Meritxell Gené: “Somio amb un món on ens entenguem amb la sinceritat de la poesia”

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
12-04-2018
  • Meritxell Gené: “Somio amb un món on ens entenguem amb la sinceritat de la poesia”

Presumida, exigent, patidora. Delicada i forta, com la poesia que devora. La Meritxell Gené viu ara a l’Espluga Calba, mirant als camps d’oliveres mentre s’impregna del silenci en una casa que ha convertit un paller que era de la seva mare en tota una inspiració. Allà ha escrit el seu primer poemari, Després dels esbarzers, que publica ara, 10 anys després de llançar el seu primer disc. Tot i que ha posat música als seus versos, diu que voldria sentir la veu del poeta que més l'ha corprès, Màrius Torres, igual que sent la veu que té gravada de la seva mare cantant. Reivindicativa i optimista, per aquesta cantautora lleidatana, el món seria millor si hi hagués més poesia.

Hem volgut saber amb què rima la Meritxell Gené i com sona la seva pròpia cançó.

  • Presenta’t. Qui és la Meritxell Gené?

És una dona que ara mateix està en un moment d’agraïment. Sóc conscient que la Meritxell, al llarg d’aquest camí, ha tingut la meravellosa sort de trobar-se persones que l’han ajudat a créixer molt, sobretot interiorment, malgrat les ferides al llarg de la vida. En tot el que jo sóc, també hi ha les meves absències, les persones que he estimat, les persones que he abraçat.

  • És el que vols agrair amb el teu primer poemari?

Sóc molt conscient que fem el nostre camí sols i que hem de ser capaços d’acceptar i respirar la solitud, però és una solitud que està plena de presències. Aquestes presències són persones que han format part de la meva vida, que ara no hi són però que em segueixen acompanyant. I això ho noto en aquest moment. Arribar aquí ha estat tot un regal. I ara, sento que he d’escriure i cantar aquest agraïment, aquest homenatge.

  • Per què ara?

És part d’un procés llarg. Fins ara no m’havia sentit capaç de poder-ho fer amb tota la sinceritat. A vegades, ens veiem atemorits pels prejudicis i les pors. Costa molt remoure els sentiments, gratar i entendre les coses. Però arriba un moment que ets capaç d’encaixar coses, de posar-te al lloc de la gent, d’adonar-te que tothom gestiona les emocions bonament com pot. És molt difícil. Et trobes amb tu mateix i d’alguna manera recuperes les persones que ja no hi són. És com una simbiosi, és un enyor que apareix i es converteix en un aprenentatge molt potent.

  • Amb poesia es grata millor?

Amb poesia es grata i es grata ben endins. Ja ho va escriure el Papasseit en el manifest futurista en contra dels poetes en minúscula: poetes, sigueu sincers! Aquesta sinceritat que ens uneix, és una manera d’entendre la poesia que en definitiva és el batec, és la vida.

Els referents amb què he anat connectant pel camí m’han donat un canal per transmetre el que jo encara no era capaç de dir amb la meva pròpia veu poètica i durant aquest temps ha estat un bàlsam fer-ho a través de les veus dels poetes, dels grans poetes dels Països Catalans.

  • Ara fa 10 anys que va sortir el primer disc i publiques el primer poemari. Per on continuaràs?

Sempre deixo fluir les coses, no posar-les amb calçador. Que sigui la pròpia paraula poètica la que m’abraci. Quan vaig començar amb l’aventura com a “cantautora”, entre cometes, aquesta Meritxell que va començar desconeixia aquest món. L’admirava molt, però el desconeixia. Han estat importants totes les experiències que he pogut viure en aquests anys perquè m’han fet créixer i aprendre moltes coses. A dalt l’escenari compartint amb altres músics, als esdeveniments on he participat... i de gent que han anat apareixent i m’han animat a seguir explorant, Jo sentia una seducció molt forta pel món de la poesia. Tinc la imatge meva al costat del tocadiscos del meu avi. Em passava les tardes escoltant els vinils de casa. I gràcies a aquests discos de l’Ovidi, del Lluís Llach, de la Maria del Mar Bonet...  vaig anant descobrint lletres, músiques... i una cosa va portar a l’altra. Sempre parlo d’un “obrir finestres” constant. I en aquest camí, de cop i volta, apareix un poeta que em fa canviar la meva forma de veure la música i la poesia, que és Màrius Torres. L’agraïment és infinit. M’ha fet afrontar-me amb temes amb què mai m’havia atrevit, com la mort. Sí que la tenia molt a prop perquè l’havia viscut amb gent molt propera. Però no m’havia atrevit mai a afrontar-a amb aquesta serenor amb la que ho fa el poeta. Llegir-lo i endinsar-me als seus versos em fa entendre moltes coses i fins i tot, em va canviar la manera de cantar. Sentia que aquells versos tenien tanta intensitat que els havia de cantar de molt endins.

