Rafa Ariño: "La foto neix al cap, només quan la tens clara la poses a la càmera"

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay

Publicat:

28-02-2019

Actualitzat: 28-02-2019 9:55

Temps aproximat de lectura:

És capaç d'estar-se despert retocant fotos fins a les 3 del matí i al dia següent, passar-se hores per cuinar un plat només per relaxar-se. És la personalitat addictiva del Rafa Ariño, un fotògraf que no ha parat de retratar des que amb 14 anys li van regalar la seva primera càmera. Encara la té! I encara continua fent fotos mentalment tot i que no porti la màquina a sobre. Ha voltat per tot el món i ha girat amb desenes de grups de música. Què n'ha tret? El convenciment que ens compliquem molt la vida. Per això, si algun dia no el trobem a la seva casa estudi fotogràfic, serà a Socotra, el paradís terrenal. O sota el mar, fent submarinisme, que diu que és com volar. El cas és que no s'imagina parat, sempre té un repte al cap. Energia pura.

Hem volgut posar el nostre particular objectiu davant d'aquest fotògraf lleidatà per fer-li un retrat, més enllà de la foto.

Presenta't. Qui és el Rafa Ariño?

He fet de la fotografia la meva vida. Visc en un estudi i em passo el dia aquí. Igual estic cuinant, que és la meva segona passió, juntament amb la fotografia i la música. De fons sempre hi ha música. Igual estic retocant unes fotos i paro perquè se m'ha acabat la inspiració i me'n vaig a la cuina a fer una sopa de galets o a fer uns canelons de bolets. Paro, torno... I si estic fora de l'estudi és perquè estic fent fotos o perquè estic de gira amb aquest projecte que faig d'acompanyar grups de música. Gairebé el que hi ha ara és això: fotografia, música i cuina.

Serien les tres peces del puzzle

Sí. És així de trista la meva vida (Riu). No tinc família ni crios ni res. Tinc el meu gosset, el Yogui, que és el quart que tinc. Sempre m'ha costat bastant viure en família perquè tinc uns horaris molt estranys. Ahir vaig arribar a casa després de fer unes fotos i en lloc de posar-me a veure una pel·li, estava tan inspirat que vaig començar a retocar fotos. Em vaig dir: "Quatre fotos i paro". Es van fer les 3.30h del matí. I això no ho aguanta ningú. (Riu)

Això és una personalitat addictiva?

Sí. Amb el llibre que he fet de Girando con... em va passar el mateix. Fins a les tantes de la nit cada dia... I això no ho aguanta ningú. No em parlava la família, em va deixar la parella... (Riu). Però és que és l'horari en què més a gust estic; ningú em molesta, puc pensar. Ja dic, és que ara la fotografia i jo som tot el dia.

Però tu volies això. Des dels 14 anys que tens una càmera.

Sí, però m'ho imaginava menys professional. Però han passat els anys i sempre que he fet alguna cosa, m'he involucrat moltíssim. Com quan vaig estar al Lleida World Extrem voltant pel món. Ens passàvem tot un any per planificar un viatge de 15 dies; planificant, mirant mapes, obrir rutes, etc per arribar a fer els viatges tan xulos que vam fer i que et marquen. Hi ha un abans i un després.

En què et van marcar?

En la valoració del que tenim. Veus que la gent és feliç i no té res. I et preguntes què fan tan feliços que no tenen res. Allà al mig de la Sibèria. Doncs viure. I què fem aquí tan infeliços que ho tenim tot? Sobreviure. Clar que hi ha gent que mor de gana, de malaltia... però aguanten allà en unes condicions que nosaltres no duraríem ni una setmana. I són feliços! Cada viatge que fèiem, pensava el mateix: que no cal tant per viure. I estava aquí quatre dies i pensava que tornaria a marxar. Me'n vaig a Socotra que és una illa al Iemen que és el paradís!. No hi portes ni finestres, no hi ha policia, tothom confia en tothom... Que tens gana, pesques. Que vols carn, mates una cabra, que n'està ple. Que vols un hort, te'l fas. I si vols pintes, o fas fotos...

