Cristina Cervera o com escriure ens ajuda a (sobre)viure

LLEIDACOM/ Blanca Linares
18-05-2022
  • Cristina Cervera o com escriure ens ajuda a (sobre)viure
    Peu de foto: 
    Foto Miquel de Santiago

El sol brilla, la calor ja ha arribat, i entre transeünts, s’apropa una dona amb una gran elegància i una extraordinària història. Ella és la Cristina Cervera, una advocada que mai imaginava convertir-se en escriptora, però de vegades, la vida dona moltes sorpreses. 

S'asseu davant meu, i entre les seves mans, el llibre 'La SHUa i jo' (Pagès Editors), una obra íntima que guarda una història de superació, gairebé miraculosa. L'any 2016 la SHUa arribaria a la seva vida i la canviaria per sempre, però ella només sabia que estava embarassada, ni tan sols era conscient d'aquesta patologia: "Era una malaltia molt desconeguda per a mi. Pensa que no és un ictus o una malaltia com potser l'esclerosi múltiple. És una malaltia atípica, ultra rara, súper poc freqüent i d'alta mortalitat. Perquè et facis una idea, aquesta afecta dues persones de cada un milió, o sigui, m'ha tocat la loteria".

 

Miquel de Santiago

Però, com arriba la SHUa a la vida de la Cristina? La malaltia sorgeix a partir del postpart de la seva filla, la Cloe, que va néixer el 26 de juliol. El part semblava normal, tot anava bé, fins que una gastroenteritis va suposar una petita complicació, tot i que no suposava cap preocupació. La gastroenteritis va desenvolupar en una infecció de l'estómac, i aquesta mateixa va passar a la sang. Així va aparèixer la SHUa, la síndrome hemolítica urèmica atípica.

La Cristina estava a la Perpetuo Socorro de Lleida, però la complicació que suposava la gastroenteritis, va fer que la derivessin a l'Hospital Arnau de Lleida. Després de dos dies intentant trencar aigües a l'Hospital Arnau, el dia 26 de juliol de 2016, neix la Cloe. La Cristina assegura que va ser un part molt complicat, sense sedació i amb sang en femta. Després d'un part tan complicat, la Cristina estava esgotada: "Vaig parir i em van deixar a maternitat amb la meva filla, però no ho recordo. Va ser parir i, de tan esgotada que estava, ja no estava bé. No tenia la consciència com Déu mana, estava borrosa, estava molt feble..."

Miquel de Santiago

Després d'algunes proves mèdiques, les analítiques mostraven el vertader estat de la Cristina. Així doncs, al cap d'un dia i mig o dos de donar a llum, la van traslladar a l'UCI. El cos de la Cristina no podia suportar l'esforç que havia de fer per mantenir-se activa, i va caure en coma, un coma que duraria 22 dies.

La Cristina es va despertar a l'hospital sense poder parlar, llegir, aguantar-se a peu dret... Però hi havia una cosa que no havia perdut, i que seria decisiva: la seva actitud. Ella mirava el 3/24 i, mentre llegia els llavis del presentador, mirava els titulars, alhora intentava fer els mateixos sorolls, creant una relació entre interpretació de llavis, paraules i so.

La Mercedes, una infermera de l'Arnau de Vilanova, va ser una segona mare per a ella durant la seva estança.  Aquesta infermera va fer possible el retrobament entre la Cloe i la Cristina, habilitant un espai per a totes dues. Aquest retrobament va emocionar a tots els treballadors que hi eren presents i que, de fet, queda retratat en una fotografia que es troba al llibre

Miquel de Santiago

Quan la Cristina va poder sortir de l'hospital, va haver d'enfrontar-se a un món que desconeixia, del qual sentia que no hi formava part. Després de més de quaranta dies ingressada a l'hospital, la Cristina havia d'adaptar-se a una quotidianitat desconeguda i angoixosa. Les dimensions i les persones eren una novetat, se sentia petita entre edificis enormes.

És curiosa la paradoxa d'afrontar una situació tan extraordinària com la que va patir la Cristina, on es necessita moltíssima valentia, i patir per les coses quotidianes. Ella explica que hi ha dues actituds que es poden adoptar davant la por, i que són igualment vàlides i respectables. La primera és una reacció de col·lapsament, és aquella que ocorre quan la por et paralitza i no pots reaccionar, a vegades, també dins un conformisme. La segona, és quan s'afronta la por i es decideix aprendre d'ella. Com ella diu, "si ja ho tens tot perdut, què més pots perdre?".

Miquel de Santiago
Miquel de Santiago

La Cristina i la seva voluntat d'explicar tot a la seva filla, la van portar a escriure un dietari, quan encara gairebé ni sabia reconèixer les vocals. Aquest dietari es va portar dos anys més tard, el 2018, a l'Escola d'Escriptura de Lleida, i en aquest punt de la història entra el paper fonamental de la Núria Serrate, fundadora del centre. Ella va acompanyar la Cristina en el procés d'aprenentatge i la va ajudar a transcriure el dietari a l'ordinador, perquè pogués convertir-se en l'obra 'La SHUa i jo', que es presenta aquest dijous, 19 de maig, al Café del Teatre. El llibre no parla de la malaltia en si, sinó de com aquesta va sacsejar la seva vida.

El llibre explica la soledat del dol, la lluita personal, la superació... La Cristina diu que no cal passar per una malaltia ultra rara, sinó que hi ha moltes situacions que ens porten al dol, un dol íntim i intransferible. Situacions que t'obliguen a evolucionar i créixer. Ella no troba res a faltar de la seva vida anterior. De fet, no creu que sigui una Cristina diferent de la que era abans, tot i que, aquesta lliçó de vida l'ha ajudat a centrar-se en l'emocionalitat de la vida. Amb tot plegat, ha decidit deixar de banda la rigidesa perquè, tal com ella assegura, la vida no depèn de nosaltres i et pot canviar en un instant.

Des del primer moment que vam sentir la història de la Cristina, va captivar la nostra atenció. Les expectatives eren molt altes, però la lliçó de vida que ens va regalar, les va superar. Va ser un plaer poder compartir una estona amb una supervivent, que ara porta al paper una experiència fascinant. 

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Veuràs algun partit del Mundial de futbol de Qatar?