Isona i Conca Dellà

Museu arqueològic, geològic i paleontològic. Està gestionat per l'ajuntament d'Isona i Conca Dellà.

Els horaris són, del 16 de setembre al 30 de juny, de dimarts a divendres tancat, dissabte d'11h a 14h i de 17h a 19h, diumenges d'11h a 14h. De l'1 de juliol al 15 de setembre, de dimarts a dissabte, d'11h a 14h i de 17h a 19h, diumenge d'11h a 14h. Setmana Santa, de dimarts a dissabte, d’11h a 14h i de 17h a 19h, diumenge d’11h a 14h, dilluns de Pasqua tancat. El museu romandrà tancat els dies 25 i 26 de desembre, 1 i 6 de gener.

El museu té com a extensió el Jaciment d'Icnites de la Posa i el Jaciment d’Orcau 2 El museu té com a extensió el Jaciment d'Icnites de la Posa. El Museu de la Conca Dellà es va crear el 1990 per l'ajuntament de la vila, amb l'objectiu de mostrar les restes arqueològiques de l'antiga ciutat ibèrica i romana d'Isona i les troballes provinents dels jaciments paleontològics de la comarca.

La incorporació de materials nous i la necessitat d'una renovació del muntatge determinaren l'ampliació i la remodelació del museu. La nova instal•lació es va inaugurar l'abril de 1995 amb el Museu de la Conca Dellà i amb un muntatge que situa el visitant en el període cretaci, durant el temps dels dinosaures, i en l'època de la ciutat romana d'Aeso. El primer àmbit, el temps dels homes, situa el visitant dos mil anys enrere, en el moment de màxim esplendor de la ciutat romana d'Aeso. En el segon àmbit, el temps dels dinosaures, s'exposen les restes òssies i d'ous de dinosaures del període cretaci, trobades en els diferents jaciments paleontològics de la Conca

Al jaciment d'Orcau 2 es poden veure desenes d'icnites de dinosaures, conservades a la superfície d'un extens estrat de roca calcària, molt visible a les rodalies de la població d'Orcau (municipi d'Isona i Conca Dellà). Aquest estrat es va formar al fons d'un llac de poca profunditat, molt proper al mar, en el que abundava la vegetació. La presència d'espècies vegetals apareix testimoniada mitjançant els petits forats que s'observen en tota la superfície de l'estrat calcari.

Les icnites conservades a Orcau 2 van ser produïdes per un grup de grans dinosaures herbívors i quadrúpedes que es coneixen com a Titanosaures. Aquests animals podien assolir mides gegantines, i tenien un coll i una cua extraordinàriament llargs; el seu cap era, no obstant, de dimensions molt reduïdes, especialment en relació a la mida de la resta del cos. Les diferències en la morfologia de les seves extremitats anteriors i posteriors, poden apreciar-se en la forma de les icnites que han deixat. Les extremitats posteriors tenien l'extrem arrodonit o ovalat i uns dits gruixuts, sovint dotats de grans urpes. En contraposició, les extremitats anteriors eren més petites, i es caracteritzaven per la seva forma d'arc o de mitja lluna. Així, doncs, a Orcau es poden veure grans depressions ovalades, corresponents a les petjades de les extremitats posteriors, i també petjades més petites amb forma arquejada.

El jaciment d'Orcau 2 també permet observar les orles de roca que envolten algunes de les icnites conservades. Aquestes orles corresponen al fang que desplaçava el peu del dinosaure, quan aquest trepitjava el fons del llac; aquest fang, desplaçat a causa del pes de l'animal, també s'ha convertit en roca. De fet, aquestes masses de sediment desplaçat, són molt comunes en els jaciments d'icnites de dinosaures i poden assolir diferents formes, segons les seves característiques inicials.

Situat al cim que hi ha al darrere del poble d'Orcau i construït entre finals del segle XII-inicis del XIII, el conjunt es divideix en dos àmbits units per un mur perimetral: el castell i l'església. També s'observen restes d'un despoblat emmurallat.

El castell és de planta gairebé quadrada. En cadascun dels quatre angles s'hi construïren torres circulars. L'església de la Pietat és un edifici d'una sola nau, que l'any 1962 va patir l'esfondrament de tota la volta i la façana sud. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona es conserven pintures murals que estaven situades al seu absis.

Situada a la part superior de l'antic poble de Biscarri, està datada entre els segles XI i XII. És un edifici d'una sola nau coberta amb una volta de canó i amb un absis central de planta semicircular amb decoració exterior consistent en arcuacions llombardes col·locades a parells entre les lesenes.

Situada a l'entrada del poble per la banda sud, la seva datació és de finals del segle XI, encara que durant el segle XII va estar reformada amb la construcció de les voltes i la capçalera actuals. A l'interior, s'hi conserva una de les làpides epigràfiques romanes documentades a la Conca Dellà.

El poble de Figuerola, situat en un suau promontori, és el que conserva millor la seva estructura de la vila closa medieval de la Conca Dellà. La part més antiga gira al voltant de l'església, mentre que un eixample posterior s'estén més enllà de la plaça major porxada, on es conserven alguns edificis senyorials del segle XVI.

Aquesta vila presenta dos edificis religiosos, l'església de Santa Maria, situada a l'interior del poble, datada al segle XII i que presenta una espadanya de gran alçada amb sis obertures; i l'església del Prat, als afores del poble, datada al segle XVIII i que al seu interior mostra una rica decoració pictòrica de l'època.