I perquè no t'has quedat allà?

Doncs perquè tornes i te tornes a engrescar en això. I sempre volem més i ens aburgesem. Quan porto un mes aquí ja no recordo el que és dormir al terra i ser feliç. Allà te n'oblides del mòbil. Però al mateix temps, arribes aquí i tornes a acostumar-te i te n'oblides d'allò. Ara ja torno a estar esbarallant-me amb el del gas, amb els autònoms, a penjar fotos al Facebook perquè és l'època de comunions... És la manera de tirar endavant si et vols guanyar la vida com a fotògraf. No és la majoria del món. Som una minoria. La immensa majoria no viuen com nosaltres. I jo, amb les cares que he vist als viatges, són més feliços. Per què no m'he quedat? Doncs perquè m'he aburgesat i m'he fet gran. I el dia que no et fa mal l'esquena, és el cul i si no, les dues coses. Però no ho descarto. El dia que desaparegui igual estic a Socotra perdut, tot i que ara el Iemen està una mica perillós. Igual buscaria una alternativa.

No serà perquè no n'hagis conegut!

I tant he fet un munt de viatges. Des de Síria, a Etiòpia, Sibèria, Cabo Verde, Kènia...

I de tots aquests llocs, tens alguna imatge gravada a la retina?

Sí. Socotra. En aquesta exposició que vaig fer, Petites mirades,que es tracta de retrats d'infants, no vaig buscar el Pullitzer amb nens morint. Prefereixo buscar altres coses. I he vist mirades molt xules. Però si va descalç i està ple de mocs! De què s'enriu? A vegades menys és més. I si trobes un toll d'aigua on remullar-te estàs tenint la setmana de la teva vida! I estaria bé tenir un premi, però aquestes cares són increïbles.

Però bueno, vaig estar 7 o 8 anys i ara estic fent altres projectes com el de Girando con... que m'agrada molt. Però sóc un culo de mal asiento i nòmada i ja hi ha una idea que em ronda el cap.

Alguna pista?

Tornar als orígens.

I quins són els teus orígens en aquest cas?

Jo vaig començar amb premsa. I ajuntar una mica tot amb la música i tot plegat estaria molt bé.

Necessites reptes nous, no?

Sempre. Però ara cada cop busco més tranquil·litat. Em faig gran.

Com va arribar a les teves mans una reflex quan tenies 14 anys?

Me la va regalar una novieta que tenia llavors.

Quin regalazo, no?

Sí! Es va ajuntar la família. Es veu que m'havia portat molt bé (Riu). I és aquesta que està aquí (assenyalant la càmera a sobre de la taula).

Encara la conserves!

Sí! Les guardo totes. Amb aquesta càmera començo sempre els cursos de fotografia que imparteixo.

I la utilitzes?

No. En plan romàntic està bé. Però per la part professional no podria ser per ningú. Igual resulta que ho posaria de moda, però per la feina fent catàlegs, bodes, els grups de música, les col·laboracions amb premsa, no és una càmera pràctica. Seria tirar enrere quant a qualitat. Però intento conservar totes les càmeres que he tingut.

Quantes en tens?

Unes 10. I funcionen.

I quan no treballes, agafes una càmera per fer fotos?

No. Fa molt temps. El que passa és que faig fotos amb el cap. La càmera és com una extensió. La foto neix al cap i quan la tens clara, la fiques a la càmera. La càmera és una màquina tonta, no sap el que vull jo. Cadascú tenim una forma de mirar les coses i la càmera no ho sap. Jo fins que no ho tinc clar al cap, no poso la càmera. Així que jo no agafo la càmera, però faig fotos tot el dia. Els meus ulls, a més, no treballen amb un 50mm, treballen amb un 200mm, un 18mm o un 35mm. Si estic en un semàfor aturat i veig que estic a 30 metres, penso com ho veuria amb un 200 i amb 16 de diafragma: casi com si estigués empegat. I penso com quedaria. I veig un colom i penso com quedaria congelat. I et gires, un paperera i amb un plàtan al costat i em sembla xulo...

És una mica malaltís això, no?

