⏯️ Ares Gratal o com deixar-se sorprendre per la música

LLEIDACOM / Miquel de Santiago
22-12-2021
  • ⏯️ Ares Gratal o com deixar-se sorprendre per la música
    Peu de foto: 
    Foto Miquel de Santiago

Entre Lleida i Berlín, mitja vida a cada ciutat. Aquest és el recorregut de l’Ares Gratal, passant per Barcelona, on hi va estudiar Traducció i Interpretació, especialitzant-se amb alemany i japonès. També parla bé l'anglès i es defensa en francès, hebreu i japonès, tot i que no tanca la porta a altres llengües, com ara el portugués. Va marxar a viure a Alemanya amb 26 anys per estudiar-hi alemany, però s’hi va quedar per la música. Amb tot plegat, deixem en segon pla la seva faceta lingüística per atorgar el protagonisme al seu talent musical i la seva sensibilitat artística, nodrida també per la seva formació acadèmica. De fet, l’Ares no és conscient de quantes cançons s’ha après al llarg de la seva vida, perquè les escolta i es queden per sempre dins seu, per simple passió, sense pensar que, d’alguna manera, és com si les estudiés. 

Parlem d’una persona perfeccionista, treballadora i, sobretot, alegre, a la que li agrada riure i fer riure. També adora passar estones tranquil·les amb els amics i la família, als quals té la sort de poder visitar a Lleida diverses vegades al llarg de l’any. El poc temps lliure que té també el dedica a la música, amb estones de calma passejant i anant amb bicicleta per les zones verdes de Berlín. Parlem d’una persona molt propera i que es pren les coses amb calma, que tampoc vol dir que no s’estressi. Com a artista, manté totes aquestes facetes i li hem de sumar un parell de qualitats principals: polifacètica i apassionada.

Foto Miquel de Santiago
Foto Miquel de Santiago

Va començar a tocar l’acordió als quatre anys de la mà de la seva tieta, intèrpret i mestra d'aquest instrument. Va continuar i completar una educació musical clàssica amb el piano, el clarinet (amb el qual va formar part de la Banda Municipal de Lleida) i el saxòfon. Als 18 anys va posar rumb a Barcelona per centrar-se amb la Traducció i la Interpretació. “Vaig fugir una mica de la música clàssica de conservatori, perquè era molt exigent i no m’hi trobava còmoda. Ho passava malament i em posava molt nerviosa amb als exàmens. En aquell moment, vaig parar la música i em vaig dedicar a les llengües”. Precisament, aquesta mateixa passió lingüística la va fer va fer tornar a la música, a tocar amb gent i, sobretot, a cantar, una part que mai no havia abandonat del tot. Va reprendre la música amb un altre enfocamentmés artístic que acadèmic. “Jo venia de la música clàssica, de llegir la partitura, i vaig començar a aprendre a composar, a improvisar, a saber què volia, creant una cançó que fins al moment no existia, i això és el que més m’agrada. A cada concert i interpretació hi ha part d’improvisació, i això fa cada moment únic i li aporta molta riquesa al directe”.

 L’Ares sempre recordarà una frase molt bonica que va llegir en un dels primers llibres que havia manuscrit, un desig que resa: “Que cuanto siento viva… Si vibra, un eco arranque… Si alude, que conmueva…”. Aquesta cita va suposar l’empenta definitiva per tornar a abraçar la música des de la composició. Tot i que mai no ha estudiat mai guitarra, composa amb ella i gaudeix d’aquest instrument molt proper que, al contrari del saxòfon, li permet combinar amb la veu. “Últimament tinc dues carreres en paral·lel: la part de cantautora i la de músic de jazz. Totes dues parts conflueixen una mica”. Li agrada molt tocar i cantar davant un públic que l’escolta, de la gent que l’envolta, perquè “el millor de la música és compartir-la”. 

Ara, presenta el seu debut com a cantautora, ‘Impronunciable’, un disc nascut durant la pandèmia i que el passat dijous 23 de desembre, va presentar a l’Auditori Enric Granados de Lleida, l’ocasió perfecta per descobrir i, sobretot, gaudir l’art de l’Ares Gratal! Al disc i al concert s'hi van sentir cançons en català, castellà i hebreu, amb un repertori força variat i en el qual el seu avi Ramón, que l’any vinent hagués fet 100 anys, hi juga un paper molt important. Ell era de la Franja, va ser metge a Lleida i quan es va jubilar va començar a pintar i a escriure poesia a dojo. De fet, els seus 5 fills tenen tots quadres seus a casa. Una part de les cançons són poemes seus que l’Ares ha arranjat i ha posat música. En aquest sentit, la seva formació professional li permet trobar la puresa del llenguatge i parlar en propietat. 

