✍️ Postureig Lleida celebra 10 anys de solidaritat i humor lleidatà

• Han estat 10 anys d’iniciatives solidàries, productes, actes sense ànim de lucre i publicacions diàries a les xarxes. T’ho hauries imaginat la primera vegada que et vas vestir i presentar com a Senyor Postu?

Tot va començar com una broma entre amics i per a res em podia imaginar haver arribat fins aquí. De fet, els meus amics sempre m’han considerat una persona molt tímida, i plantar-te a fer un grapat d’actes públics com el Caragolasso, dient tonteries i animant a la gent no m’ho hagués imaginat al principi. Em considero una persona introvertida i, com a tal, les xarxes també m’han ajudat a expressar-me i a parlar temes que d’una altra manera potser no podria expressar.

Vaig començar fent publicacions a xarxes sense firmar, fent burla del postureig i algunes altres publicacions en positiu. Més endavant, ja començo a signar com a Senyor Postu, una figura anònima i d’on neixen les primeres postuxapes: I Love Popes, pel càncer de mama; Bigotis, pel càncer de próstata; i Boira, per Arrels de Sant Ignasi… Als inicis anava als actes a cara descoberta i només me la tapava amb el barret quan fèiem fotos.

Però oficialment, podríem dir que el Senyor Postu es presentava en societat a la primera Postuparty, ja amb màscara, barret, ulleres i tot l’’outfit’ al complet. Tant que vigilo ara amb el meu anonimat i fins llavors no hi vaig caure…

• El noi sota la màscara, com està?

Crec que és una bona pregunta que sovint ens hauríem de fer tots. M’agrada quan m'ho preguntin, perquè d'aquesta manera reconeixen que tot això ho fa una persona, més enllà del personatge. Ara, estic content d'aguantar després d'aquests 10 anys. Sí que és cert que enguany no està sent un bon any de recaptació, perquè entre pujades de hipoteques, preus i altres temes de diners, la gent també ha de mirar per ella mateixa, i és normal.

Crec que les publicacions segueixen funcionant, que la gent segueix gaudint-les, que segueixo tenint actes, i el més important és mantenir-se. Fer bromes sobre Lleida és relativament fàcil, tothom en podríem fer… El problema és fer-ne cada dia, buscant un valor positiu i intentar ajudar. En definitiva, estic content, amb ganes de fer vacances, de relativitzar tot una mica i saber dir que no. 

Hi ha tota una part invisble, que consisteix en la logística d’enviar mails, comptar números, parlar amb els proveïdors de productes i entitats o sufocar problemes. Quan veus alguna publicació d’algú que ha comprat postuxapes, al darrera potser ha comportat 10 correus d’anada i tornada per a concretar-ho tot. A més, intento fer l’esforç de respondre a tothom, veure tots els comentaris i estar-hi molt pendent. És una feinada que potser la gent no veu i que faig sense cobrar un duro per mi. 

• Quantes postuxapes i productes solidaris s’han venut? 

És impossible saber-ho, i mira que ho he demanat als proveïdors, però pensa que pago IVA, renda, la pàgina web, productes i altres despeses. A més, hi ha donatius que es fan directament a les entitats i que costa comptabilitzar. Tot i així, m’atreviria a dir que la xapa de Popes és de les més famoses i s’hauran venut unes 20.000 per tot el món. Els dos postullibres també van funcionar molt i són dels més venuts dels últims anys, potser amb un miler venuts de cada exemplar. 

En total, són uns 300.000 euros recaptats amb 25 models de postuproductes i moltíssims actes, però és molt difícil de comptabilitzar exactament. I no tot ha estat postuproductes i actes. Per exemple, amb el Fruita de Lleida Challenge, ens van arribar milers de publicacions i m’han arribat a confirmar que el volum que va generar no és comparable a cap altra campanya de promoció que s’hagi fet per la fruita de Ponent. Un altre exemple és que moltes entitats han començat a rodar amb mi, que no gràcies a mi, sinó acompanyades amb la difusió feta des de Postureig Lleida.

• Crec que tothom hem sentit alguna vegada que “aquest home segur que s’emporta part del que recapta…”

No és així i sempre ho he dit. Quan vaig a actes no cobro, sinó que demano que es donin els diners amb postuproductes o directament a les entitats. Tot això ho faig com a voluntariat, sense ànim de lucre, no em quedo res. De fet, és probable que perdi diners, entre transport, xapes regalades, arrodonint números i altres despeses intangibles que surten de la meva butxaca. Per mi és molt important que sigui així, tot i que m’insisteixen molt en què em quedi algo, almenys per cobrir.

Sempre he cregut que rebutjar-ho també li dona valor al que faig, perquè quedi clar que ho faig tot per a promoure Lleida, Ponent i les seves entitats. Tinguis en compte que algunes causes no recapten tant com altres i m’agrada igualar- ho una mica. És cert que a vegades em regalen “aurelletes” o una ampolleta d’oli, però mai he cobrat res ni en tinc intenció. De fet, sempre que assisteixo a algun acte o faig publicitat, és a canvi d’un donatiu solidari. Irònicament, el postureig no m’agrada i em considero honest, dient les coses tal i com les sento. 

