Eli Vallvé: "M'agradaria que em recordessin riallera, com ma mare"
Temps aproximat de lectura:
Riu i parla. Parla i riu. I s'emociona. L'Eli Vallvé, que no l'Elisabet perquè el nom sencer és per moments formals o per quan la renyaven a casa, viu amb intensitat. No ara. Des de petita ha crescut immersa en un món ple de creativitat. Dibuixos, titelles, viatges d'un lloc a un altre, música, escenaris. No podia ser d'una altra manera. Filla de la Julieta Agustí i del Joan Andreu Vallvé, va agafar el relleu forçat del Centre de Titelles i de la fira quan va morir la seva mare. Es va quedar òrfena de mare i de feina. Però no de rialla. Aquesta actitud de felicitat, de necessitat d'exprimir la vida, de fer-la, a més a més, bonica, no va marxar amb sa mare. Diu que res no li fa por, ni l'adolescència dels seus quatre fills! I repeteix que és experta en fer llistes per organitzar-se. Ens ho creiem. La seva filla diu que és això el que cal saber per ser bona mare. L'Eli ho té encara més clar: estimar i vetllar. Preocupar-se que tirin endavant per a que siguin feliços. També funciona amb els titelles. I és que per aquesta professional de la cultura, que porta amb la seva parella la gestió del Centre de Titelles, està al mateix nivell la família, les amistats i la professió. Tot forma part de l'equació que la fa feliç. També ens ho creiem.
Entre titelles, hem parlat amb aquesta dona riallera que vol que la recordin precisament així.
- Presenta't. Qui és Eli Vallvé? Primer de tot, Eli o Elisabet?
Jo em dic Elisabet però de ben petita em deien Eli, llavors relaciono Elisabet quan és una cosa sèria, molt formal. A més, quan em renyaven de petita em deien Elisabet. Així que casi que prefereixo Eli. (Riu)
- Ni volem ser molt formals ni renyar-te. Així que, qui és Eli Vallvé?
Dir qui sóc engloba com visc i a què em dedico. Sóc una persona alegre, riallera, m'agrada envoltar-me de gent de la qual pugui aprendre. Els meus fills sempre em diuen que parlo molt amb gent i és que quan parlem sempre aprenem. I això sempre m'agrada, amb tot tipus de persones. Sigui de coses de feina com d'organització familiar.
Sóc molt activa i el que he après a la vida és que hem de tenir la part familiar, de feina, la parella i les amistats a la mateixa alçada. Per donar-li importància a cada cosa. Perquè a la vida m'han passat coses greus i qui només es dedica a la feina, li manca tota la part personal i qui només es dedica a la família li manca una part professional que també és molt important. Jo intento portar-ho tot a terme de forma coherent. Com si visqués diferents vides alhora en una. Amb la família viatgem molt junts, els nostres fills s'impregnen de la nostra feina i hi participen, molts amics són titellaires o del món cultural. Però alhora, som conscients que saturar els fills de la feina dels pares pot arribar a saturar. Ho dic per experiència. Recordo que de petita, a les reunions familiars, jo demanava no parlar tant de la feina. I ara, intentem parlar de coses que ens agradin a tots. Els meus fills em diuen que sóc una motivada, però és que amb quatre fills sempre has d'estar activada. Ho vam decidir així. També sóc molt organitzada. És la clau. Sempre estic fent llistes; llistes a la feina, llistes a casa, llistes del que farem... si les segueixes, tot surt bé. Si et saps organitzar, es pot arribar a fer tot i que sigui fàcil.
- I moments d'improvisació, no n'hi ha?
Sí! Ens encanten! (Riu). Fem descansos per fer-nos els mimos que ens calen també. A banda, nosaltres viatgem en autocaravana. Per la feina ens va molt bé i per la família, també. I això ens dona moltes oportunitats per improvisar. Com que un o altre sempre estem viatjant per la feina, l'altre se n'encarrega de la resta. I el nostre lema és fer-ho fàcil. Si ho fas fàcil, es pot fer tot. Si de qualsevol cosa generes un problema, no s'arriba a res. Millor no posar tantes expectatives i relaxar-se més.
- No ets una persona exigent?
Sí. Me n'he adonat que sí. (Riu). M'agrada fer les coses molt ben fetes i a la feina sé que estic envoltada de gent que treballa molt bé i treballa sola. Així, es pot treballar millor. I a la família, també m'agrada tenir les coses controlades, fer-les boniques i en ordre. Però cadascú al seu nivell! L'exigència canvia i al final, es fa tot.