L’actuació de l’Ares no consisteix en venir, tocar i ja està, sinó que compta amb molt contxet, amb explicacions d’on venen les cançons, la història del seu avi, com van sorgir la idea o com han estat la seva banda sonora de l’últim any. “El concert és un viatge al meu present i a la història del meu avi, amb totes les cançons que m’han acompanyat i que comparteixen el mateix sentit”. De fet, al disc físic hi llegim el nom i la signatura del seu avi, escrits de la seva pròpia mà. 

L’Ares està més centrada en el jazz, però al disc hi predomina música d’autor. “Com quan parlem de cuina d’autor, amb el xef bolcant-hi la seva experiència i personalitat, aquí hi passa el mateix”. Hi sentirem des de rumba catalana, a música llatinoamericana, passant per cançó tradicional catalana. 

Foto Miquel de Santiago
Foto Miquel de Santiago

Una d’aquestes cançons, que porta com a títol “Aunque mi voz se apague”, és tant trista com especial, i és que explica que no tornarà a dir mai més el seu nom, perquè no vol que sigui una paraula més i que es perdi entre totes aquelles que no volen dir res. “He fet aquest disc com a promoció, per arribar a gent, trobar concerts i donar-me a conèixer una mica, perquè crec que a molta gent li pot agradar. Alhora, penso que ho faig bé i que tinc un bon producte, però no necessito anar més enllà de compartir-ho amb gent”. Encara que un desconegui l’artista i la seva feina, ens perdem moltes coses si no fem un esforç per descobrir-los.

Com a lleidatana resident a Berlín, què en pensa l’Ares sobre el panorama cultural a Ponent? “A Lleida hi ha molt talent i oferta cultural! M’ha passat -no tantes vegades com voldria- d’anar a veure algun artista desconegut i acabar gaudint-lo”. Ella creu que és important deixar-se sorprendre i animar-se a descobrir coses noves. “Quantes vegades has anat a algun lloc amb poques ganes o sense expectatives, i acabes passant una molt bona estona? Doncs aquesta és l’actitud!”.

Què hi troba més a faltar de Lleida, i més tenint en compte els dos anys que portem? Doncs les amistats i la família, tot i tenir la sort de poder tornar a Lleida diverses vegades a l’any. “Com treballo com a autònoma de traductora i de música, puc compaginar la feina telemàtica”. En aquest sentit, a Alemanya la pandèmia no ha comportat restriccions tant dures com les que hem tingut aquí. No hi va haver confinament dur i la mascareta no s’ha portat mai pel carrer. “En realitat, et quedaves a casa perquè estava tot tancat, i molt més temps que aquí. En general, la situació va ser més lleu”. L’Ares és optimista i creu que en podem treure alguna cosa positiva de la pandèmia. “Potser ha servit per fer una pausa i observar com era la teva vida i com pots millorar-la per a ser més feliç. Crec que molta gent s’ha retrobat amb aficions i ha tingut temps per desenvolupar-les. També amb el teletreball, que jo ja feia, hem guanyat temps al treballar des de casa”. 

Foto Miquel de Santiago
Foto Miquel de Santiago

En el seu cas, la seva carrera musical segurament ni hauria existit si s’hagués quedat a Lleida. “Em vaig quedar a viure a Berlín perquè, com a música amateur, allí és relativament fàcil fer-ho gràcies a les moltes ofertes de música en directe que hi ha a la majoria dels locals”. L’anonimat també ajuda, donat que “allí ets més exòtic i tens quelcom a oferir diferent al que estan acostumats”.  Tot i que en general allí el nivell és més baix, hi ha moltes possibilitats de tocar, i aquí potser no m’hi hagués llençat per vergonya o manca de seguretat. Va ser a la capital alemanya on va començar a tocar amb públic, amb un grup de rumba i va adoptar experiència amb el directe. Per molts concerts que hagis fet, “sempre fa por enfrontar-te al públic en directe, veure si els hi agrada i si et jutgen”.

Amb tot plegat, l’Ares està satisfeta amb el que fa i li encanta fer concerts petits i propers. Desitja seguir fent música en un futur, sempre acompanyada del saxo i de la seva veu. Li agradaria viure de la música, però sense deixar de treballar i “fer traduccions amb pijama des de casa”. El món de la música també pot ser dur, per exemple, amb concerts seguits en ciutats diferents. “Ho gaudiria i m’estressaria a parts iguals. M’agradaria continuar amb el que estic fent ara, però amb més nivell. Tinc la sort de poder tocar moltes ‘jam sessions’ a Berlín, amb molt bona acollida i músics molt macos. De moment, estic en un nivell baix en comparació amb el que hi veig arreu. Vull estar satisfeta amb mi i ni de broma faria, per exemple, un pop comercial només pel fet que vingui molta gent o guanyar molts diners”. 

Per a l'Ares, el més important és sentir-se satisfeta amb ella mateixa i compartir la seva música amb un públic que l'escolta, la comprén i que, en definitiva, els fa sentir vius.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta