Andreu Ibáñez: "Viatjo tant que no crec en els petitismes, però sempre torno a Lleida"

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay
28-03-2019
  • Andreu Ibáñez: "Viatjo tant que no crec en els petitismes, però sempre torno a Lleida"

​Ha viscut a 14 llocs diferents a la seva vida i ha estat a més escoles que cursos ha estudiat. No és d'estranyar que l'Andreu Ibáñez desitgi que es faci realitat la teletransportació. Ni que pensi que el món es fa més petit conforme viatges. Diu que és antiterritorial, fa xarrades sobre computació quàntica i és nega a acceptar la definició de friqui. La tecnologia és la seva vida i sempre ha viscut un pas per davant. Amb memòria fotogràfica, recorda com vam passar la nit de Sant Miquel de l'any 2000 posant en funcionament el portal en què surt aquesta entrevista dues dècades després. I també com als anys 80, un grup d'amics de Lleida compartien coneixements de programació per carta! En tot aquest temps, s'ha convertit en "l'home dron" de Lleida i també qui connecta Google amb la capital del Segrià. Sempre torna a la seva ciutat, però es passa la meitat del temps viatjant i en contacte amb el món sencer. A la nit, desconnecta el mòbil i sap que aquell dia que ha passat ha aprés alguna cosa nova.

Hem aconseguit trobar-lo a Lleida entre viatge i viatge i hem intentat parlar de passat, present i futur de la tecnologia i també d'aquest "tecnòleg" nascut a Madrid i lleidatà d'adopció.

  • Presenta’t. Qui és l’Andreu Ibáñez?

La millor definició que han fet de mi és un tecnòleg. Em vaig quedar a quadres, però es una persona que li agrada la tecnologia i que entèn de tecnologia. I és amb la definició que m’he quedat. Ara mateix, comparteixo el meu temps en ser el responsable de TIC dels laboratoris del Parc Científic i Tecnològic de Lleida amb altres projectes per altres empreses o particulars. Molta gent em coneix per dues de les activitats que faig. En faig moltes, però aquests són les que més brillen a l’univers (riu): sóc l’home dels drons de Lleida, perquè vaig començar al 2010 a fer una cosa que llavors ningú feia i no es coneixia i ja portem 10 anys; i per Google, perquè també fa 10 anys vam començar a fer alguna cosa amb Google i vaig ser capaç de fer-ho créixer i ara Lleida fa moltes més coses amb Google que moltes altres ciutats d’Espanya, per no dir que més que a Madrid i Barcelona.

  • Aquesta pregunta te la faria més tard, però ja que hi parles, què té Lleida que no tingui una altra ciutat? Tu?

No tant. No m’agrada personalitzar perquè és una feina de molta gent. Bàsicament, que vam saber establir una bona relació amb una gran empresa que no està a Madrid, sinó amb la seva central a California. Tenim una relació molt directa. Jo viatjo diverses vegades a l’any allà i tenim diversos projectes en marxa. Si mires la paret del despatx veus que està plena de samarretes de Google. Des de l’any 2012, vaig aconseguir que Google bequés estudiants de Lleida en què se’ls dóna 5,000 dólars per treballar a l’estiu, a banda de poder dir que han treballat per Google, que ja és una passada. Aquests estudiants becats formen part de les relacions que tenim amb l’empresa.

  • A banda de la tecnologia, hi ha alguna cosa més que t’agradi?

Faig coses molt diverses. L’any 87 vaig començar a fer coses amb làser. Amb google, ara ja tothom pot dir que utilitza Google. Però el tema dels làsers no està tan estès, tot i que ara ja es pot comprar un punter. El que jo sé fer amb làsers, poca gent al món pot dir que ho sap fer, és molt especial i molt xulo. El que cal és canviar, no fer sempre el mateix cada dia.

Sense que tingui a veure amb tecnologia, a mi m’agrada anar al camp. Mai he sigut esportista i sí que m’agrada la música, però fa temps que no vaig a concerts.

  • Però sense tecnologia, anar al camp

Sí, poc més. Llegeixo molts llibres, també.

  • Amb paper?

Amb paper i amb Kindle també. És que llegeixo molts llibres, igual puc llegir-me 5 al mes. I no vull omplir prestatgeries de llibres. Amb l’ebook, puc portar a sobre milers de llibres en un aparell que ocupa molt poc i no pesa. I no només llegeixo llibres sinó que els sento. I això és molt interessant, el tema dels audiollibres, que no tothom està ficat. I jo cada nit quan me’n vaig a dormir, escolto vàrios capítuls d’algun llibre. I clar, no cal encendre el llum ni el Kindle, els llegeixes a les fosques.

