Àngel Pedra: "La societat convé que pensi i ara no s'afavoreix el criteri propi"

• Quan eres petit també volies ser psiquiatre?

No, tenia altres idees. Més aviat volia dedicar-me als negocis.

• Res de voler ser astronauta o futbolista

No, no! A més jo sempre he sigut molt dolent en els esports. (Riu) En l’esport i la música, sempre he estat negatiu.

• I quan vas canviar d’opinió?

Al PREU, el que ara és el COU, em vaig plantejar què fer. Ja m’atreia la psiquiatria, perquè em cridaven l’atenció situacions i històries que llegia a la premsa. Però havia de tenir uns mitjans econòmics dels quals no disposava i per això, vaig escollir Magisteri per poder compaginar-ho. Sempre m’ha atret l’educació també, tot i que només vaig exercir el temps en què vaig estar estudiant Psicologia i Medicina.

• T’ha ajudat haver fet Magisteri?

Molt! Perquè com que després m’he especialitzat en psiquiatria infantil i juvenil, tots els coneixements didàctics que vaig adquirir m’han anat molt bé a la consulta i també ha estat útil per poder fer coordinació amb el món escolar.

• Déu n’hi do compaginar aquests estudis amb la feina. Ets un home de reptes, no?

Sí. Tot i que aquest repte dels estudis em va limitar també a fer altres coses.

• A quines coses vas renunciar?

Per exemple a fer vida social, a fer vacances. Vaig tenir la sort de lliurar-me del servei militar, pels meus problemes amb la vista. I això em va anar molt bé. En tot cas, la meva sempre ha estat una visió de com poder millorar les coses a nivell social, com poder fer la meva contribució. Aquest ha estat sempre el meu repte i encara me’l plantejo.

• Perseverant, doncs.

Això és el que també transmeto als membres del meu equip.

• En la resta d’aspectes de la vida també ets perseverant?

Sí, sóc perseverant. En allò que em fico, continuo. No abandono fàcilment les coses. Les porto fins al final.

• Els reptes de vegades topen amb realitats complicades. T'has hagut d’esbarallar amb la classe política?

Quan vam fer el canvi manicomial, amb el que vam topar va ser amb la justícia. Aleshores, el president de l’Audiència considerava que deixar que els malalts sortissin dels pavellons i es passegessin per la ciutat podra ser perillós. Vam negociar molt i finalment, ho va entendre. Amb els polítics no he tingut gaires problemes perquè majoritàriament entenien bé les situacions. El problema dels polítics és que la seva vida a l’administració és efímera. I quan ja s’havia parlat d’una cosa i aquell responsable marxava, calia tornar a començar. Però com que sóc perserverant, no era un problema. Tornava a començar. (Riu)

Tots els projectes que hem portat a terme s’han acollit bé. Perquè, en última instància, el que vol el polític és poder millorar el territori i portar aquestes polítiques sanitàries a les diferents zones de la província s’acceptava sempre. A més, els hi aportàvem directament les solucions. Sempre hi ha hagut el handicap de la distància entre el Pirineu i la Plana i en les hospitalitzacions suposava un problema de llunyania. Però
ara estic intentant que es pugui crear algun servei hospitalari psiquiàtric també al Pirineu.

• Parlaves d’estigma. T’atreviries a dir que vas al psiquiatre?

A l’any 89, vaig fer un estudi sobre quin era el concepte que tenien els diferents professionals sanitaris en relació amb una persona amb malaltia mental. I una de les preguntes era que si acceptaria tenir un malalt mental a la vora en cas que hagués de compartir habitació en un ingrès orgànic, d’una patologia física. El 80% ho rebutjaven. Tot i que aquella persona estaria ingressada per una cama trencada o per una operació quirúrgica. Però el rebuig era majoritari. Si es tornés a fer l’estudi, segur que canviaria el resultat. Però l’estigma continua existint, encara que s’accepten molt més malalties com l’ansietat o la depressió, que s’han fet més comuns. El que no s’entèn tant és quan algú diu que té esquizofrènia. Fins i tot si ho diu davant d’una administració. Hem anat avançant, però hem de continuar treballant en l’acceptació de les malalties psicòtiques. Quan tenen la malaltia s’han de tractar i tenim els mitjans. El següent pas, és poder donar una activitat laboral. Aquest és el repte: la reinserció del malalt mental en la vida laboral comunitària. La diferència amb persones discapacitades, que també necessiten aquesta ajuda en la inserció, és que les persones amb patologies mentals tenen una actitud més irregular, es cansen més aviat, la seva atenció és més dispersa. Cal buscar unes feines que encara no hi estem acostumats. Per exemple, una feina que encaixa molt bé és l’hostaleria. Al Piamonte, a Itàlia, hi ha un hotel que el porten tot de malalts psiquiàtrics. Aquesta irregularitat és un handicap i afegeix complexitat però es pot superar.

