Lily Brik, art entre murals

Lily Brik és l’alter ego de Mireia Serra. La lleidatana va ser l’autora de la pèl-roja Juliette, un mural entre Alguaire i Almenar que va catapultar Serra a una carrera  vertiginosa que l’ha portat per festivals de mitja Europa. Durant aquest temps també ha omplert de color poblacions de les comarques lleidatanes com Penelles, Agramunt, Juneda o la mateixa Lleida ciutat. Firma en homenatge a la musa del poeta rus i iniciador del moviment futurista Vladímir Mayakovski, Lilia Brik, a la que Neruda va considerar la musa de l’avantguarda russa.

Serra no es considera ni artista, ni grafista ni muralista. Potser la referència al futurisme no li escau tant lluny.

Hem parlat amb ella.

Vas estudiar disseny gràfic i ara el grafit ocupa bona part de la teva vida.
Cert! Diria que són feines semblants. Quan tu fas un logotip li entregues al client un manual corporatiu, seriós i ben acotat. Un procés que també segueixo amb el grafit. Faig fotos a la façana, hi afegeixo el disseny i així el client es pot imaginar el resultat.

Això de canviar l’ordinador per l’esprai...
Va ser complicat, molt difícil; és un treball físic molt extrem i acabes mort, sobretot al prémer la boca de l’esprai tota l’estona. És com un ball on mentre vas dibuixant necessites moure tot el cos. A més, fins que no s’hi adapta no pots investigar la tècnica de la millor manera. Un cop el cos ja està acostumat, has de conscienciar-te que cada traç és definitiu i decisiu. Aquí no existeix el botó d’esborrar – comenta entre rialles.

Quan vas pensar en el canvi?
Va ser de casualitat. Vaig conèixer un grafista molt reconegut de la ciutat, el Borlança (Urban Soldiers). Llavors jo treballava en una impremta i un dia va venir a estampar-se una peça, vam començar a parlar i aquí va començar la meva relació amb l’art urbà.

Explica que ha estat en tot moment autodidacta i que s’ha enfrontat davant dels murs posant en pràctica petits consells que altres artistes li han anat donant. Fruit d’aquesta diversitat d’estímuls rebuts, afirma que no s’encasella en cap estil.

No m’agrada limitar-me en un estil concret. No obstant, és cert que les meues lilys – així anomena a les seves obres- acostumen a tenir un tret que les fa significatives: la mirada. Per mi les mirades ho són tot ja que és el que més m’impacta d’una persona. Aquest és un dels trets distintius que li vaig donar a la Juliette, l’obra que em va impulsar en aquest món. Encara que sigui un tret molt propi de les pintures clàssiques, m’agradaria que les meves no només s’encasellessin en aquest estil. Ara estic descobrint altres corrents artístiques.

Quins referents tens?
M’agrada molt Da Vinci, Mucha, Renoir, l’impressionisme en general. Però sobretot el classicisme i el romanticisme. Ara estic investigant més sobre Miquel Àngel i tot el tema dels grecs i les seves escultures. Igual si que sóc molt clàssica!

Un món històricament masculí. Com va la presència de la dona en aquest àmbit?
És cert que les dones dins del grafit som un grup minoritari, però des de la meva experiència et puc assegurar que no m’he trobat amb cap menyspreu. No m’ha dificultat el fet de ser dona, tot el contrari, podria dir que m’ha afavorit. Inclús, a vegades he arribat a pensar que igual em contracten per ser dona i no perquè els hi agrada el que faig. L’art urbà pur són lliçons d’humanitat i humilitat.

La jove lleidatana assegura que tots els que porten un esprai a les mans són benvinguts dins del món de l’art urbà. Explica la seva experiència al concurs Fem Rima Fem Graff, dedicat a l’art urbà i on la dona n’és la protagonista.
Una passada! Em va marcar un abans i un després. Va ser una de les primeres cites a les que vaig assistir i em va donar l’oportunitat de trobar-me amb algunes de les meves ídoles. Vaig passar de pintar sola en un món d’homes a trobar-me amb totes aquelles dones que pintaven igual que jo, amb delicadesa, sensibilitat... Els nois acostumen a dibuixar amb més força, són més rotund i més clars. En canvi, les noies som més lleugeres i al tenir menys força a les mans el traç amb l’esprai és diferent. En aquest art es nota que som diferents.

És un estil artístic encara molt vinculat al vandalisme?
Cada cop anem millorant més sobre aquest aspecte. Crec que encara que molta gent no ho admeti, el grafit, entès com a art urbà, apareixerà al llibres a l’apartat d’art contemporani, tal i com va passar als anys 80, els anys d’ebullició màxima. Arreu del món ja hi ha més de 100 festivals dedicats a fomentar-lo.

Quins objectius et marques?
És una passió que em porta ella a mi. No em plantejo objectius, jo només vull pintar, avui no penso en res més. Si que és cert que a curt termini m’agradaria introduir més el grafit a Lleida, ja que després d’haver estat en diferents llocs penso que a la nostra ciutat encara li queda molt per explotar. Inclús, ara per ara, considero que alguns pobles petits tenen una cultura més rica que Lleida. La nostra capital hauria d’aprofitar més l’street art.

Recalca que hi ha zones del casc antic de Lleida que podrien lluir molt més. A més, l’artista insisteix en l’oportunitat que ofereixen les parets del riu, malgrat que requereixi d’una inversió important, defensa que enriquiria molt la ciutat. El mural realitzat pel Mamapop –en homenatge a les dones amb càncer de mama – podria ser la primera de moltes.

M’agradaria crear parets ben maques, plenes de colors i murals ben grans on hi intervinguessin més artistes, no només jo. M’encantaria clar, és casa meva.

Troba-la a: http://www.lily.cat/