  • Quan comença el teu dia i amb quina màquina comences?

Puc dir una cosa curiosa. Molta gent no tanca el mòbil a la nit. Jo el tanco. Des de les 11 de la nit, fins a les 7 del matí. Hi ha vegades que són les 8.30h. Però tanco el telèfon. És una conseqüència de voler desconnectar per llegir un llibre o veure una sèrie. Són 8 hores que no estic connectat, la resta del dia ho estic permanentment. Clar, jo treballo amb gent de tot el món. Ahir a la nit sopant, estava tractant amb 15 persones de la Índia, Brasil, Nova York, San Francisco i Tenerife, totes alhora. Ho vaig fer perquè estem en un moment important i intens d’un projecte, però cal parar-ho. Perquè a més viuen en llocs amb franges horàries diferents. Aquí pot ser a la tarda, però als Estats Units s’aixequen ara i els indis se’n van a dormir.

  • Aquesta idea de món connectat la tens molt interioritzada. En un moment en què parlem molt d’identitats territorials, tu què en penses?

Jo sóc antiterritorial. Sóc un home de món. Forma part del meu tarannà; sempre he viatjat. Jo he viscut a 14 llocs diferents i he anat a més col·legis que cursos he estudiat. Vol dir que he cambiat molt d’escola. Jo visc a Lleida, sóc de Lleida i sempre que viatjo, torno a Lleida.

  • Però vas néixer a Madrid

Sí, però vaig venir a Lleida quan tenia 11 anys. Aleshores, jo no crec en els petitismes. La idiosincràsia local és important i, de fet, sempre que torno de diferents viatges porto coses a Lleida. Per exemple, el cas de Google. O al revès, estudiants de Lleida van allà i després tornen aquí amb el coneixement. La gent que no ha tingut oportunitat de viatjar a la seva vida no se n’adona. Jo vaig començar molt aviat de director d’una multinacional, Commodore. I el director general em va dir un dia: «Señor Ibáñez, mañana se coge un avión y se va a ir a Nueva York». Jo em vaig quedar molt sorprès perquè mai havia viatjat als Estats Units. Però em va respondre: «Lo va a hacer muy bien y además, le va a cambiar la vida». I és cert. Quan ets capaç de mirar més enllà de la teva petita frontera, te n’adones que les coses són diferents, la varietat i diversitat de persones, de gèneres, de religions, de cultures...

  • Abans, dius que ja havies canviat moltes vegades d’escola. Per què?

Per què al meu pare el traslladaven constantment per feina.

  • I com et feia sentir això?

No me’n recordo, la veritat. Precisament, per mi la vivència és que em va generar la capacitat d’estar bé estigui on estigui. Tot i que tinc la família i els amics a Lleida, no estic arrelat. Crec que és bo no necessitar estar arrelat a un lloc. Crec que s’ha de ser més obert.

  • I et converteix en una persona molt adaptable

Sí. Sens dubte.

  • Alguna cosa a la qual et costi adaptar-te?

No. Com que he viatjat bastant, dormo bé a tot arreu, no em costa el tema del menjar... A més, contínuament estic aprenent. I en el meu cas que tot i no ser professor estic en contacte constant amb alumnes, faig circular aquest coneixement, el transmeto.

  • De petit, a què jugaves?

Al frontón. A esquiar. Fins als 12 anys vaig estar a diversos llocs de Madrid. A la ciutat, jo vivia als afores (que ara ja són el centre) i

  • Tu ets un bon exemple del fet que hi ha feines que faran els infants d'ara que encara no s'han inventat. Tu no podies imaginar en què treballaries, no?

El director general de Commodore que em va enviar a Nova York per primer cop també em va dir una altra cosa. Jo tenia 22 anys, aproximadament, i estava una mica cansat de la tecnologia perquè viatjava molt més que ara. Era el segon d’abord de la companyia i vaig comentar-li al director que em cansava molt. Em va dir: «Si està cansat de la tecnologia, dediqui’s a una altra cosa. Perquè la tecnologia l’obligarà permanentment a aprendre coses i a no parar». És cert. Jo investigo coses, testo tecnologia i vaig un pas per davant. No pots parar mai de veure coses noves. Això m’ha permès fer el que faig ara.

  • Quan vas decidir que et dedicaries a això?

