Alfons Reverté: “Per gaudir de la música no cal educació, cal tenir el cor obert”

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay
21-03-2019
  • Alfons Reverté: “Per gaudir de la música no cal educació, cal tenir el cor obert”

Si no hagués triat la música com a professió, s'hagués inventat una vocació que l'apassionés. Perquè no entén la vida sense passió per la feina. El director de l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida ho viu tot amb intensitat. Assegura que és una persona de tres dimensions i no entén com els joves poden considerar avorrit fer un viatge tan sols mirant per la finestra. Per Alfons Reverté, la connexió amb l'horitzó és com la connexió amb la música, que porta a dins des que estava a la panxa de la seva mare pianista. Va estudiar dret, però no s'hi veia d'advocat resolent problemes. Prefereix la comunió dels concerts. No es considera narcisista i insisteix que cal fugir de la idea elitista d'anar als auditoris a lluir joies. Està convençut que l'únic que cal per gaudir de la música és tenir el cor obert. Gairebé patològicament ordenat, compara la música amb un bon partit de futbol i reclama recuperar sense por valors com la perseverança, a més de donar més importància a totes les matèries que tenen a veure amb la cultura. És el filtre contra la barbàrie que vivim.

Hem volgut fer un passeig escoltant i contagiant-nos de l'entusiasme per la vida d'aquest barceloní tan lligat a les terres de Lleida.

  • Presenta't. Qui és Alfons Reverté?

Jo sóc l'Alfons Reverté, el director de l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida i es pot deduir que sóc músic.

  • I amb això ja et defineixes?

Home, en quant a persona, sóc un amant de la vida.

  • I ser músic i amant de la vida és una mica semblant?

I tant! Tenim una professió que és un regal, perquè tenim les emocions de les altres persones a davant nostre i això és molt bonic. És vida en estat pur a través de la música. És potser la diferència amb moltes altres feines, que és un luxe.

  • Llavors, ser director d'orquestra permet fer un cóctel d'emocions?

En definitiva un director d'orquestra està interpretant una partitura ja escrita i hi ha una part tècnica, però no deixa de ser un mitjà per captar allò que va voler dir el compositor i explicar-ho a les persones que han vingut a veure el concert. És una mica com ser un mèdium entre els sentiments del compositor i el que vols que arribi a l'audiència. A través del concurs necessari dels músics. Hi ha una confluència de moltes sensibilitats que fan que aquella partitura agafi vida, els músics siguin els que li donen aquesta vida, el públic ho rebi i tu donis la versió que d'aquella partitura creus que se n'ha de fer per transmetre el que volia dir el compositor.

  • Aquesta professió et ve de família?

Sí. Passa amb molts músics. Hi ha família que té tradició musical i és el meu cas. Els meus pares eren músics i les meves germanes, també.

  • Tota la família!

Sí (riu).

  • Com era la infància envoltat de música?

Doncs era molt marcada d'horaris per veure qui li tocava la sala del piano per assajar. Hi havia un full com si fos un club de tenis amb les hores. Ens agradava molt però també hi havia un rigor en l'estudi i calia organitzar-se, perquè una família de músics vol dir que tothom ha de practicar amb el seu instrument i això demana organització i també molt sacrifici i molta paciència per part dels veïns. Perquè no és que sigui un músic, sinó que èrem cinc.

  • No parava mai

No, no. En aquella casa es començava a sentir música a les 9h i intentàvem respectar el descans a partir de les 9 de la nit. I era una casa antiga de Barcelona, amb parets molt gruixudes, i ho fèiem en una habitació que estava insonoritzada. I procuràvem parar a les hores de migdiada, per exemple. Els veïns mai es van queixar.

  • Quin és el primer record que tens de contacte amb la música?

Jo crec que des que estava a la panxa de ma mare. Ella era pianista i mon pare, clarinetista. Jo no sóc conscient de tenir un primer record musical, des de sempre he escoltat música.

  • I la voluntat de dedicar-t'hi, quan arriba? Perquè tampoc no tenies perquè dedicar-t'hi.

No, és clar. La música seria interessant que tothom l'aprengués. Dona uns valors formatius molt interessants. No ho dic jo, està reconegut per pedagogs, metges, neuròlegs... Però si estàs a una família de músics, no cal que ningú t'ho vingui a dir. Arribes i ja hi és. De tota manera, no em van obligar a haver de ser músic. De fet jo vaig fer altres estudis fins que vaig decidir que tirava per aquí.

  • Quins estudis vas fer?