  • Quina responsabilitat!

Moltíssima. Era un repte. I penso que Màrius Torres sempre seguirà molt en mi. És un poeta que m’acompanya molt. I hi ha una cosa que m’agradaria, que és sentir la seva veu. La del seu germà, el Víctor, sí. Però la del Màrius, crec que no l’hem sentida mai i m’agradaria saber com era. A través dels seus versos, traspua la seva veu, però a vegades ho he pensat. Suposo que l’he cantat i l’he sentit tant, que la seva veu és com si ressonés.

  • Però tu li has posat veu

Sí. Humilment l’he intentat cantar. Però els seus versos ja tenen la seva música. Ell era músic també, escrivia les seves pròpies composicions. Potser és un aspecte que no s’ha reivindicat massa, però la seva mare era professora de piano i va tenir un entorn intel·lectual i musical molt important.

  • Tu què volies ser de petita?

Professora de música. Jo jugava molt sola de petita i un dels meus jocs era posar-me davant del mirall i imaginar que cantava o que era professora. Això no ho havia explicat mai! A vegades em disfressava i m’imaginava el meu món. És curiós perquè el joc del mirall és un recurs que sempre m’ha captivat. Al poemari faig referència a un poema de la Marçal que diu “jo sóc l’altra i tu ets jo mateixa” i en parlo, perquè suposo que, inconscientment, al meu interior, ja hi ha aquest joc simbòlic de la nena perduda que jugava davant del mirall i que s’imaginava tot això.

  • Et consideres solitària?

M’agrada molt gaudir de la solitud. I no sempre és fàcil, però amb el temps he après a incorporar-la i a acceptar-la. No m’incomoda, al contrari. La solitud és quan ets més tu que mai i quan pots explorar-te. És el moment d’acompanyar-te de la literatura i per tant és una solitud acompanyada. De música, de cultura, de la natura, del paisatge...

  • És un element necessari per crear?

Sí, sí. La calma, el silenci. Si no tenim moments de recolliment, no podem sentir-nos a nosaltres.

  • Per això has vingut aquí, a aquest racó de l’Espluga Calba?

Probablement. No ha estat forçat, la vida m’ha portat cap aquí. El silenci que s’hi respira és un silenci beatífic. Se senten els ocells, el paisatge... és meravellós.

  • És molt idíl·lic i gairebé tòpic

Precisament em va molt bé estar aquí, amb aquesta calma i aquesta lentitud, per contrarestar  el que vivim diàriament. Sempre estic amunt i avall i sóc un belluguet. Amb tant moviment, necessito aquesta calma. Si no, no podria resistir-ho. M’equilibra.

  • Tu ets una artista reivindicativa. Creus que es pot canviar el món amb poesia i amb música?

Crec que precisament la cançó, la poesia i, en definitiva, la cultura és una eina de transformació, d’obrir consciències molt necessària. Malauradament, molt sovint no es fa gaire cas a la veu de la cultura. Penso que per construir la sobirania d’un país com estem lluitant i resistint per a que arribi un dia que sigui així, cal tenir molt en compte aquesta veu poètica. En tots aquests dies que portem a la trinxera lluitant i resistint, els versos, la poesia, les cançons, el cinema, la pintura... ens han acompanyat. Ens han donat moltes eines per a dir-nos com a poble. Penso en un poema inèdit de Màrius Torres que vam recuperar. Quan la Margarida Prat, la seva biògrafa, me’l va passar, em vaig corprendre. Aquells versos eren tan potents pel moment... (i recita)

"Viure en un aire ardent on passen ombres mortes, 
on un baf de bestiesa omple tots els alens, 
on venen, barrejats, de temples sense portes,
els crits de les blasfèmies i el perfum de l'encens.
I el fàstic de sentir insolentment la brama 
de paraules sagrades en els llavis dels cucs. 
De tenir el cor blaït per un amor en flama 
i de callar-lo, en mig de bacanals d'eunucs!
Tan gran era el pecat de la nostra esperança? 
Llibertat, clam obscur i etern dels homes muts, 
et seguim, orgullós exèrcit de vençuts
amb una rosa al puny de cada llança. 
Perquè fou bell combatre amb l'esperit massa alt 
I perdre's, un instant, per un somni immortal."

