Annel Vazquez, o com pintar el món que t’envolta
Temps aproximat de lectura:
Moltes vegades quan som petits no som conscients de la dimensió del món, i ens pensem que quan un neix i es cria en un lloc, la vida és d’aquella manera i punt, però aleshores descobrim que hi ha tot un ventall més ampli d’estils de vida, valor, etc. Això li ha passat a l’Annel Vazquez, qui amb 16 anys va deixar la seva Cochabamba (Bolívia) natal per vindre a Catalunya amb el seu germà i reunir-se amb la seva mare. Aquesta filla de Bolívia i de Catalunya és el nostre talent de la setmana.
Quan li preguntem pels orígens admet que el canvi cultural és considerable: “El teu mix cultural es fa present en les teves relacions personals, en les teves decisions, en el que desitges, i per descomptat en el meu cas, a més en la meva obra i en el que sóc”, explica. Pintar s’ha convertit en la seva gran passió, i alhora en la seva professió. Per pintar bé s’ha d’utilitzar uns colors que cridin l’atenció de les persones que veuen aquelles obres. Ella acostuma a utilitzar colors alegres i vius perquè són la família cromàtica que utilitzen els indígenes ‘quechua’ per elaborar els seus vestits típics. “Em quedo amb aquests colors perquè són una celebració a la natura”.
Els inicis
La influència familiar ha esdevingut clau per a que l’Annel sigui qui és avui en dia. De petita, ella i el seu germà gaudien escoltant les històries que la mare els explicava a partir de dibuixar un personatge en una llibreta. En guarda molt bon record perquè “la mare incloïa dintre les històries alguna cosa que volia que aprenguéssim, ja sigui perquè no ho havíem fet bé, o havíem vist o sentit alguna cosa que no enteníem”. L’art i la creativitat sempre han estat presents en la seva vida. Per Nadal i qualsevol altra festivitat, compartia activitats amb els adults de la família: dibuixar, la pintura, la cuina, el brodat o les manualitats…
Abans de marxar de casa als 18 anys, ella ja volia ser artista, però llavors va decidir aparcar-ho, perquè no veia possible guanyar-se la vida amb això, i “com moltes altres persones vaig enterrar el somni sota la etiqueta de “ser realistes”. Un any després es va qüestionar què volia ser en aquesta vida, i va ser al 2018 “quan morta de por i vergonya em vaig llençar al món de la il·lustració, els encàrrecs van començar a arribar i aquí estic, contenta amb la decisió”.
L’ofici
Per l’ Annel Vazquez pintar no és un hobby ni una professió, sinó tota una elecció de vida. “En molts sentits viure del teu art és una feina, necessites coneixements, habilitats, un mercat a qui dirigir-te, un rendiment, terminis de lliurament... però la gent no et contracta perquè sàpigues pintar i dibuixar, et contracta perquè li agrada la teva “mirada” i la teva “veu”, explica. Sota el seu parer, cobra molt importància tenir un estil propi, per donar altaveu als teus interessos i les teves necessitats. Deixant de banda el component personal que ha de tenir aquesta feina, i en concret cada obra, ser artista i voler viure del que fas “és tenir una activitat econòmica com qualsevol altra. Jo visc la faceta personal, la professional i la empresarial, i totes tres son apassionants”.
Aquesta boliviana establerta a Lleida divideix les seves creacions en dos tipus: projectes propis i encàrrecs. En els projectes propis compta molt l’experiència personal, i sempre que pot intenta atrevir-se a viure noves experiències per donar aquest component de novetat. El seu procés de creació és primer escriure el que pensa, el que sent, i així poder fer una pluja d’idees. Com als grans artistes li funciona deixar reposar uns dies les peces, i d’aquesta manera troba les millors idees per a ella, no només per pintar, sinó també per prendre les decisions d’empresa.
Quan li fan encàrrecs de particulars sovint és perquè el client sent una certa d’admiració sobre el que fa. Això fa que ella tingui una certa llibertat perquè habitualment els clients volen una peça que ja han vist. Ara bé, en els encàrrecs per empreses el funcionament és un xic diferent: “Aquí jo treballo amb 10 o 15 idees, extrec les 3 que penso que poden funcionar i ho presento com a proposta, i aquí es l’empresa qui tria quina vol”.
Compartint els coneixements
A la nostra talent li agrada compartir les seves habilitats i organitzar tallers pel seu compte o be com a convidada d’algun esdeveniment. Intenta que aquestes sessions siguin ocasions “de relax per les alumnes, per desconnectar del soroll de fora i connectar amb la música de dintre”. “Són sessions de creació on hi ets tu el paper, el color i el silenci”, diu l’artista. El seu públic és majoritàriament femení per una qüestió de gènere, la cal·ligrafia i el dibuixos florals s’associen amb la sensibilitat femenina.
La importància de les imatges
Han passat milers d’anys des de les pintures rupestres d’Atapuerca però continuem sent éssers principalment visuals i tenim la necessitat de comunicar a través de la imatge. Probablement molts coincidirem en què les arts visuals passen un bon moment a la nostra ciutati a aquest fet hi contribueix la nostra entrevistada. “Procuro mantenir una xarxa d’artistes a Lleida, on ens donem suport, és un grup obert on compartim preocupacions i ens ajudem assolir objectius, les fundadores som la Meritxell Muñoz, que també és il·lustradora, i jo, i no hi ha cap més intenció que aprendre per compartir el que sabem de la professió”, afirma.
De ben segur que l’ Annel va venir de Cochabamba buscant allò que no tenia al seu país però ha portat a Lleida la seva creativitat i els seus colors.