Vaig anar a l'institut i vaig començar la carrera de dret. Estava a punt d'acabar. Quan em faltava un any, em vaig plantejar seriosament si després em voldria dedicar a fer d'advocat. Vaig pensar que no. Em vaig proposar un any sabàtic per acabar-la i després, em dedico al que realment em feia il·lusió que era, un cop acabats els estudis com a instrumentista, continuar amb els de direcció d'orquestra. S'havien de fer uns estudis molt rigorosos, tant com començar una altra carrera. Van ser molts anys. I no és que Dret no m'agradés. Vaig tenir la sort d'estudiar amb eminents professors. Recordo Dret Constitucional, ara que se'n parla tant, i feia la càtedra amb Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució. O amb el Mena, dret penal. Tenia grans professors i la matèria era apassionant, però m'havia picat el cuquet de la música. Ja a la universitat em deien “el músic”.

  • Què canvia d'una persona que sàpigui música?

Quan estudiava dret, ho pensava. Quan acabes, tens un bufet i tens clientela que sempre et porta un problema: un divorci, una estafa, una baralla... Problemes. O un metge, que és una professió vocacional, també tracta sempre amb problemes. En canvi, si ets un músics, arribes a un concert i vas a passar-ho bé.

  • I a fer que la gent s'ho passi bé.

Això! Tens a les mans de fer un viatge junts amb una cosa que és il·lusionant pels dos, no és un angoixa per a l'altre. L'important és que aquest moment, la confiança que dipositen la posis al servei d'aquella persona, no al servei del teu ego. Que passa molts cops amb molts artistes si no es vigila.

  • I especialment amb els directors d'orquestra

Sí. Perquè no dir-ho. Es potencia molt l'egoisme, l'egocentrisme, el narcisisme... tots els ismes que jo crec que no són els autèntics de la feina que hem de fer.

  • Intentes fugir-ne?

Jo crec que sí. Evidentment, quan puges a un escenari ha d'haver-hi un puntet de voler ser allà. T'ha d'agradar. Si sents que estàs incòmode o que no tens res a dir, malment. Però l'objectiu no és el lluiment. L'objectiu és posar en comunicació persones i sentiments. Que no necessàriament són agradables. La gent està equivocada si pensa que sempre tindrà sensacions i sentiments endolcits en un concert. Hi ha música que t'increpa, que et remou, que t'interroga. Música que és més directa, altra més de reflexió, més introvertida, més alegre, més trista... I aquesta és la màgia. La nostra feina és precisament captar tot això i transmetre-ho. És un privilegi. Sempre ho dic.

  • Ets un apassionat de la teva feina.

Sí! (Riu). Saps que passa? Que no sé quina és la barrera. Si fas una feina que no t'agrada, malament. Millor que et dediquis a una altra cosa. Suposo que totes les feines vocacionals són així. El periodista o el metge vocacional, s'ho passa bé. Som privilegiats els qui fem feina per vocació.

  • Què sents quan es fa el silenci i tothom espera que moguis les mans?

Depèn molt de la música que estàs fent. Parles un idioma que no té paraules. L'honestedat en anar més enllà del so és el gran interrogant per mi. No ens podem quedar en una cosa banal de fer notes. Ja es dona per fet que les fem bé. Però poden estar buides i aquí és on entra l'honestedat, la veritable raó per la qual estàs allà. Per mi és l'aspecte més difícil, perquè la gent ho nota. Pot haver un concert tècnicament molt ben fet, però que no digui res i un altre menys bo tècnicament i ser molt més càlid. Si a sobre, és perfecte en execució, a bodes m'aconvides! Però l'actitud dels músics, del director, la manca de proximitat pot convertir un concert en un pur tràmit.

  • I això com es tradueix a la vida?

Doncs igual. La música és una escola de vida. De fet, tota la gent que es dedica a les arts escèniques poden provar coses a través d'algú que no ets tu mateix: la música, un personatge. Et dona una sèrie de sensacions en el contacte amb les persones que, de nou, et sents un privilegiat, perquè molta gent t'obre raconets seus. Costa molt anant pel carrer trobar algú que vagi més enllà de saludar-se. A les ciutats, passa. Si algú et diu hola, ja és emocionant. Doncs la música et permet això. Té el repte de comunicar amb molta gent en grup. De vegades ho comparo amb els mòbils. Tothom té la seva companyia telefònica, el seu compte de dades, però quan arribes allà, et donen una clau de wifi que és la mateixa per tothom. És com si et diguessin a l'arribar a un concert, que et connectessis amb la mateixa clau que la resta. Tots aquells telefons es posen actius amb la mateixa idea. Tant des del punt de vista interpretatiu com des del punt de vista del públic, tota aquella gent aconsegueix fer un viatge alhora. És com una comunió que abans se'n deia d'esperits. És igual com li diguis; com un wifi comú. Segur que si féssim un estudi mèdic veuríem que estem en una freqüència que fa que estiguis predisposat a entrar en simpatia amb altres persones. El concepte de simpatia que és que quan una cosa vibra, una altra al costat també comença a vibrar. Per què no ha d'haver aquesta simpatia emocional entre les persones?