• Pots tenir converses amb la gent sense analitzar-les?

Sí, sé diferenciar molt bé quan les persones són pacients o no. Jo col·laboro amb molta gent que també són pacients i no hi ha cap problema. Quan surten de la consulta són una altra cosa. A més, s’hi treballa molt a gust perquè a l’haver passat per la malaltia entenen molt bé els projectes. I hi ha gent amb professions liberals, o que es dediquen a la banca o a altres coses amb atenció al públic que em puc trobar i no passa res.

• Tothom tenim tendències a determinades malalties mentals?

Sí. Les persones quan naixem, no només naixem predeterminades amb un genoma físic, sinó també psíquic. En funció d’aquesta estructura psíquica, es desenvolupen més o menys un tipus de patologies. Per exemple, si una persona té una estructura més sensible, tindrà tendència a desenvolupar malalties com ansietat o depressió. L’ambient ho afavoreix, però l’estructura hi és.

• I tu quina tendència tens?

El 70% de les persones tenim tendències neuròtiques: ansietat, depressió, algun tipus de fòbia com a insectes, claustrofòbia… o a prendre’s la tensió! Tothom tenim rituals obsessius que es consideren normals i no tenen perquè convertir-se en patològics. Jo formo part d’aquest percentatge.

• Alguna obsessió confessable?

Potser és aquesta de repetir conceptes per a que me’ls recullin per poder fer possible un projecte.

• La perseverança

Exacte. (Riu)

• De què et sents més orgullós?

D’haver fet el canvi manicomial a Lleida i d’haver superat els obstacles judicials i policials, que són els que més van costar.

• Si fossis un superheroi, quin superpoder escolliries?

El millor superpoder seria poder obrar sobre les voluntats de les persones. Com un deu. Ara mateix, ens trobem amb el problema de les xarxes socials, que estan abduint la gent jove sobretot. No els facilita que tinguin criteris crítics. I això és molt perillós per la societat. La societat convé que pensi. Un superpoder seria poder aturar això. Fer un mur contra l’abducció de les xarxes socials que estan creant sectes. Cada cop es veu més que no es pensa amb criteri propi, la gent es deixa emportar sense pensar.

• Et preocupa especialment?

Sí, perquè això explica el que venim observant des de fa uns quants anys: que estan augmentant molt els transtorns de conducta. Està incrementant l’agressivitat. Caldria treballar-ho, però ara mateix no es reconeix el transtorn de conducta com un transtorn diferenciat d’altres malalties mentals. L’any 2000 es va considerar el transtorn alimentari a part, amb un programa diferent. Amb els transtorns de conducta caldria fer el mateix, perquè les medicacions no són massa útils. Els tractaments que oferten no donen resultat, per tant, caldria crear programes orientats a generar motivació en aquest jovent. De motivacions en tenen moltes i a partir d’aquí es podria treballar i enfocar el sentiment d’utilitat dins la societat. Lluny de l’opció de la delinqüència per obtenir diner fàcil o de la destrucció de mobiliari públic, que no porta enlloc. De cara al dia 10 que és el dia de la salut mental, és un dels temes que s’han de posar sobre la taula.

• La COVID ens ha fet posar el focus sobre la Salut Mental, és una oportunitat?

Ha afectat molt; han augmentat els casos d’ansietat i de depressió. Hi ha gent que té molta por i no ha sortit de casa des del principi del confinament, o que han passat el COVID i estan amb rituals obsessius de neteja, per exemple. Sí, els casos de patologies s’han disparat. I també s’ha disparat la violència. Però no se’n parla tant. Hi ha més consum de tòxics, augmenten les agressions… i això, si no ho treballem continuarà augmentant. El jovent o en concret els que anomenem MENAs, quina sortida tenen?

Faran 18 anys i es queden sense tutela. Quins recursos hi dediquem per integrar-los i oferir sortides laborals? Si no tenen perspectiva, estaran al carrer. És un tema que hauria de preocupar als polítics, però com que són efímers, no es plantegen programes de llarga durada. Això ajudaria a l’estabilitat social. Si no, contribuirem a crear promocions de delinqüència.

• Abans parlaves de la por. A què li tens por?

Tinc por a les persones que no són sensibles a l’entorn, que no respecten les persones. Em fa por que arribin al poder. En moments de crisi, poden aparèixer aquestes figures dictatorials. Si seguim així, quina societat tindrà la meva neta que ara té 2 anys? Aquests són els meus temors.

• I de petit, tenies por a alguna cosa?