 

Aquests versos et fan adonar de la força, de com ens curen i ens ajuden a seguir endavant. Perquè no callarem, no ens faran callar i perquè seguirem lluitant.

  • És això ser cantautora? Abans ho posaves entre cometes...

 Es podria desgranar de moltes maneres. La persona que canta les lletres que escriu i alhora, que connecta amb aquesta cançó protesta. Però en realitat en el que cantem i en el que volem transmetre jo penso que hi ha molts punts de reivindicació. Pot haver reivindicació social, emocional, ... el ventall es desplega i el cant és molt divers del que et pot transmetre. Abans deia cantautora entre cometes perquè potser al principi sentia que havia d’explorar molt en aquest camp. Intentava escriure les meves lletres però amb el temps he descobert que tinc una gran estima pels poetes i la poesia i he vist que cal cuidar molt la paraula. Quan m’he posat a cantar els versos de Màrius Torres ha estat un honor. I ara el repte és encara més gran. Li tinc un gran respecte. Per això he intentat cuidar cada detall, tenir molt clar com dir les coses i sobretot des d’on dir-les.

  • Ara el repte és posar música al poemari?

Inevitablement. Ja hi estic treballant. Inicialment, jo tenia ganes de tornar a fer un disc per parlar de mi mateixa, del que sento, visc i veig en el que visc. I un bon amic em va animar a intentar escriure-ho. Em va dir: “per què no t’enfrontes amb el dolor? Per què no escrius la ferida?”  Vaig començar a fer-ho i em vaig adonar que era un exercici terapèutic, dels millors que he fet mai. Tu escrius i t’adones de la importància que té escriure aquelles paraules que et remouen tant i et fan tan mal. Quan passen els dies i tornes a llegir-les ho fas d’una altra manera. Te n’adones que a l’escriure-ho, ho has acceptat més, has fet foguera.

Molts cops parlant amb companys diuen que el que fan ells és al revés. Les lletres els arriben quan estan tocant melodies que els venen al cap. Jo ho he experimentat al contrari. Primer he dit el que necessitava dir i ara necessito cantar-lo. Mentre no tenia la possibilitat de parlar de mi amb les meves lletres, ho he fet a través dels poetes. Cantant els versos amb què jo em sentia connectada, amb la sensació que cau la màscara que tenim tots i que fa que ens costi enfrontar-nos a nosaltres mateixos. Ho recomano.

  • Han caigut motles màscares?

Moltes.

  • Per exemple?

De la por, dels prejudicis. De donar-li tanta importància al que diran els altres. És essencial concentrar-se en un mateix i no donar tanta importància al que hi ha a fora. Així segur que ens convertim en persones més presents, més presents en l’aquí i l’ara.

  • Et consideres forta?

No sé si ho podria dir així, perquè encara hi ha molts moments de tristor i de plor. Però és veritat que en tot el que he anat construint i sentint, m’ha anat ajudant a ser més forta.

  • En què ets especialista?

A casa meva jo sempre he sigut la música. Sí que eren melòmans però no hi havia ningú que cantés. Només la meva mare. I jo he estat el llegat que ha deixat ella en mi. Sempre m’ha agradat seguir buscant i trobant la meva mare per aquí. En un dels poemes que he escrit, he volgut transmetre per a qui canto. M’he adonat que canto moltíssim per la meva mare o a través d’ella. Si canto, ho faig cos endins, al ventre. I la sento allà dins i això em fa pensar en com la meva mare em cantava quan jo era al seu ventre. Al cantar, és com si la seva veu brotés en mi. Però fins ara no ho havia descobert de manera tan clara i tan intensa.

  • Quan va morir la teva mare?

Quan jo era molt petita, tenia 7 anys. A l’estiu del 1993. Tot i ser tan petita tinc un record molt viu d’ella. M’ha ajudat a construir-me sense ser-hi físicament. La sento molt a prop.

  • I la recordes cantant

Moltíssim. No recordo cançons concretes, però la recordo cantant molt. Inclús la tinc gravada! És el que et deia de sentir la veu de la gent. No té preu. Me la poso algunes vegades.