  • I què diu d'una societat el fet que no se li doni aquesta importància a l'art?

Doncs que és una llàstima. L'altre dia parlava amb professors d'institut i dèiem que totes les assignatures són boniques. Però hi ha assignatures que es consideren “maries” i que fins i tot des de l'àmbit acadèmic no es tenen en gran consideració: música, filosofia, història de les religions! Si precisament serveixen avui en dia per entendre què carai està passant en aquest món que no ens entenem! Són matèries que toquen a l'ànima, que fan pensar, que són canela en rama per al professor. Perdre's això és una pena perquè a banda que són boniques, tenen unes virtuds a nivell d'estructurar el cervell, d'aprendre a escoltar... De vegades penso que haurien de ser les matèries troncals!

  • Seria tot molt diferent si tothom estudiés música

I tant! Perquè és com un joc d'equip. Hi ha d'haver comunicació. Un bon equip de futbol jugant bé és com una obra d'art quant a la connexió cerebral. No és tan fàcil passar la pilota en un moment concret calculant on serà el company... La música és igual. Amb unes connexions neuronals amb una dificultat altíssima. Amb més de 50 persones, amb un ritme unitari i tothom està pensant en l'execució tècnica, el sentiment que li posa, si el so està afinat, etc. És un grau d'elevació i de refinament de control del que és l'espècie humana. És molt important.

  • Què fas quan la teva activitat no està relacionada amb la música?

Mira! Diguem que per la càrrega que té haver d'estar en espais tancats, m'agrada tot allò que són espais oberts que impliquen mirar a l'infinit. Pot ser a la muntanya o mirant al mar. Tot allò que em relaxi posant l'objectiu a llarga distància. Perquè em dona aquell contrast de contacte amb la vida i amb el més essencial. Parlar amb les persones o veure un espectacle com el de la floració és un regal. Però és tan regal com la grisor d'un dia d'hivern. Tenim la sort de viure en un lloc tan preciós i tan variat, que només d'estar en contacte amb el món, per mi és fantàstic. Jo no em passo gaire temps jugant amb videojocs. Hi ha joves que et diuen que fer un viatge en cotxe és avorrit si no vas amb la maquineta. Però què dius! Si només mirant per la finestra, l'espectacle és bestial. Cal mirar i observar. Molta gent es tanca en les dues dimensions i jo sóc una persona de tres dimensions. Auditives, visuals... M'agrada estar a l'aire lliure. Ja passarem molts anys tancats! Mentre no sigui així, estiguem actius cerebralment.

  • A què jugaves quan eres petit?

Al que jugaven altres infants. També hi havia moments en què em feien assajar música i no en tenia ganes. Tampoc és que fos un bitxo raro. (Riu) El que és cert és que per la gent de família treballadora, tenia molt sentit estudiar i esforçar-se. Era una manera de progressar i de tenir metes. Ara veig molta gent que ho té tot molt més mastegat. Te n'adones que qui s'ho ha de currar hi posa més il·lusió. Jo estudiava molt. Vaig acabar els estudis de molt jovenet. Als 17 anys ja treballava com a músic professional. Però tampoc vaig tenir la sensació d'estar sacrificant coses. Jo jugava al pati a futbol, a ping-pong... El que sí recordo és que portava una vida molt ordenada. Potser a la llarga es deu pagar d'una forma o d'una altra.

  • I ara també?

Sí, jo crec que sí. M'ha quedat això. A vegades penso que he de ser menys ordenat. (Riu)

  • Sï? Per?

Perquè no pots oblidar-te de viure. Però em costa poc renunciar a alguna cosa per estudiar. Perquè m'agrada i com que m'agrada, la frontera de la renúncia és més petita. I pots pagar-ho amb la salut. Però és que jo de petit m'ho passava bé. M'ho passo bé amb tot el que faig. Penso que si no fes de músic, també ho disfrutaria.

  • Què faries si no et dediquessis a la música?