• A les teves xarxes socials no han estat tot flors i violes... Per exemple, quan et van bloquejar el compte de Twitter. Com va quedar el tema?

Em van dir que em tancaven el compte per una reclamació de drets d’autor d’un vídeo que incloïa uns 10 segons d’una cançó que s’utilitza en milers de publicacions. No m’ho acabava de creure. Vaig escriure correus intentant justificar-ho, però no és gens fàcil i no tens un interlocutor humà per gestionar-ho. Vaig estar-hi gairebé un any amb el compte principal de Twitter bloquejat. Els hi explicava que no em lucro ni monetitzo el contingut que hi publico. Quan Elon Musk va adquirir Twitter, vaig veure com alguns van recuperar el seu compte. Vaig escriure un mail demanant la revisió del bloqueig, i la mateixa tarda ja me l’havien tornat. Tot i que aquest senyor, ni la gent extremadament rica en general, no són sants de la meva devoció, ha resultat ser més permisiu en aquests temes. En tot cas, hi ha gent que es dedica a denunciar diferents perfils que políticament no és de la teva corda, a veure si per algun motiu o altre poden perjudicar-lo. 

• Imagino que la gestió de les xarxes socials deu ser on hi dediques més hores... Comptes amb ajuda?

És una currada, sobretot tenint en compte que ho gestiono jo sol, amb publicacions per a tothom i per promocionar temes solidaris i Ponent en general. Intento ser molt metòdic, publicar cada dia, també va bé per exercir una mica les connexions neuronals. De fet, tinc establerta la rutina diària de fer un post humorístic, un altre de solidari i acomiadar el dia amb alguna foto bonica que la gent em comparteix. Això com a mínim, perquè hi ha dies que em dona per fer-ne 4 o 5, depén de la xixa de l'actualitat. Potser només hi ha 2 o 3 dies a l’any que no publico res. És molta feina, però la faig perquè m’agrada i hi crec.

També val a dir que rebo crítiques a xarxes i és una batalla que tinc a diari. Accepto les crítiques que es fan en positiu, constructives o de persones que conec i valoro. Però sincerament, que vingui algun desconegut/da a dir, qué se jo, “ets molt lleig” o “fas la pena”, és una crítica que no tenim per què acceptar ni permetre, ningú.

• L'actualitat poítica és un dels temes on també hi dius molt la teva. Què en penses del nou Ajuntament de Lleida?

Jo no estic content. Políticament soc independentista i que governin els qui van permetre el 155 i que a la Paeria hi entri gent d’extrema dreta que m’ha insultat directament em preocupa i em fa patir. També he de dir que els polítics municipals volen el millor per la ciutat i que no és tan diferent el que volen uns i els altres. Al final, no es tracta tan de polítiques de dretes o esquerres, sinó de maneres de fer. Crec que aplica una mica com als pobles, on es vota més el candidat o candidata que les sigles.

Hi ha temes que són obvis i que volem tothom. Per exemple, un dels debats és si l’estació de busos es posarà aquí o allà, però està clar que en necessitem una de nova. Em va sorprendre que dels primers actes del nou alcalde va ser visitar i felicitar els treballadors de la neteja i dels autobusos. No és que no cregui que no se’ls ha de felicitar, perquè no en tenen cap culpa, però portes quatre anys ‘rajant’ de tot això i veus aquest postureig de primeres. Aquest últim mandat, crec que he estat molt moderat, tant amb el govern com amb l’oposició, i crec que els trets aniran per aquí. Puc ser molt crític amb partits, però no personalment amb els polítics, i si ho faig serà pels seus actes.

En general, no estic content amb com s’ha donat a nivell de país, per exemple, amb la taula de diàleg. Tot plegat, a mi i crec que a moltíssima gent ens provoca un sentiment de desafecció brutal, que segur que es notarà a les Eleccions Generals del 23 de juliol. Pensa que aquí a Lleida, Larrosa guanya les municipals perdent vots, i perquè la gent d’un sector concret ha deixat d’anar-hi. En definitiva, m’interessa que es segueixin venent postuxapes a Turisme de Lleida i que mantinguem una bona relació.

• Bromes a banda (com la de presentar-se a les Municipals d'aquest 2023), t’agradaria veure’t algun dia com un càrrec electe?

Honestament, sí que m’agradaria. Ara estic ajudant a Lleida amb una màscara, moltes bromes i onejant una bandera jo sol. En canvi, quan et poses en política pots ajudar de manera més directa a la ciutat que estimes. També té les seves parts negatives, i és que t’has de posicionar, formar part d’un partit o que la resta et considerin un "enemic". A dia d’avui no m’ho plantejo, ni d’aquí 4 ni 8 anys, però potser sí quan tingui la vida més o menys resolta i vulgui o pugui dedicar-li temps.

• Seria llavors un bon moment per penjar la màscara, el barret i les ulleres?