Sí, una mica. És una merda! Em costa molt dormir. He provat moltes tècniques per descansar. I a la nit tot es multiplica i no deixo de pensar. Hi ha dies que m'aixeco molt emprenyat amb mi mateix perquè no he descansat. I a vegades, m'aixeco a mitja nit per apuntar idees que he tingut. Posar a una nòvia a una teulada, o ara el projecte de portar a la Sala Manolita els grups que porto i se'm va acudir dir-li "La noche más indie". Sempre m'ha passat el mateix. Però és que porto des dels 14 anys fent fotos. I quan treballava arreglant ascensors i al diari Segre, ja em passava que no descansava pensant en quines fotos podria fer l'endemà. A estones, t'asseguro que m'agradaria parar. Amb la cuina em passa igual. Començo amb una base, però una truita pot acabar sent qualsevol cosa. Si a l'acabar em preguntes què he fet, no ho sé dir. Però puc tornar-lo a fer. I a la nit hi continuo pensant.

Per què cuines?

Quan era petit, els meus pares es van separar i jo em vaig quedar amb mon pare, que va muntar un restaurant molt gran a la Pineda. Jo l'ajudava. I la meva iaia per part de pare, que és amb qui em vaig criar, cuinava molt bé amb productes de l'Horta. Jo vaig fer una barreja entre les dues coses. Em vaig convertir en un maniàtic. Als 18 anys, ja no m'aguantava ningú i vaig començar a viure sol. M'agrada tenir els productes concrets, que siguin bons. I ara cuino sempre jo. I m'encanta passar-me tot un matí anant a comprar i parlant amb la peixatera de com ha quedat. I després em passo toooota la tarda i toooota la nit treballant.

I qui es menja aquests plats?

M'agrada que vingui gent a sopar. Si és molta gent, és un altre tipus de cuina, però m'és igual. Em vaig apuntar a un projecte que va sorgir per internet que la gent venia a sopar a casa. No ho vaig començar mai, perquè va començar a sortir molta feina. Però m'agradava la idea que vingués la gent a sopar a l'estudi d'un fotògraf. A canvi d'un mòdic preu, perquè jo estic molt acostumat a cuinar amb productes d'aquí i les he passat de tots colors, així que sé comprar gastant poquet i buscant qualitat. I aquí tenim molta qualitat. Gastant quatre duros, pots sopar superbé. Amb un pa amb tomata, de les tomates bones i el pa de la pastisseria que saps que el fan boníssim i l'oli verge extra, amb una mica de formatge de la Pobla i una copa de vi, et cauen les llàgrimes de lo bo que està! I segons d'on vingui la gent que ho menja, flipen. (Riu). Perquè clar, si les tomates són de plàstic, l'oli és de girasol i el formatge no té gust a res i el pa és una baguette del supermercat, imagina't. (Riu). Si són molt elaborats, com fideuà de sípia i escopinyes, que m'ho vaig inventar, o espinacs amb formatge de cabra i pimentón de la vera, etc. Amb imaginació però amb coses bàsiques. I a la foto també sóc minimalista. Encara que després sembla que estic bastant tarat perquè no dormo i tal, sóc bastant recte. No m'agrada l'experimentació. Encara no ha arribat aquesta etapa més abstracta. A mi el que més m'agrada és el retrat. Sempre, en totes les fases de la vida, premsa, viatges, bodes, batejos, les gires, etc. la majoria de fotos meves són retrats. És el mirall de l'ànima. És el que més costa de fer. El repte és que la persona retratada es vegi guapa. Si la persona es troba bé, he aconseguit el que volia. Cal agafar l'expressió. Si la força està al riure, a la mirada, a la picardia... això és el que busco. L'expressió no es demana, es provoca. La feina del fotògraf és provocar-la. És el que m'agrada, arribar al grau de confiança per treure el que la gent porta a dins.

És molt psicològic aquest treball

Sí! Cal veure les teves manies sense que te n'assabentis. Si t'agraden les teves orelles o no. No pots preguntar directament. Tothom tenim alguna cosa que no ens agrada de nosaltres. Jo també!