  • De petita volies ser professora de música. Ja ho ets. Ara què si ja has tatxat aquesta cosa de la llista?

És cert, però no considero que sigui una cosa de reptes en una llista. Estic oberta i seguiré obrint finestres i sentint i explorant. A veure què entra, a veure què oloro, què veig, què sento.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

El do de la ubiqüitat (riu). Em passa cada dos per tres que em coincideixen coses. Però penso: “a veure, Meritxell, per favor, centrem-nos una mica, si ets aquí, concentrat aquí i ara i dóna tot el que ets aquí, sense pensar en el que no has pogut fer”. Però a vegades inconscientment apareix el punt d’estrès.

I també m’agradaria tenir el poder d’aturar el temps. Quan estàs tan a gust amb algú o en algun lloc... estaria bé aturar el temps i gaudir-ho més. Però és cert que el pas del temps magnifica la passió per viure la vida.

  • La reivindicació feminista també és molt important per tu

Durant aquest temps, m’he endinsat molt en els pensaments de dones com Montserrat Roig o Maria Mercè Marçal; aprofundint en les diferents reflexions d’elles dos, sobre temes d’absoluta vigència, la maternitat, perquè van escriure, i com les va condicionar el fet de ser dones. Versos que són força, abraçada, sororitat. Referents de lluita que cal reivindicar, la seva obra i també la seva mirada feminista, la seva mirada violeta. Penso que és molt important recordar, evocar. Escrivia Montserrat Roig: ‘’Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria’’ i sense memòria perdem una part de nosaltres mateixos. Amb ella sabem d’on venim, i cap a on anem, i cap a on no volem tornar, perquè aquelles lluites d'ahir, també són les nostres lluites d'avui.  Per totes elles i aquelles que continuaren la lluita, tantes i tantes dones silenciades, oblidades, referents d'un moviment que no ha de callar. Per això hi ha la memòria, i lluitar per la causa feminista és el millor homenatge.

  • Vas actuar a Grècia enmig de la plaça Sintagma en el moment àlgid del moviment d’indignats. Com ho vas viure?

Vaig sentir la força i l’energia de la gent. Poder ser allà, al centre de tota aquesta força popular, d’aquestes reivindicacions, realment et situa i et fan entendre moltíssimes coses. Palpes l’energia, les mirades de la gent i això m’ha donat força.

  • Ets optimista de cara al futur?

Sí, m’agrada ser-ho. Com deia Joan Barceló, només hi ha el somni que ens guia. “El viatge sense fi, no comença si no saps que no hi ha demà ni ahir, només foc, vent, terra i mar”. Hem de ser somiadors, seguir viatjant i creient en el que som.

  • Amb què somies tu?

Amb un món més just, més lliure. Amb un món més ple d’amor, sobretot. En un món on no hi hagi guerres. Ho ha somiat molta gent abans. Un món on no hi hagi més racismes, ni més desigualtats, ni més feixismes ni més barbàries. Un món més just on siguem capaços de mirar-nos als ulls i de parlar-nos i d’entendre’ns amb aquesta sinceritat que dóna la poesia.

  • Amb més poesia canviarien més coses?

Sí.

  • Hi ha alguna paraula amb què et quedaries?

N’hi ha moltes que han marcat la meva vida. Però n’hi ha una, “mare”, que m’agrada molt. No tan sols per la mare que ens ha portat al món, sinó per la simbologia d’aquest retorn als orígens, al que som en essència. El que dèiem sobre què somiem. Doncs un món millor en què tots siguem capaços de trobar-nos a nosaltres mateixos en essència i fluir. Precisament és això, aquesta paraula, “mare”, que hauríem de tenir més incorporada. I després també perquè he tingut la sort de tenir més "mares" que la que físicament em va parir.

El poema on hi ha el vers que dóna nom al poemari, ‘Després dels esbarzers, berenem mores’ parla d’això: Després de les ferides obertes per les esgarrinxades, amb el temps es converteixen en cicatrius, i en escriure-les apareix la llum, moment de menjar-se les móres, de somriure, i de continuar avançant amb aquest pòsit de tot el que som.

  • Com t’acomiades?

Amb una abraçada. M’agrada molt abraçar la gent. He estat a Rússia aquests dies i em deien que els russos són freds però he rebut tantes abraçades... és meravellós sentir aquesta energia tan fonda!

Doncs una abraçada, Meritxell. Hi volem tornar quan hagis posat música a la teva veu poètica.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Carregant...
Load next