- Llavors, com definiries la teva feina
És difícil. Quan ens presentem, nosaltres diem que som gestors culturals. Portem una empresa cultural que tant és una companyia com un festival. Ara som quatre persones que som molt polivalents. El meu germà fa des de disseny de tot fins a la música dels espectacles. Jo encara ara toco la flauta travessera i faig d'actriu al Palau de la Música cada any i també l'organització de la fira. Ens ho fem tots nosaltres. Des de comprar les plantes per a que la roda de premsa sigui més boniqueta fins a penjar els continguts de la web.
- Com afrontes haver-te de fer càrrec del negoci familiar amb totes les implicacions emocionals que això té?
Amb la mort de la Julieta va ser molt dur. Mentre hi eren ella i el Joan Andreu, per nosaltres era molt fàcil com uns treballadors més. Ja anava demanant relleu, però ens anava bé estar a segona fila perquè era el moment que anàvem creixent familiarment. Havíem decidit tenir una família gran i anàvem fent amb el nostre sou sense ser nosaltres els que tiràvem del carro perquè hi havia uns altres al davant. Però en el moment en què la Julieta es mor, ens vam quedar orfes de família i orfes de feina. A més, era el moment en què el meu pare es jubilava. Com s'encara això? El centre era sobretot Julieta i Joan Andreu. Nosaltres ho sabíem fer tot, però no èrem la cara visible. La gent als festivals ens trobava a nosaltres i preferia la Julieta, tenia molta personalitat. Recordo estar al tanatori i preguntar-me “com ho farem?”. No com a família sense la mare, sinó a la feina, amb el centre de titelles. Jo no coneixia ningú que s'hagués quedat orfe de feina. Se n'anava la directora, l'ànima i la persona que havia endegat aquell projecte. És una entitat privada que es manté amb ajudes públiques. Les administracions poden confiar o no. I nosaltres havíem de treure millor nota que els altres per demostrar ja el primer any que ens en sortiríem. Era una feina a tres anys vista. El primer any, encara se't perdona tot. Però sabíem que tothom ens estava ullant; les companyies, la professió, els polítics... I el segon any, ja és l'exàmen. O ens en sortíem o ens havíem de buscar una altra feina. Però és que el centre formava part de la nostra vida. En cap moment ens vam plantejar deixar-ho córrer. Vam fer equip amb el meu germà, la Mireia Solé que acabava d'arribar... I ens repetíem amb l'Uri que si ens en sortíem d'aquesta, podríem amb tot. (Riu). A més, la resta de directors de festivals amb qui estàvem en contacte eren d'una altra generació i nosaltres havíem de comunicar-nos com a iguals. Si passàvem la prova, en el moment en què hi hagués relleu generacional als altres festivals, nosaltres ja portaríem avantatge.
La màxima il·lusió va ser quan ens van donar el premi nacional de Cultura. Vam plorar d'emoció! Ens van trucar i ens van preguntar si el volíem! (Riu) No ens podíem imaginar com algú podia dir que no! Això va ser molt bonic perquè va ser després d'uns anys de la mort de la Julieta. Ens hagués agradat que li haguessin donat en vida, perquè són ells qui s'ho mereixen. Però que ens ho donessin anys després significava que la feina l'havíem fet bé. Això ens va donar l'empenta i la seguretat que anàvem per bon camí, que la fira és important pel sector i que s'ha de mimar perquè si no, pot desaparèixer.
- Sents que has triomfat a la vida?
(Riu) No diria triomfat. El que sí sé és que sóc feliç amb la meva vida. Tinc molta sort. M'encanta la vida que tinc i sempre els hi ho dic als meus fills. Ja m'agradava quan era petita. Sempre he tingut aquesta sensació. També tinc moments de patiment. Fa dos anys que quan arriba l'estiu ploro perquè em preocupa que les institucions no cuïdin prou la fira. Posem cos i ànima en què els números surtin i costa molt. Si això ho tingués resolt, la resta de la meva vida m'encanta. M'ho passo sempre bé.
- T'enfades en algun moment?
M'enfadava més abans. Ara ja no tant. M'ho he anat treballant. He fet cursos per exemple amb el Daniel Gabarró. També han passat coses a la vida, com la mort de la meva mare o la mort de la meva sogra en un moment de tenir tres fills i estar a punt de tenir-ne un altre, fa que te n'adonis que no val la pena tantes exigències i estar enfadada i que el que cal és viure. I viure feliços. Cal fer les coses fàcils i trobar bones solucions. Sempre es poden fer les coses de moltes maneres i trobar diferents solucions. Per això jo sempre pregunto a la gent com s'ho fan i així s'aprenen noves maneres de fer. Tant amb la feina com la família. Fer això és aplicar creativitat a la vida. Jo he tingut la sort que vinc d'una família amb un pare molt creatiu. Ho he mamat des de petita. Ell era il·lustrador i durant anys jo veia esborranys, llibres, aquare·les dibuixos... no es feien amb ordinador com ara. Treballava a la nit. I la meva mare, que era psicòloga i pedagoga, portava tota la part organitzativa. Ens ensenyava sense que ens adonéssim. Explicava com feia les coses i això se'ns anava quedant. Aquesta manera de treballar de forma organitzada i alhora creativa, va quedant.
- Llavors no et va caler prendre grans decisions per fer el que t'agradava fer, no?
Clar, l'entorn familliar em porta. Jo vaig néixer envoltada de llibres, de pintures, mon pare també té una faceta d'escriptor i després van crear el Centre de Titelles i la fira. El meu germà i jo hi participàvem activament ja des de petits, primer, de forma divertida fent de fotògrafs. Clar, recordo que a l'auca que vam fer a l'escola on anava, L'Espiga, jo posava que volia ser escriptora o dibuixant. I exactament no ha estat així, però el dibuix m'ha acompanyat sempre. Quan vaig acabar l'escola, els meus pares van tenir la ment oberta per a que fes arts i oficis en lloc de tirar per l'institut tradicional. Per això, jo als estudis sempre m'ho he passat bé i ho he tingut fàcil. Primer, arts i oficis i llavors, va aparèixer el batxillerat artístic només a Tàrrega. Va ser fantàstic, eren com classes particulars amb 15 persones. D'aquí, vaig passar a fer Belles Arts a la universitat. Una altra cosa que també van fer molt bé els meus pares és vincular-nos sempre de la fira d'una manera o d'una altra. Com que jo havia anat al conservatori -tocava la flauta travessera- als 16 anys tocava als espectacles del centre de Titelles. Amb això, em vaig pagar la carrera!
- Mentre els teus companys anaven a collir fruita, tu feies espectacles
Exacte. A mi no em calia treballar a l'estiu perquè treballava durant tot el curs. Voltava per tot arreu. També vaig anar fent de titellaire conforme creixia i anava descobrint el meu vessant d'actriu i tot aquest món: anar de bolos, dormir fora, viatjar amb la furgoneta. Quan vaig ser més gran, em vaig adonar que allò d'actriu no era el que millor se'm donava ni la meva vocació si no era per un bon director artístic.
Al començar de tan jove i haver de fer la carrera en bona part a distància, també fa que m'hagi acostumat a fer la feina molt ben feta, perquè tenia més dificultats. I sempre m'havia d'envoltar de molt bons amics per a que em passessin els apunts. M'havia de passar molt temps al bar per a tenir bones amistats. (Riu) I potser em vaig passar 7 o 8 anys de la carrera anant de bolo al seient del darrere estudiant. És quan em vaig adonar que la part d'actriu ja l'havia provat i volia una certa rutina. Jo venia de fer moltes activitats: aula de teatre, escoltes, conservatori, coral... Volia recuperar aquesta calma. Al centre, tens una mica de les dues coses i potencia tot el que m'agrada fer. El meu germà fa la part més artística i jo porto la part organitzativa, però també participo en la creació de nous espectacles i també tinc la sort que m'agrada molt construir al taller. M'encanten els dos mesos anuals en què ens tanquem al taller i creem. És una gran sort tenir una feina en què pots fer una mica de tot.
- No ets una persona que només pugui fer una cosa
M'agrada anar variant i puc fer-ho. Faig tota la part organitzativa de la fira i també em permet viatjar i conéixer gent nova i veure molts espectacles. Durant gairebé dos mesos, veiem totes les propostes que es presenten. Igual veiem 300 espectacles. I això és molt bonic. Igual que pensar en nous projectes, que sempre en tenim. I quan em tanco al taller sóc feliç.
- Si no haguessis triat això, què faries?
Crec que hauria estat professora de Belles Arts o de Música. La part pedagògica m'agrada molt. Suposo que per això, tinc una gran família. A les tardes faig de mare professora. (Riu) Crec que aquest aspecte pedagògic ens ho ha transmès ma mare. És innata aquesta idea que hem de treure profit de tot allò que fem. Als nens els intentem transmetre aquesta motivació per les coses que fan. La música requereix una disciplina, però després ens ho passem bé gràcies a que n'estem aprenent. Podem tocar amb un grup d'amics, ara fan de DJ... O amb el dibuix. A casa nostra sempre fem dibuixos. Ja sigui per un aniversari, per felicitar el Nadal o per qualsevol cosa. L'estètica es transmet amb el dia a dia. Si li dones importància a fer les coses boniques, sense voler acabarem fent-les així sense esforç.
- Té importància que les coses siguin boniques?
Per mi, sí. (Riu) Pot ser un “bonic” molt senzill, però és important que tinguin un ordre estètic. Pots muntar una roda de premsa senzilla, però sempre és millor si és bonic. Fa que estigui en ordre i això ho facilita tot. Al final, tot acaba aquí: bonic-ordenat-fàcil. (Riu) La meva filla em deia l'altre dia que ja havia entès que per ser una bona mare el que calia era saber escriure i dibuixar. Per fer llistes i fer targetes d'aniversaris! (Riu)
- I tu que creus que cal per ser una bona mare?
L'estimació. És l'amor. Si hi ha estimació, saps respectar, compartir, ajudar, estar al seu costat, saps vetllar. Jo la tinc ara molt present a ma mare. De petita, t'ajuda a tot: a créixer, a fer els deures, et cuida... Al final, és l'amor i vetllar. No cal una mare que et compri coses, sinó una mare que s'ocupi de com estàs, que hi sigui per ajudar-te. Llavors, per mi, ser una bona mare és vetllar perquè tinguin amor i se sentin feliços. Si això hi és, la resta surt sol. Tindràs estones de conversa, moments de trobada amb cadascun d'ells... És això ser una bona mare. I donar-los-hi les eines per a que tirin endavant sols. Llavors, sí: que se sàpiguin organitzar, fer-ho fàcil... (Riu)
- Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?
Estimar. Tenir el poder d'estimar i saber escoltar tothom. M'encanta.
- Així salvaries el món?
Al final, estimant-te i escoltant-te és quan es troben les bones solucions. Buscar solucions fàcils i petites porta a poc a poc a anar solucionant tots els problemes.
- Ens falta això?
Ens falta empatia. Costa que la gent pensi més en els altres. Però compartint vivències i escoltant-nos, fa que també la nostra vida sigui més fàcil. Jo explico les meves inquietuds i llavors, la gent em proposa solucions. Això passa per comunicar-nos. Sempre em surt fàcil perquè parlo i escolto.
- I rius
Clar! És que tothom té problemes. Més petits o més grans. Tothom té coses, però cal anar-se'n a dormir content. També cal donar espai a la tristor. Jo necessito també expressar-ho de tant en tant. A més, quan se't moren el pare o la mare, te n'adones que estàs a primera línia i és difícil. Perquè et donen altres punts de vista, encara vetllen per tu. Si et falten, estàs sola. I les decisions les prens sola. Costa afrontar aquesta solitud. Però en aquests moments de tristor, també cal pensar que hi ha gent al voltant com les amistats que formen part de la família. T'envoltes de la gent que vols. A més, jo ric amb tothom. Potser no sóc la millor amiga de les famílies que van a extraescolars amb els meus fills, però no importa. Si riem una estona ja està bé.
- Què et fa por?
Res. Em neguiteja el tema econòmic de la feina. I d'aquí les ploreres de l'estiu. Però no és por. No me n'han transmés mai de por. A més, estic convençuda que sempre hi ha solucions. La mort ja l'hem viscuda a casa nostra quan va morir ma mare i la mare de l'Uri. N'hem parlat molt d'això. Cal reinventar-se cada cop. I com que ja ho hem viscut no li tinc por a la mort.
No em fa por ni l'adolescència dels fills! (Riu) Si els nostres pares se'n van sortir amb nosaltres, nosaltres també ho farem.
- Com vols passar a la història?
Tampoc no em preocupa massa. En tot cas, si algun dia me n'anés, m'agradaria que em recordessin alegre i contenta i que m'estimava tothom. (S'emociona) Que em recordessin com la meva mare.
- Com t'acomiades normalment?
Amb una rialla. Amb alguna frase divertida. Sempre marxem rient. I amb ganes de tornar-nos a veure. A més, sempre porto a l'agenda a sobre i, així, quan la gent diu que ens hem de veure, jo trec l'agenda i quedem directament. Ja tinc un sopar programat per la festa major. Però clar, és que porto l'agenda de sis persones! Els futbols, els caus, les corals, música, que es quedin a dormir a tal lloc... tots tenim molta vida social. Per això faig tantes llistes. Així es pot quadrar la logística. Però el que tenen molt clar els nostres fills és que han d'estar contents perquè els seus pares es deixen la pell fent de taxistes. I també que s'ho passen bé a tot arreu on van. És una sort passar-s'ho bé sempre!
