Jordi Villacampa, explorant i transformant a través del teatre sense etiquetes
Temps aproximat de lectura:
El Jordi Villacampa prefereix no posar-se etiquetes. No sabria per quina decidir-se. Presentador, actor, professor de teatre, distribuiïdor d'espectacles... és comunicador de vocació i d'estudis i no vol renunciar a una part creativa que és la que sempre l'acaba motivant i convertint en la persona inquieta que és. No es perd ni una. Aquest Jordi Villacampa -no confondre amb l'exjugador del Joventut, encara que per alçada podria fer bàsquet- va començar com a locutor a Ràdio Pardinyes, d'adolescent, i va acabar triant Comunicació Audiovisual per donar sortida a una inquietud d'expressar, de llençar missatges, d'interpel·lar. Però aquests estudis només expliquen una part d'aquest lleidatà que mai deixa de combinar la comunicació, el teatre i la transformació social a través de l'educació. Ah! És que aquesta faceta també està inclosa en el seu currículum.
Però anem per parts, perquè explorar el talent artístic del Villacampa vol dir entendre que les etapes s'entrecreuen, que res no està escrit i que l'aventura sempre acaba de començar. Molta gent -sobretot molts infants- el va conèixer per ser el director i presentador del Club Banyetes, de Lleida Televisió, fins fa 3 anys. Encara ara el reconeixen i té assumit que treure's aquesta etiqueta costarà. No li importa, però vol avançar. I és que a la televisió també ha fet altres coses. Està orgullós del documental que va dirigir per al Canal 33, Sostres, "és un record del voluntariat que feia de jove amb la Creu Roja, portant menjar a casa de persones grans amb dificultats de mobilitat", explica. El documental recollia, a mode d'entrevistes amb la furgoneta de la Creu Roja com a fil argumental, les reflexions que quatre persones grans li feien.
"Coineixent-me, amb una feina només davant d'un ordinador no sabria viure", assegura el Jordi. Necessita la gent, la interacció, la conversa, escoltar el que ha de comunicar la resta del món. Pot ser per aquest afany de deixar que les idees de tothom fluexin, va decidir experimentar amb la literatura i amb els seus alumnes de l'Aula Municipal de Teatre de Lleida. Perquè potser no ho hem dit, però el Jordi Villacampa es professor de teatre.
Fa 7 anys, se li va acudir deixar una llibreta en blanc a la classe per a que els nens i nenes, nois i noies que no estaven assajant les escenes en aquell moment tinguessin distracció. I va proposar una mena de joc: a partir d'un títol que ell va posar, tothom que volgués, per ordre, aniria escrivint o dibuixant una història que s'aniria construint a peces i en què cadascú havia de continuar segons el que havia escrit l'anterior. El Jordi va supervisar l'aventura literària sense intromissions, només s'ocupava que la història no deixés de tenir coherència. I així, amb la participació de gairebé un centenar de nens i nenes, va nàixer La nena que volia ser la Lluna. Pagès Editors va accedir a publicar-li i n'ha venut més d'un miler d'exemplars. Els beneficis de la primera edició -ara ja va per la segona- els va destinar a Afanoc, perquè la invenció dels nois i noies va portar la història a parlar del càncer infantil. "Vaig aprendre moltíssim -assegura el Jordi- a deixar que fessin mossegant-me la llengua i a deixar-me sorprendre per tot el que van inventar". Aquest és l'esperit de les seves classes a l'Aula. Fa més de 10 anys que s'hi dedica i no ha fet mai una obra igual amb l'alumnat. "M'interessa escoltar, cada grup aporta alguna cosa. I és bonic que les mares i els pares, després de veure les obres, s'atansen amb sorpresa a preguntar si les reflexions les han fet els seus fills i filles".
La temptació és gran: li volta pel cap fer un segon llibre amb una fórmula semblant a l'anterior. Però mentre, no para. L'any passat va participar al curt Torrats, amb el Quimet Pla i el Mike Gómez. No és la primera ficció davant de càmera en la qual participa. Era un dels membres de l'equip de la sèrie digital Don Distruf i ha fet videoclips com Krokodil, del productor musical francès Golden Bug per La Belle Records, en què que es permet expressar-se a través de la dansa. Un altre exemple que si s'atura o si no explora, no pot viure. A banda de la càmera, l'actuació en viu també el motiva. L'últim tastet és la seva participació a L'oníric món de dins amb la companyia Holo-qué.
Mentre estudiava la carrera, no va deixar de fer cursos i tallers de teatre: càmera, clown, dramatúrgia, teatre d'objectes, gest, teatre musical, cos o dansa. La qüestió és expressar-se. Un dels projectes que podria englobar totes les etiquetes que es podria penjar el Jordi Villacampa és La Comunicativa CTO, la companyia de teatre de l'oprimit que va ajudar a fundar i que li serveix per ajuntar dues grans passions: actuar i interactuar socialment. Des de ben jove és monitor d'esplai i això no es pot oblidar. En el "teatre social", les arts escèniques es plantegen com a eina de resolució de conflictes. A través de l'obra es planteja una situació i es convida al públic a ser "espectactor", aportant idees, perspectives, vivències i emocions. I aquesta companyia ho proposa als instituts. Com no li havia de motivar? Educació, teatre, comunicació, transformació social, reflexió...
El Jordi té una samarreta on es llegeix "Quan sigui gran, també seré jove". I no només la porta sinó que ho creu. Les etiquetes no només li fan respecte perquè limiten uns horitzons que mai no són prou amples, sinó que considera que li falta molt camí per recórrer per poder autoatribuir-se segons quins mèrits. Però el camí el va fent, omplint-lo d'inspiració, deixant que tot l'impregni, que flueixi la creativitat sense la que no podria viure. Doncs que no pari la funció.