D'autoretrats te n'has fet?

Poquíssims. Des dels 40, és més difícil veure't bé a l'autoretrat, perquè te n'adones que t'has fet gran. Ara, com que m'he rapat, passen dies sense mirar-me al mirall.

De veritat?

I tant. Si em mirés amb un objectiu de tan a prop, buf! Prefereixo pensar que jo sóc tal i com em veuen. A més, la imatge té a veure amb l'actitud. Com quan un actor que és lleig et convenç amb el personatge que és guapo. A mi m'ha passat, que ve gent que a primera vista no són guapos, però que acabes la sessió trobant-li el punt.

I com ho fas?

Amb paciència. I al final surt. Sempre. Poquíssimes vegades algú m'ha dit que no es troba bé. I han estat precisament models guapíssimes. Igual és l'ego.

O a l'inrevès

Potser sí. Potser falta que es vegin realment tal com són. La resta de la gent, la gent normal, que és la que més m'agrada retratar, ho agraeix molt. I repeteixen perquè passen els anys, i aquella noia que es va fer un book per regalar-li al nòvio, torna quan es casen i després, quan tenen fills... I amb això te n'adones que ens fem grans!

Et preocupa molt fer-te gran?

Em preocupa parar. Hi ha un anunci, no recordo quin, que diu una frase que m'agrada molt: "No pares perquè et fas gran, et fas gran perquè pares".

Això és el que et passa a tu? Et fa por parar?

Em fa por perquè tinc un munt de coses que vull fer i no vull parar. Encara em queda tocar amb un grup i aprendre a tocar bé un instrument.

I quin instrument toques?

Cap. (Riu). Per això, que ho vull aprendre. Vaig començar piano, guitarra flamenca... Però ho vaig haver de deixar per feina. Sé que tocar un instrument requereix temps. I entre l'estudi, les gires amb els grups, que també m'agrada tenir les estones per comprar i cuina i que vull temps per mi, per passejar el meu gosset o perdre'm un dia en algun lloc.

Et perds molt?

M'agrada tenir una excusa. Per exemple, si tinc una sessió de fotos a Múrcia, doncs igual agafo el dia abans i me'n vaig per la zona. Sense destinació concreta. L'altre dia vaig anar a Tarragona i vaig comprar-me un entrepà i m'hi vaig estar tot el matí a la platja. És un luxe. Si no pots anar a Sokotra o a Formentera, però vaja, pots fer petites escapades. I durant unes hores te n'oblides del del gas, de les factures i gaudeixes.

Com t'imagines d'aquí a 30 anys?

Òstia! No m'ho he plantejat mai a tan llarg termini. La meva idea és poder-me retirar al meu balconet de Sitges (on hi tinc un pis) i poder explicar les meves experiències en un llibre. O donar classes. M'encanta. No sé si d'aquí 30 anys, però sí que m'agradaria viure del que he après. Ara faig petits cursos per gent interessada en la fotografia i també he fet un parell de workshops de fotografies de música. I m'agradaria en un futur fer bodes, però amb la gent que valora la feina. Perquè quan més gran em faig, més m'agrada que em valorin. Indiferentment de si t'agrada o no. A vegades la gent intenta regatejar, però el preu és com és perquè pagues un valor. I hi ha gent que encara ho troba barat. Però sembla que quan més fama tinc, més costa que la gent entri i et preguntin pressupostos. I no sóc el fotògraf que viu a Lleida! M'agradaria molt poder triar. També faria submarinisme, que m'agrada molt. A vegades he fantasejat amb muntar un restaurant i posar noms de grups als plats i posar tot de fotos xules que tinc. Fusionar una mica la cuina i la música i la fotografia. Viure una mica més tranquil. Però vès a saber d'aquí 30 anys!

El Rafa Ariño amb el seu gosset Yogui i la seva primera càmera.

Si fossis un superheroi, quin superpoder t'agradaria tenir?

Volar.

Ho tens claríssim

Sí. Sempre ho he pensat. Ha de ser una passada. Jo tinc aquest somni recurrent: que ho intento, ho intento i al final, volo. I sembla real. Tant que quan em desperto penso que ho he aconseguit.