Bufff... Quan tenia 13 anys vaig començar a fer FP. Vaig començar al sector de la construcció. Vaig estudiar 5 anys de delineant. Jo sé fer una casa, sé dibuixar-la. L’anècdota és que a l’escola del Treball de Lleida, ens deixaven portar una calculadora científica. Jo me la vaig comprar a Andorra. Encara la tinc: una Texas Instrument 55 preciosa. Encara funciona. I era programable. Aleshores jo programava els càlculs d’estructures. Durant tot el curs jo vaig treure excel·lent i la resta, va suspendre perquè el càlcul d’estructures és exacte. O dóna o no dóna. La resta es queixaven perquè jo ho feia amb la calculadora, però jo els responia que tothom podia tenir-la i que jo m’havia currat la programació. Potser va ser llavors quan vaig començar a trastejar amb la tecnologia seriosament.

  • I el primer ordinador?

Un amic -en pau descansi- em va prestar els diners per comprar-lo. La meva família no tenia molts diners, érem 5 germans. El primer ordinador va ser complicat. Tenia 16 anys diria jo. Em va costar un dineral. Mentre els meus companys es dedicaven només a jugar, jo vaig començar a explorar programació amb les primeres bases de dades, autocad...

  • Podries dir que ets un friqui?

(Riu). Aquesta paraula no hauria d’existir tal i com l’utilitzem. Prové del món anglosaxó i té un altre sentit molt diferent. Un freak es refereix a una mena de monstres, gent malformada. Aquí l’associem amb algú que juga a ordinadors, que sempre està amb màquines, amb videojocs i informàtica.

La paraula és tecnòleg. A més, a mi m’agrada fer de tot, no només jugar, faig coses molt serioses amb les màquines. Per exemple això d’aquí que sembla un mirall li parles i et contesta. Imagina que al matí et rentes la cara i li preguntes la temperatura que farà a Lleida. El mirall et contesta. Fer això és ser un friqui? Això és una passada de tecnologia. El mirall forma part d’un projecte que presentarem a un concurs i que estic convençut que guanyarem.

  • Quin invent creus que ens canviarà més la vida en els pròxims anys?

Que parlarem amb les màquines. Ara ja és realitat, ja existeix la tecnologia. La interacció per la veu que hem vist a tantes pel·lícules ja és realitat. No és ficció. No només això sinó que passarà el que ha passat amb els mòbils. Fa pocs anys, ningú portava un telèfon a la butxaca, però ara sigui un àvia de 80 anys o un infant de 12, tothom el porta. Amb la tecnologia de la veu s’està donant la mateixa situació tecnològica i d’acceptació de mercat i de generació d’aplicacions interessants que amb els mòbils. En uns pocs anys, ho trobarem per tot arreu.

  • Disfrutes igual de la gent que de les màquines?

I tant! Disfruto i aprenc tots els dies de la gent! Quan he dit que aprenc constantment, ho faig de les persones no de les màquines. Les màquines són molt avorrides no tenen misteri. Són les persones les que tenen misteri. Ara fa 10 dies, estava a Amsterdam fent unes conferències i vaig estar a la central de Google a Holanda fent una conferència per unes 80 persones. La meitat eren desenvolupadors i l’altra, encorbatats de bancs que venien a escoltar el que explicava perquè poca gent ho pot fer: la computació quàntica. És una cosa absolutament delirant. Però tinc un contacte i un coneixement i a la gent li interessa.

  • Això és el que connecta màquines i éssers humans?

Al contrari, això connecta el més íntim de l’ésser humà i de la matèria. No és un tema de xips sinó de moure la matèria. El quàntum, l’infinit, la matèria que hi ha arreu. És complicat d’explicar. De fet el primer investigador que ho va demostrar va assumir que això no ho entén ningú. I amb això començo jo les xarrades. (Riu). Després continuo amb un fragment de la sèrie «The Big Bang Theory» en què un dels protagonistes, Sheldon, explica una teoria complicadíssima de forma senzilla. Això no arribarà a la gent fins d’aquí bastant temps. Però pot canviar moltes coses del futur.

  • Tens esperança en el futur?

Sí, clar.

  • No ets pessimista, llavors

No. A més, el temps demostra que no passen tantes coses trascendents, no arriben tan ràpid ni passen tan serioses. No canvien les coses d’un dia per l’altre. Ni en tecnologia. Els mòbils han trigat uns 15 anys en implantar-se. No és tan temps.

  • Ets una persona tranquil·la?