Totes les pors estaven relacionades amb la religió i amb l’amenaça del dimoni si fèiem alguna cosa dolenta. Havies de córrer a confessar-te si no volies anar a l’infern. La sort és que això ara ja no passa.

• Tens bons records d’infància?

Tinc bons records. Jo vivia en un poble, a Camarasa. Era l’època en que podies jugar al carrer, al sortir de l’escola tenies tota la tarda per jugar: a policies i lladres, a pistolers, a futbol… Els amics del poble encara ens trobem perquè la infantesa ens van unir molt. Aquestes vivències les tenim molt presents. Podies fer moltes coses, no com ara que hi ha tantes extraescolars. La canalla no té temps per jugar.

• Tant marca la infància?

Sí. Quins referents tenen aquests infants? Surten i se’n van a música o a anglès, patinatge o futbol. No tenen temps per trobar-se entre ells fora de l’àmbit escolar. I això marca les relacions que s’estableixen. Per exemple, el bullying ja existia però era un fenòmen que anava i venia i era puntual. Es resolien els conflictes internament, de forma més senzilla, perquè no hi intervenien els pares.

• I les xarxes socials també hi intervenen

Sí, i ho amplifiquen. Quanta més publicitat, pitjor. Abans no trascendia tant i no passava d’uns límits. Jo, per exemple, porto ulleres des dels 11 anys. Em deien orellut, cuatro ojos… però no ha suposat cap trauma.

• Quina relació tens amb les xarxes socials?

Em preocupen perquè el jovent hi passa massa temps. És un risc si no som capaços de regular-ho. Perquè no s’estableixen relacions socials d’afectes. Poden portar a situacions de tancament a casa sense socialitzar i aquest comportament pot arribar a psicotitzar. Pot comportar que la persona estableixi vincle només amb la màquina. No sé com s’ha de regular. Els professionals coincidim en què cal limitar els horaris. I d’altra banda, també estan els continguts, que no són adequats a les edats. Les xarxes obren la porta d’accés a continguts per als quals no estan preparats. Calen filtres. Des de jocs online fins a pornografia.

• Alguna part interessant tenen, no?

I tant! Faciliten molt l’accés a la informació, la gent està més informada. El que passa és que molts cops només en una direcció. I aquest és un altre risc: es genera un estat d’opinió única. No hi ha capacitat de tenir criteri. Però també estan aportant moltes possibilitats a nivell docents. Tenen coses bones, però cal treballar molt en evitar el que ja estem detectant com a problemes.

• En què ets especialista? A banda de la perseverança i la paciència.

De jove m’agradava molt l’agricultura. La meva família s’hi dedicava i disfrutava amb el conreu d’arbres com un hobby. El que també faig amb el temps que tinc és col·laborar amb entitats que treballen la problemàtica dels sense sostre. Com que també sóc un aficionat a la gastronomia, fa 25 que vam fundar una associació d’Amics del Bacallà, que té també un vessant d’ajut, col·laborant amb el Xup Xup Solidari, que dedica els diners que recull a Arrels.

• Podríem dir que el bacallà et torna boig?

Diuen que si vols envellir, bacallà has de digerir. (Riu)
Tot va començar quan amb un grup d’amics ens trobàvem els últims divendres de cada mes. I tots demanàvem bacallà. Vam decidir crear una associació amb una dotzena. Ara som seixanta. Sempre hi ha molt bon ambient i el que volem és fer una divulgació de maneres de cuinar aquest peix. Hi ha receptes exquisides! Al principi de cada estació fem un dinar de bacallà.

• Quina és la recepta preferida?

Amb samfaina o amb tomata. És com més disfruto perquè m’agrada sucar pa.

• Com t’agradaria passar a la història?

Que em recordessin pels meus fets, per una contribució a trencar amb l’estigma de la malalatia mental. Per això he lluitat i lluito.

• Cap intenció de jubilar-se, no?

Físicament, hi ha aspectes que no puc assumir, però mentre el meu cap funcioni, jo continuaré, no em rendeixo. (Riu)

• Com t’acomiades de la gent habitualment?

Donant ànims. Davant d’un problema, cal intentar treballar-lo per trobar la solució. Calen ànims per afrontar-ho

• A banda de perseverant i pacient, ets optimista

Imagina’t que vas a un psiquiatre pessimista! (Riu) Cal ser optimista i infondre confiança. Després hi ha tota la situació social que pot afectar més o menys. Ara, arribarà una crisi amb augment de l’atur que no afavorirà la salut mental. Ho veig amb preocupació i certa impotència. Però els pacients han de saber que se’n poden sortir, perquè hi ha teràpies i tractaments que li facilitaran superar el seu estat. Aquesta és la realitat; la gent se’n surt.