I què sents?

És molt semblant a la ingravidesa al fer submarinisme. Jo quan bussejo m'és igual si hi ha peixos o no. El que m'agrada és que fas un bot i s'obre un món. No tornes a caure. Vaig tenir un bon mestre, el Quim Abadia, que em va ensenyar a disfrutar. I quan estic sota l'aigua semblo Peter Pan. (Riu). Ja no em fa mal ni l'esquena ni res. I el somni en què volo l'he tingut moltes vegades i quan estic al somni penso que si ho intento prou vegades, al final, volaré.

I penses això? Que quan una cosa la intentes moltes vegades, al final, l'aconsegueixes?

Crec bastant en aquestes històries. Sempre sóc dels que aparco davant la porta. Sempre dic que cal fer les coses. Sense pensar tant. Si penses que no ho podràs fer, segur que no ho fas. I quan passejo i em trobo algo al terra, segur que en poc temps ho acabo necessitant. O si trobo un cèntim i no l'agafo, després a la panaderia te'l demanen. Cada cop menys crec en les casualitats i més en les causalitats. Si t'aixeques positiu, t'acaben passant coses positives. I que les coses passen per algun motiu.

Ets una persona més aviat positiva

Ho intento. A més, he hagut de ser un punt on recolzar-se de gent que està malament al meu voltant. Te n'adones que el bon rotllo es retroalimenta i es contagia. Els mals no es porten igual si rius que si plores. I quan intentes que algú se senti millor, la vida t'ho torna. No sé com dir-ho, és allò de recollir el que sembres.

Ets especialista en això?

Sí. A la feina intento que la gent surti més contenta que el que estava quan ha entrat. I fins i tot jo desconnecto encara que ho estigui passant malament. Fa molt poc va morir mon pare, al qual estava molt unit perquè érem molt amics i fèiem moltes coses junts, però tot i això, la teràpia era posar-me la càmera davant dels ulls. Durant una estona, no penso en res més.

A vegades es pràctic no pensar sempre en el que ens fa mal

Clar. Encara que després hi tornes a sentir-te malament. I hi ha coses que et fan desesperar i gairebé avorrir aquesta vida. És com per enviar tothom a la merda i cridar que el que vull és ser artista i crear. Ara surt l'impost de nosequè o la factura de nosequantos. Si no ens molestessin tant, potser no pensaríem tant i viuríem més. Com les tribus que dèiem abans. Allò que diuen els padrins que hauríem de viure una guerra. Potser una guerra, no. Però adonar-nos del que tenim, sí. Veure que hi ha altra gent que pateix i que nosatres ho tenim tot i a vegades no sabem apreciar-ho.

Per això també serveix la fotografia, per mostrar aquestes realitats

Sí, quan no et recrees en el patiment, sí. Quan és per aprofitar i fer campanyes de solidaritat o quan es donen premis sempre a fotografies que enfoquen desgràcies, fa ràbia. No pots ensenyar res més que això al món? Ningú no viatjarà a aquell país. Hi ha coses molt boniques. Etiòpia és el bressol del cristianisme, hi ha tribus meravelloses. Si voleu veure la degradació total de l'ésser humà, només cal anar a la capital, Addis Abeba. Però es pot viatjar de forma respectuosa amb el medi ambient i les formes de vida diferent i contribuir a que visquin. També m'ha passat que no volien saber res de nosaltres. Però al final, negociant, ens vam poder atansar. Em vaig trobar un cop que un nen que tenia molts problemes a la boca, va poder venir a Barcelona a operar-se i va deixar de tenir tants dolors gràcies a les contribucions del turisme.

Com t'acomiades?

Besos y abrazos.

Ets molt carinyós?

(Riu) No sé. Però sempre ho dic. Tant sigui un home com una dona. Mai dic adéu. Millor fins ara. Perquè no m'agrada pensar que no tornaré a veure mai més a la vida a algú, per molt que sàpigues que està a l'altra punta del món. Per això, fins ara i besos y abrazos.