Eira, o com explicar amb música el món somiat del Miquel Allué

REDACCIÓ
26-10-2018
  • Eira, o com explicar amb música el món somiat del Miquel Allué
    Peu de foto: 
    FOTO: Joan Gil

El Miquel Allué Barreira és un somiador empedreït que ha fet de la música un mitjà per a dónar a conéixer el seu món, els seus somnis i experiències desitjades. Curtit des de l'adolescència i passant per Mute Voices i Pull My Strings, fa un parell d'anys que ha decidit aventurar-se en aquest sector en solitari. Però això no ho és tot, ja que també està en diferents projectes i dóna classes de guitarra en una escola. 

"Als 12 anys em van fer fóra del futbol. M'agradava la música i vaig posar-m'hi. Vaig aprendre a tocar la bateria, la guitarra, que és l'instrument que més domino, el piano i el baix.", comenta el Miquel. També se li dóna estupendament compondre i cantar. Després d'aprendre a tocar tants instruments havia d'aprofitar-ho, així que amb 15 anys va crear Mute Voices, una banda de punk pop americà amb la qual van guanyar diferents premis en l'àmbit nacional.

L'empenta va arribar-li el 2010, quan Pull My Strings va fitxar-lo. "Avui dia Pull My Strings està de parón. però, amb aquest grup se'ns van obrir les portes al món de la música: vam anar a concursos, vam tocar a moltes sales en l'àmbit nacional, a festivals com el SOS, el FIB, l'Arenal Sound o Ebrovision. També vam viatjar als Estats Units i el Canadà.", explica. "El món de la música és molt efímer i està mal valorat. Va arribar un moment on vam haver de tocar de peus a terra i decidir què fer, ja que tot això no ens donava una seguretat".

FOTO: Paula Otero

"Eira" va sorgir el 2016 i el nom ve de les últimes quatre lletres del segon cognom del Miquel. La seva carrera en solitari va començar a partir d'allí, i d'unes quantes cançons que tenia compostes en acústic. "Des de fa mig any estic fent música de l'estil de Pull My Strings, estil rocker, però no he deixat de tocar folk. Els directes també són més rockers", comenta.

Al poc temps de crear Eira va publicar el seu primer disc, Magritte (2016), amb cançons molt tranquil·les i més elaborat, ja que era la seva carta de presentació. I farà un mes i mig que va presentar al Cafè del Teatre el seu segon treball: EXO (2018), un disc "més brillant, amb cançons que respiren més, amb lletres més directes i un estil més definit.". De fet, va gravar-lo als estudis Windmill lane de Dublín, que són propietat de la banda irlandesa U2!

Les seves lletres són molt directes: "No busco explicacions, escric a partir d'experiències que he viscut o que m'agradaria viure, de somnis que tinc i de situacions. Sóc molt somiador i les meves cançons són molt íntimes", diu el Miquel. 

Quin futur li espera a Eira i el seu darrer disc EXO? Doncs promoció a tope i fer-nos gaudir de la seva música en petites sales. Sort!

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta