Josep Lluís Cruz: "Amb la mascareta, he descobert ulls en els quals no m’havia fixat malgrat que fa temps que els veig"

• Com estàs passant el confinament?

D’una manera estranya. Com dues vides. Un matí frenètic, tens, en ocasions amb temor del contagi a la fenia i pensant que potser no estic protegint prou als de casa. Amb la sensació que les coses s’haurien pogut fer d’altre manera. Tard, mal protegits... Aquesta pandèmia ha fet saltar els descosits d’un sistema que no funciona bé. Em preocupa com serà el post i si voldrem tornar a repetir aquella normalitat que és en ella mateixa un problema. Al CAP, portem tothom mascareta la qual cosa fa que les cares es redueixin als ulls. Les mirades han guanyat molt. He descobert ulls en els quals no m’havia fixat malgrat que fa temps que els veig. Amb els pacients quasi només parlo. La veu es la meva força. Per a entendre, per a recomanar, per a prescriure... Jo confiava força en el meu riure, en el meu gest. Ara només em queda donar calidesa, seguretat, precisió amb la veu.

A la tarda, com deia, primer prendre precaucions per a no portar res cap a casa. El temps s’atura i tenim més temps que mai per a llegir, xerrar... Aquests darrers dies la primavera esclata i està preciosa, però estem separats per un vidre. Sembla que el món descansarà dels humans durant uns dies. Sortirem guanyant.

Visc informat i també preocupat. Llegint més que mai sobre el darrer estudi, el darrer protocol. Però també preocupat per com continuarà tot això. No només amb el virus, sinó si aprendrem algunes coses importants que la pandèmia ha evidenciat “a tope” (com teníem els sistema sanitari, com estan les residències, la gent que viu al carrer...). Vivim en un sistema que no ens protegeix. No té cap sentit que mentre estàvem cercant contactes de gent procedent de la Llombardia, els viatges a Milà fossin més barats que mai. Ara, les mascaretes més cares que mai. Hem pensat que nosaltres, etnocentristes i xuletes, seríem capaços de fer-ho millor que els altres (xinesos, coreans...) Serem capaços d’imaginar un entorn més segur però no més autoritari? Pensarem en solucions inclusives o pensarem en excloure a un grup de gent com a solució?

• Què fas i què recomanes fer per sentir-se millor?

Viure al dia. Això cada cop està més clar que ens canviarà la forma de viure durant un temps més llarg del que pensàvem. Estar alerta. Apostar per la vida. Es a dir, fer coses per a continuar vius. Cuidar-se. Cuidar a la gent propera i comunicar amb els que estimem que no estan a prop. Aprofitar per a fer coses que sempre havíem volgut fer (online, és clar). Participar en coses col·lectives. Donar un cop de mà.

• Què n’estàs aprenent?

Moltes coses. Primer, que no era normal tal com vivíem i desitjaria que no penséssim en tornar a posar la màquina en marxa sense més (encara que no tinc gaire confiança). Ara per la feina veig poc a gent que abans veia amb regularitat (les persones que acudeixen a la meva consulta) i sovint el contacte és només telefònic o per whatsapp. La meva sorpresa és que sovint quan els truques per interessar-te per si necessiten quelcom, la gent em pregunta com estic, em demanen que em cuidi i això és molt agradable.

• Què és el primer que voldràs fer quan passi tot això?

El confinament crec que acabarà de forma lenta i progressiva i per tant, hauré d'anar fent també de la mateixa forma les coses que fa dies que vull fer. El que més: abraçar-me amb la meva gent. Començant pels que viuen amb mi, seguint per les companyes de treball. Estar a prop. Treure’m els guants i la mascareta. Passejar, ara que l’aire estarà menys contaminat, prendre un cafè amb els amics, aturar-me pel carrer a xerrar. Quan ens puguem reunir de nou, les reunions, que a vegades eren pesades, seran una festa. Xalar amb aquestes coses que abans feia d’esma, com si fossin normals, com si no tinguessin gaire valor.