Dissenyen una tecnologia d'alta resolució que permet quantificar els micro i nanoplàstics presents a l'aigua
Temps aproximat de lectura:
Peu de foto:Imatge d'arxiu (Pixabay)
Un nou estudi liderat per l'Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l'Aigua (IDAEA) del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), ha desenvolupat una metodologia d'alta resolució que permet mesurar la quantitat de micro i nanoplàstics en aigua embotellada. S'han quantificat partícules plàstiques extremadament petites, entre els 0,7 i els 20 micròmetres, així com els additius químics alliberats. Els resultats mostren una concentració mitjana de 358 nanograms de micro i nanoplàstics per litre d'aigua, una quantitat similar a l'obtinguda en l'aigua d'aixeta que es va trobar en un estudi previ realitzat pel mateix grup. Així doncs, la principal diferència rau en el tipus de polímer detectat, no en la quantitat d'elements.
Marinella Farré, investigadora de l’IDAEA-CSIC i autora del treball, ha explicat que la major part dels estudis quantifiquen els micro i nanoplàstics com a nombre de partícules en un volum determinat. La nova metodologia va un pas més enllà i obre la porta a calcular-les per unitats de massa. “Aquest mètode és un gran avenç, ja que podem quantificar partícules de diferents formes i de grandàries extremadament petites”, ha assegurat.
L’equip ha analitzat 280 mostres d’aigua de 20 marques comercials d’aigua embotellada, considerant ampolles de 1,5 litres i 0,5 litres. Considerant que un adult beu dos litres d’aigua al dia, les autores estimen una ingesta de 262 micrograms de partícules plàstiques a l’any.
Marta Llorca, investigadora de l’IDAEA-CSIC i autora de l’estudi, ha apuntat que l'Agència de Seguretat Alimentària Europea no estableix cap límit sobre la quantitat màxima segura d’ingesta de micro i nanoplàstics. No obstant això, el nou sistema podria ser clau perquè les futures directives estableixin aquest límit tenint en compte la massa del polímer, i no el nombre de partícules.
Les autores han comparat els resultats d’aquest treball amb un altre previ del mateix grup que analitzava l’aigua d’aixeta de Barcelona. Tot plegat ha permès constatar que la concentració de micro i nanoplàstics és similar: “La principal diferència que trobem és el tipus de polímer: a l’aigua d’aixeta hi trobem més polietilè (PE) i polipropilè (PP), mentre que a l’aigua embotellada hi hem detectat majoritàriament polipropilè tereftalat (PET), encara que també polietilè”, ha indicat Cristina Villanueva, investigadora de l’ISGlobal i autora de la recerca.
El treball també ha detectat 28 additius plàstics en les mostres d’aigua embotellada. Aquests compostos químics són majoritàriament estabilitzants i plastificants que s’afegeixen al polímer plàstic principal per a donar-li major resistència, duresa o flexibilitat.
Segons les investigadores, aquests poden migrar del mateix plàstic a l’aigua i a més tenen una elevada toxicitat per a les cèl·lules: “El nostre estudi de toxicitat va mostrar que tres tipus de plastificants presentaven un major risc per a la salut humana i, per tant, haurien de ser considerats en les anàlisis de risc per als consumidors”, ha conclòs Farré.
L’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), també ha col·laborat en aquesta investigació.