Ui! A trenta mil coses. N'estic segur. I disfrutaria igual. Ho intentaria. Jo és que crec que aquesta és una virtud: davant d'una mateixa circumstància hi ha gent que està amargada i gent que està feliç. Jo m'apunto al grup de la gent que està feliç. Total, per quatre dies que té la vida! Ara, passar-ho bé vol dir no esforçar-se? Doncs no. Vol dir no lluitar? Doncs no. T'ho passes bé fent moltes coses. També sóc bo no fent res. I crec que m'hi podria acostumar. Però crec que cal fer les coses amb entrega. Ara parlaré com un vell, però és que crec que hi ha paraules que estan com desprestigiades pedagògicament i que penso que tenen un valor importantíssim. Fa com por de dir-les: sacrifici, esforç, voluntat i ja no et dic la perseverança, que sona a col·legi antic. Són valors i ai d'aquell que es pensi que no, perquè quan surt de l'urna educativa en què això s'ha passat de puntetes i es troba amb la realitat, a la primera dificultat de la feina, o s'esforça, se sacrifica o persevera o allò no rutlla. Val més saber-ho i saber-ho transformar en una actitud de vida positiva. Perquè si no, aquella persona està abocada a tenir unes patacades monumentals. Fins i tot frustracions que el fan més infeliç. I el que hem d'ensenyar als fills és a ser feliços, però també cal dir-los que les coses no cauen del cel. És tota una filosofia de vida i educar els infants en això és una cosa que sempre m'ha preocupat. Deu anar lligat amb la relació de la música i la pedagogia. Sempre he estat en contacte amb la gent que estudia. És enriquidor no sempre estar parlant amb la professionalitat i l'excel·lència.

  • Què vols ser de gran? Fa molt temps ja que estàs a l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida

Doncs mira, sembla mentida, però després de tots aquests anys encara l'estem consolidant per deixar un llegat. Penso que tenir una orquestra no és un luxe, forma part de l'ADN cultural del territori. Per exemple, a nivell pedagògic, fem cursos a les aules arreu del territori. També tenim un altre projecte que és l'orquestra infantil adreçada a nens i nenes juntament amb professors de música. També el taller de música per estudiants de grau mitjà, que toquen amb l'orquestra. Un altre projecte és el que anomenen l'Acadèmia, amb nois i noies que estan acabant els estudis per entrar al grau superior, que poden veure quina és la feina cap a la qual volen encaminar-se. I encara un altre pla de pràctiques per a que estudiants que estan acabant el grau superior toquin amb l'orquestra. I, d'altra banda, tenim tota la part de projecte social. Apropa Cultura atansa concerts al territori per persones, per exemple, amb alzheimer. Més de trenta concerts adreçats només a aquesta gent. També tenim les temporades a l'Auditori. Hem fet concerts en què hem convidat persones nouvingudes que estan pel carrer. Els hem demanat que estiguin en la part de percussió. Totes les persones de la seva comunitat venen a l'Auditori i d'aquesta manera trenquem la sensació que allò no va per ells. Igual que veuen un bus i saben que poden agafar el bitllet i viatjar o igual que saben que poden anar al metge, han de saber qui hi ha un Auditori on poden anar a escoltar música. Hem de sortir de la idea elitista d'anar a un concert a lluir joies. Res més lluny. També podem portar solistes excel·lents i amb molt glamour, i és molt bonic. Però hi ha moltes coses que fan que una orquestra toqui els sentiments que estan més enllà de la paraula. Amb els temps que corren, tot el que sigui cultura, són filtres d'aquesta barbàrie que tenim tan a prop i que tantes vegades es manifesta. Al mig del Mediterrani, amb la incomprensió política, i amb tantes coses que fan por. La música és un antídot que tenim. Cal mimar aquests aspectes, perquè cal que hi hagi gent sensible. I les persones que governen han de ser conscients que no va de broma, cal apuntalar una societat delicada que està en estat crític.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Tocar a tothom amb la vareta de la tolerància. Canviaria el món molt.

  • El salvaríem

Jo crec que sí. La tolerància implica més capacitat de compartir i comprendre el que pensa diferent, més empatia, més simpatia, menys interès personal. La tolerància porta moltes coses a dins i és un bé que és transversal. No va tenyit de res, de cap creença ni cap mena de cosa que sigui excloent. Tolerant pot ser-ho tothom que vulgui ser-ho.

  • Com t'acomiades?

Sempre poso abraçades. Per aquesta cosa empàtica, allò de “cordialment” sempre m'ha semblat molt fred. Amb abraçades és una forma de dir que tothom estem al mateix barco. I que estem a prop tot i que cadascú fem la feina des de la seva realitat. Una anècdota: fa molts anys, quan fèiem els concerts a l'Auditori jo sempre li donava una entrada a la dona que feia la neteja. Per mi era com un crític, m'interessava molt la seva opinió. Un cop, vam fer un concert de Mozart i Max Reger, que és un músic més complexe d'entendre. Jo em pensava que em diria que li havia agradat Mozar i que Reger li havia costat més. Però aquella senyora tan senzilla em va dir: “El Mozart, ya lo veía venir. Pero el Max Reger... canela fina!” Vaig entendre que no pots pensar que hi ha gent que no ho entendrà. Recorrem tot el territori fent concerts i hi assisteix un públic molt divers. No seleccionem un tipus de repertori, fem de tot. Perquè no és una qüestió de tenir més o menys educació, sinó de tenir el cor obert o tancat. Això et dona molta alegria per continuar tirant endavant.

Més Retrats de la Sara »

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Quina opinió et mereix el transport públic a Lleida?