Tinc la capacitat de relaxar-me a nivells infinits. Qualsevol persona que parla amb públic sap que abans de començar té por. Hi ha moltes tècniques per afrontar-ho amb calma. Una vegada, vaig haver de fer una conferència davant de 10.000 persones Londres. Jo no ho sabia fins que vaig sortir a l’escenari. Em vaig acollonir. A partir de llavors, si he de parlar davant de 400 persones, penso que no és res en comparació amb allò! (Riu).

  • Algun projecte que se t’hagi quedat al calaix?

Sóc una persona executiva. Si em comprometo, ho faig. No recordo haver deixat res sense fer. A més, permanentment estic pensant en idees. La meva forma de crear és molt analògica, perquè jo funciono amb blocs de paper A3 i amb retoladors de colors. La meva eina de pensar i crear no és un ordinador. Potser em ve per defecte dels meus estudis de delineant. En una segona fase, ho passo a l’ordinador, però primer ho pinto.

  • En tot ets pioner?

Noooo! Però una cosa que sí que tinc és que crec que tinc un esperit col·laborador. Ja vaig començar a treballar amb programari obert fa més de 20 anys. Igual que als inicis de Lleida.com vam utilitzar Linux i Roxen, ara al laboratori compartim les coses que descobrim. Treballem amb equips formats per gent de tot el món i és important compartir coneixements.

  • Qué era Leridanos Desangradores Agresivos?

Era un grup d'amics. Als anys 80, neixia la indústria del software i nosaltres érem nens i compràvem jocs i ens els copiavem. El nom era perquè anàvem a sac. Feiem un intercanvi molt fort de coses. Per exemple, intercanviàvem software amb gent de tot el món a través de cartes postals. Igual que ara ho fem amb correu electrònic. Jo escrivia una carta a mà i al sobre, posava una cinta de caset. Hi ha molta gent que arreu del món encara se’n recorda de la gent de Lleida, dels LDA. Era molt divertit.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

La capacitat del teletransport. S’inventarà. De fet, ja s’ha inventat i s’ha demostrat, però amb una partícula minúscula, microscòpica. Tot comença així. El primer cop que els germans Wright van llençar-se a volar amb un avió tothom els prenia per bojos i ara el cel n’està ple. El fet de poder transportar de forma instantània les coses d’un costat a l’altre es podrà fer. Igual trigarem 200 anys, però serà fantàstic.

  • Com salvaries el món amb això?

Un dels grans handicaps del món és la distància i això salvaria les distàncies. Jo sempre he llegit molta ciència ficció. Una novel·la que em va marcar molt era una en què inventaven el teletransport. Canvia el paradigma. Quan moguem materials o persones (primer mourem material que persones) de forma instantània, canvia el món de forma instantània. Si nosaltres podem dir ara mateix que anem a fer l’entrevista a Miami o a la Lluna, canvia tot! La intel·ligència artificial de la qual parlem tant, fa molt temps que hi és però no és tan radical com seria el teletransport.

  • En què ets especialista? La gent que et coneix bé, què destaca de tu?

M’agradaria que comptessin amb mi per col·laborar. Deixant de banda els temes econòmics. La gent que em demana ajuda, la té. Sóc especialista en tecnologia en general. Faig el que em va dir aquell director de Commodore; contínuament estic llegint coses, vaig a fires, col·laboro amb gent per estar sempre al dia i avançar-me al que arriba.

  • Quina és l’última cosa que has aprés?

No t’ho sabria dir. Però segur que ha estat en aquests últims dies i segur que té a veure amb gent, amb formes de fer

  • Abans d’acabar, sobre què voldries parlar?

Ara estem fent a Lleida un grup de dones per recolzar el fet que hi hagi més dones en el món de la tecnologia. En tots els àmbits ha d’haver dones, però és especialment important que hi siguin en un sector com la tecnologia que està present a tot arreu. Des de fa uns 20 anys, la taxa de dones en el món tecnològic ha baixat de forma exagerada. De ser un 30% ha passat a ser d’un 5%. Ara estem fent una activitat des de Lleida a nivell global per explicar a les nenes més joves com és d’interessant l’àmbit tecnològic.

  • Com t’acomiades de la gent?

Ens veiem aviat. M’agrada establir connexions amb les persones, no només relacions puntuals. Així que espero trobar-nos en una propera entrevista.

Segur que hi haurà una pila de novetats que ens hauràs d'explicar i potser ens podem teletransportar al Carib.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

A nivell local, voteu prioritzant al candidat/a o al seu partit?