Últimes tardes amb Marsé

L’escriptor Juan Marsé va morir ahir a Barcelona als 87 anys. Va ser un dels destacats novel·listes espanyols de la segona meitat del segle XX i un dels que han vist més obres seues adaptades al cine. El gran retratista de la Barcelona de la postguerra, Marsé era un escriptor autodidacte i multipremiat, guardons que el reconeixien com una peça clau en la literatura en llengua castellana. La seua carrera va començar el 1958. Mentre treballava com a operari en un taller de joieria, va començar a publicar relats en revistes literàries i va guanyar el Premi Sésamo amb un d’ells. Va ser el primer dels guardons, entre els quals destaquen el Premi Biblioteca Breve, el Premi Planeta, el Premi Ateneo de Sevilla, el Premi de la Crítica, el Premi Mèxic de Novel·la, el Premi Ciutat de Barcelona, el Premio Nacional de Narrativa i, el 2008, el més que merescut Premi Cervantes.

Marsé va nàixer a Barcelona el 8 de gener del 1933 i de jove ja es va vincular a l’anomenada Generació dels 50, que a la seua ciutat estava liderada pels poetes Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo i el també editor Carlos Barral (Seix Barral). El gran protagonista del seu món narratiu va ser la Barcelona de postguerra, que també havia estat escenari de la seua infància, a més de la seua vida al barri del Guinardó; i el seu personatge del Pijoaparte és un reflex de tot això.

«Ha mort Juan Marsé, un dels autors més populars de l’Escola de Barcelona. Escriptor multipremiat, ens deixa com a llegat desenes d’obres d’una qualitat excepcional. Descansi en pau.»

Seria el 1965, gràcies a Últimas tardes con Teresa, quan Marsé va abandonar l’ofici de joier per començar a col·laborar amb editorials, traduccions i guions de cine. La oscura historia de la primera Montse (1970), Si te dicen que caí (1973), no publicada a Espanya fins al 1976 per la censura franquista, i La muchacha de las bragas de oro (1978), amb la qual va guanyar el Planeta, comencen a configurar el prestigi de Marsé i consolidar la seua qualitat literària. El amante bilingüe, El embrujo de Shanghai o Rabos de lagartija, publicada el 2000, el converteixen en un dels novel·listes espanyols més importants. La seua relació amb el cine ha estat intensa, i no només per haver col·laborat en diversos guions, sinó perquè moltes de les seues novel·les van ser adaptades a la gran pantalla, encara que no va quedar del tot satisfet amb el resultat. També amb el periodisme. Va treballar a la revista Art-Cinema i va ser redactor en cap de Bocaccio i Por favor.

Un català que va rebre el Cervantes per renovar la novel·la en castellà

Amb un discurs ple d’humanitat, senzillesa i sentit de l’humor, Juan Marsé va ser el primer escriptor català a rebre el 2009 un merescut Premi Cervantes que va reconèixer la seua contribució a la renovació de la novel·la en llengua castellana. Marsé era al metge quan es va anunciar la resolució el novembre del 2008 i va tardar gairebé dos hores a saber que era el guanyador del Cervantes. No tenia mòbil i es va assabentar del premi pels periodistes que l’esperaven a la porta de casa. “La salut és el primer”, va assegurar l’escriptor. Però va dir que “el premi és en l’escriptura”. Perquè Marsé era un escriptor bolcat en el seu ofici, “amant incondicional de la fabulació”, com va assenyalar al seu discurs al recollir el Cervantes. Amb unes paraules impregnades de veritat i d’humor, Marsé va assegurar que mai va veure “gens anormal” en el fet de ser “un català que escriu en llengua castellana”, malgrat que alguns ho consideraven “una anomalia”, “un desacord”. En la seua intervenció va tenir espai per recordar el seu pare, que va estar “pres per roig, separatista i republicà” i que en la postguerra va haver de sacrificar els llibres en català en una foguera nocturna com a “purga preventiva”.