Evidentment, ho faria així, sense catxondeo, i si m’hi presento aniria de debò. Hi ha partits que m’han vingut a buscar per sumar-me a les seves llistes, i sempre he dit que no, perquè no era el moment. També et diré que la meva posició és molt còmoda, sense que ningú em lligui i puc dir la meva. M’interessa mantenir aquest estatus sense lligar-me a un partit. Si es pogués fer amb llistes obertes per votar a una persona concreta, si fos així, diria que sí demà mateix. Lo de callar i creure amb el que em diguin des de Barcelona no va amb mi.

També crec que poden ser interessants algunes posicions des de l’associacionisme, com montar una fundació que es dediqui a treballar en positiu per Lleida. A casa porten temps deint-me que em veuen com a president o membre d’una entitat més formal.

En tot cas, ara soc autònom i tinc molta llibertat per organitzar-me i seguir endavant, però imagina’t que formo una família o entro a una feina que fos incompatible. Tot i axí, crec que no ho acabria de deixar mai, perquè la voluntat d’ajudar, col·laborar i poder dir la meva, sent crític socialment i parlant en positiu per Lleida és algo que faré sempre. Poden comprar o que em parlin personalment per veure com poden col·laborar.

• Girant la vista enrere, què hauries canviat d’aquests 10 anys? Quin ha estat el major aprenentatge i què li diries al Postu de fa una dècada?

No hi ha res del que em penedeixi massa. Potser sí que em podria haver estalviat col·laborar amb algunes persones, o tenir posicionaments que només m’han repercutit en negatiu per intentar ajudar algú altre. Al Postu de fa 10 anys li diria que s’ho prengui amb calma, que aprengui a relativitzar, que no n’hi ha per tant, que sigui conscient que hi ha gent molta gent egoista i que es dediqui a fer la seva, que tot el que vindrà serà molt guai. L’anonimat també m’ajuda molt, perquè vaig pel carrer sense màscara i ningú no em para.

• Està clar que les entitats solidàries es beneficien de Postureig Lleida, però, pensant en tu mateix, et compensa tot el temps i sacrifici que hi dediques?

Els aprenentatges i experiència vital que m’han aportat aquests 10 anys és increïble i no està pagat amb diners. Tinc molta més empatia, sobretot amb causes i gent que pateix. Per altra banda, fer voluntariat t’omple, però hi dediques moltes hores i m’he hagut de perdre ocasions familiars i amb amics. M’he enemistat amb algú amb qui potser no caldria i també he conegut gent meravellosa que d’una altra manera no hauria pogut. Amb tot, el balanç sempre és positiu, et sents realitzat i crec que la gent ho valora. Tot això no és meu, sinó que és més un símbol, per parlar de Lleida i posar-la en valor. Si fos molt egoista et diria que no em compensa, perquè passar-me 4 hores en un acte que no és per mi ni ningú proper… Però hi vas, coneixes a la gent, el que senten i el bé que hi fas ja et convenç de que val la pena. 

• Com és (i ha estat) d’important la família, amics i seguidors en aquest camí?

Hi ha altibaixos, com en totes les relacions personals. Hi ha moments de molt suport, mentre que altres et diuen que això t’està robant moltes hores, no em fas prou cas i hauries de pensar més amb tu. Per exemple, la meva família no s’ha enfadat mai per cap publicació que he fet, i podrien perfectament, per no estar d’acord amb algun tema. Tot i així, a casa no he tingut mai cap tipus de censura, en canvi, amb amics, sí. Això et pot comportar friccions, però, en definitiva, ho valoro molt.

També t’he de dir que és aquesta és una orquestra d’una sola persona. Una cosa és el suport moral i l’altra és aportar-hi feina o esforç. Els dissenys i textos que publico són cosa meva, sense un equip al darrera. Alguns es pensen que tinc algun secretari, i no, m’ho manego tot jo. És una missió que la sento meva i la faig perquè vull. Per això mateix, agraeixo molt a la meva família i amistats, perquè segur que també els hi repercuteix, i no sempre en positiu. Tot i així, crec que el 99% de la gent s’ho pren bé i saluden a mons pares, perquè ens relacionen i…

[En aquest moment, una parella irromp en l’entrevista: “Perdoneu… Postu, que ens caus molt bé! Ens acabem de casar i ens voldríem fer una foto amb tu!”. Sí, totalment verídic, i aquí, un servidor, encantadíssim d’immortalitzar el moment!]

• No sé dir-te si a molt gent de Lleida li passaria això... Que et demanin una foto al creuar-se pel carrer

Aquesta és de les millors parts, veure lo propera que és la gent. Jo tinc la sort de poder-ho separar. Per exemple, el Kelly Isaiah és molt amic meu, i vagi on vagi sempre és ell, a cara descoberta. Jo tinc la sort de poder ser Postu o no pel carrer. També et dic que tinc el petit problema que em passa quasi cada dia, i és que sovint no sé si conec algú per ser jo mateix o Senyor Postu. 

• Un desig per aquest propers 10 anys?

Sisquere poder seguir ajudant, treient somriures a la gent des d’una perspectiva lleidatana i promovent Ponent, que la gent col·labori més i s’ho estimin encara més.