranger vinculats al municipi. Esdeveniments sorgits d’iniciatives locals i agafant actius del propi patrimoni, com la Fira romana de Iesso, el carnaval de Solsona o la Fira de Sant Ermengol a la Seu d’Urgell, entre d’altres. D’aquest últim he estat jurat a la mostra de formatges, en soc un fanàtic.
Com a tercera te’n destaco l’Aquelarre de Cervera. És molt gamberro, és brutal que en una ciutat com Cervera, de profundes arrels catòliques, sorgeixi una festa a partir del descontrol, del plaer, del sexe, la blasfèmia o la burla.
Pot anomenar-nos quatre sectors econòmics que, al seu parer, siguin determinants en la millora de la vertebració i prosperitat del territori?
Seria de cecs negar que el sector agroalimentari és fonamental. Des del segle XIX, amb l’expansió del reg , és un tòpic de les terres de Lleida, un rebost fonamental. Existeix l’amenaça dels monopolis, ja que la producció d’aliment està caient en menys mans per l’envelliment de la pagesia, la fluixa aposta per la renovació generacional o de la dona rural. S’han de cuidar molt aquestes estructures i atribuir-li més protagonisme a la figura femenina al sector.
També és important el turisme, que tingui arrels i sentit. Aquest dona autoestima a la gent dels pobles. Què seria Llavorsí sense el riu?
També destacaria la indústria de transformació alimentària. Quan nosaltres defensem sobirania alimentària, no és només criar porcs, produir una pera magnífiques o un cereal fabulós, sinó la seva transformació. Si la indústria de transformació col·labora amb la indústria de producció, es pot obtenir un producte transformat amb traçabilitat, identificació i arrelament al territori a un molt bon preu que ajudi tant al transformador com al productor. Tenim la desgràcia que molt apart d’aquesta transformació està en mans d’un petit oligopoli. Fem bé d’apostar amb ramaders i agricultors, però no hem de deixar de banda els projectes d’emprenedoria que ajudin a aquest pont entre el productor i el consumidor.
Finalment, cal mencionar els sectors professionals en general. Advocats, arquitectes, metges... La major part de la gent que vivim en aquests pobles no ens dediquem a l’agricultura, sinó que tenim professions lliberals, que gràcies a les noves tecnologies podem exercir des d’arreu. El coworking rurals, aquests vivers d’empreses que comparteixen espais i mitjans pot donar molt futur i acabar amb la dicotomia i la falsa creença que el món rural i el món agrari són el mateix. Coincideixen geogràficament, però són coses diferents i això a vegades costa d’explicar a Barcelona.
Relació amb el programa electoral
En quin sector ha desenvolupat la seva vida professional?
He treballat de moltes coses, però bàsicament he treballat al món jurídic. Vaig acabar la carrera de Dret al 1996 i he exercit –i segueixo sent-ho- com a procurador als tribunals.
Amb quins tres punts del programa electoral del seu partit es sent més identificat?
Per una banda, evidentment, en el referent a la justícia, en la seva democratització, l’adaptació del poder judicial a la democràcia i la modernitat. També amb el món rural, l’agricultura, la just pel preu just agrari, la reconversió agrària. Finalment, crec moltíssim en el medi ambient i la preservació de la biodiversitat, la natura i la sostenibilitat.
Quines accions es poden fer i creu necessaris per al territori en defensa del medi ambient?
Per una banda, hi ha els preceptes del que diríem la nova política de l’aigua. És un bé fonamental per tot i cada vegada és més escàs. L’altre dia em deien un company que l’aigua del Segre havia baixat un 21% menys en deu anys. Això és terrorífic.
La gestió de l’aigua és un dels reptes més complicats i durs que tenim amb l’horitzó del canvi climàtic. Com gestionar aquest bé cada vegada més escàs, que ha de ser imprescindiblement públic, i com preservar-lo perquè serveixi per tot.
Quan ens declarem sobiranistes, defensem que el ciutadà del carrer ha de ser l’activista del canvi. Una de les grans lluites que portem al programa és que la gent, a l’hora de consumir, sobretot aliments, sàpiga què està consumint. D’això en diem traçabilitat, en la seva opció sobirana de consum, quan hagi de triar entre dos préssecs pugui saber qui i què hi ha darrera d’aquella fruita. On està fet, amb quina mà d’obra, amb quina responsabilitat social, quin abonament o quin tractament del medi ambient.
Quin país europeu considera un bon referent com a model polític?
Admiro molt França, malgrat que les polítiques d’immigració han fracassat. És un referent de conquesta de les llibertats. És un model interessant de democràcia, d’entrada perquè trien democràticament el cap d’Estat. Entenc que històricament és un referent de democràcia participativa i absoluta. Com a model imperfecte, tal com deia Churchill, la democràcia no és perfecta, però és el millor model de govern que hem inventat.
