Lluís Pagès: “Hi ha moltes coses que explicaria a les meves memòries, però jo edito llibres, no els escric”

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
07-08-2021
  • Lluís Pagès: “Hi ha moltes coses que explicaria a les meves memòries, però jo edito llibres, no els escric”
    Peu de foto: 
    Foto Amaia Rodrigo
  • Lluís Pagès: “Hi ha moltes coses que explicaria a les meves memòries, però jo edito llibres, no els escric”

Quan tenia cinc anys, els hi va dir als seus pares que no el portessin a la casa de caritat, que ell podia viure sense menjar. El Lluís Pagès va tenir una infància dura, però la rememora amb un somriure, valorant anècdotes com que per menjar carn, s’enfilava al teulat de la granja on vivia i caçava els xuts. Rialler, perseverant, optimista. Assegura que sempre ha estat feliç. Sempre. No depèn del que facis, sinó de la pròpia actitud davant la vida. I la seva és tirar endavant i tenir projectes. Diu que li agrada molt treballar. I és que ho ha fet des dels 7 anys. Sense preferències: des de granger fins a empresari amb quatre editorials al seu càrrec. Insisteix que és un ofici com qualsevol altre, però és el seu llegat. Un cop jubilat, llegeix més. I també aconsella quan les editores li demanen. Per compensar els canvis que ha viscut en el món dels llibres, practica la paciència amb l’hort.

Al que encara és el seu despatx, hem intentat conèixer algun capítol imprescindible de les memòries d’un lleidatà que encara estan per escriure.

  • Presenti’s. Qui és Lluís Pagès?

Presentació de mi mateix? Ai! Doncs un pobre xicot que ha treballat molt tota la vida. (Riu) L’any que ve faig 80 anys i això vol dir que tinc moltes etapes al meu darrere, n’he fet moltes de coses. Hi ha una cosa esencial: que sempre m’ha agradat molt treballar. A la gent no li agrada, però a mi m’agrada molt. He creat moltes empreses i se n’han anat a l’aigua i n’he creat de noves. Vaig començar a treballar a casa amb la granja i després vaig tenir la desgràcia d’haver d’anar a fer la mili a l’Àfrica. Un any i mig perdut a la vida.

  • Això no va ser com treballar

Però m’ho vaig passar bé també. (Riu) Vaig veure moltes coses que si no fas la mili no les veus. I vaig aprendre molt. Vaig fer un curs d’automobilisme i em sabia de dalt a baix totes les peces dels cotxes i dels camions. Quan vaig tornar cap aquí, vaig començar a la Cooperativa Agrícola de Guissona, al Poal. Feia de tot: portava les farines, feia de veterinari, cuidava les granges… feia de tot! I m’ho passava molt bé. (Riu) Fins que vaig conèixer la que ara és la meva esposa. Ella es dedicava a la música i que jo visqués al Poal, era una mala passada. (Riu) Tot i que el meu pare estava molt emprenyat perquè marxés, jo vaig decidir marxar cap a Lleida. I el germà de la Carme em va oferir ser linotipista, una cosa que jo no havia sentit mai a la vida. I es veu que ho feia molt bé. Fins que van començar a arribar els ordinadors i vaig haver d’aprendre de nou; vam canviar les màquines planes de linotips per màquines de composició. I ara la feinada nostra seria tirar enrere!

  • Se’n recordaria?

Sí! I tant! Jo coneixia molt bé el meu ofici. Més que no pas els ordinadors, que de vegades no creuen i surten disbarats. (Riu)

  • Llavors, va ser casual començar al negoci dels llibres

Tan casual com que si hagués conegut una noia del poble no hauria passat això. (Riu)

  • I com la va conèixer?

Jo tinc una germana més gran que era responsable de l’escoltisme a Lleida. Em feia servir de “matxaca” portant les noies d’un lloc a un altre. I en un d’aquests viatges, vam passar una estona agradable. (Riu) I aquí va començar la relació. La primera vegada que vaig fer un viatge amb ella, va estar parlant malament d’un dels bisbes. I a mi, que sóc un noi molt catòlic, no em va semblar bé. Però em va enganxar igualment. (Riu)

  • Ha tirat endavant amb qualsevol dels reptes que la vida li ha posat per davant. Alguna cosa que no s’hagi atrevit a fer?

Jo no crec que m’hagi tirat mai enrere. He deixat de fer coses per motius econòmics, no pas per qüestions ideològiques o per manca de capacitat per fer-les.

  • I sempre ha gaudit del que ha fet

Per mi treballar és un goig. Jo el que no podria fer mai és estar-me davant d’una màquina 8 hores al dia. Però sí que puc organitzar, solucionar problemes. Costa molt portar empreses! I ara que estic jubilat encara en porto quatre. (Riu)

  • Encara hi ha despatx i una taula plena de papers.

Exacte. Això (assenyala un munt de papers) és un llibre. Està donant tots els problemes. Però el farem.

  • No hi ha res que es resisteixi a la perseverança?

Res. Si ho veus clar, els problemes es poden solventar. Això és molt maco, donar-hi la volta a les coses.

  • Adaptar-se ràpid a les coses li ve de petit? Amb 10 anys ja s’havia mudat quatre vegades.

Amb 5 anys havia canviat quatre vegades de pis!
Jo vaig nèixer a Gironella, al costat de Berga. I d’allà, vaig venir cap a Cervera. Allà vaig començar a llegir i escriure, ho recordo molt bé. Em van ensenyar les monges de la Sagrada Família. La mare Pilar, que ja és morta. A Cervera gairebé no teníem res per menjar. Tant és així, que un dia em van dir els meus pares que com que era el més espabilat, em deixarien a la Casa de la Caritat, on deixen els nens abandonats. Jo vaig preguntar si no m’estimaven. Ma mare va respondre que no era per això i jo vaig avançar-me dient que si era perquè no tenien menjar per donar-nos, que no patissin, que jo podia viure sense menjar. (Riu) Jo tenia 5 anys. I ja em tenien compromés per portar-me a la Casa de la Caritat. Allà devien pensar: “Aquest carallot no vol venir!” (Riu)

  • De debò?

Sí, sí. I no menjava! Només bevia aigua d’una font que hi havia davant de casa. Que tampoc era tan fàcil, perquè en aquell moment a Cervera no hi havia ni aigua. Per beure, sí, però per rentar-nos la cara, no. (Riu) Al cap de poc temps, el meu pare va conèixer un suís que era el tècnic de la farinera de Cervera. Ell tenia un edifici als Arcs i amb mon pare va posar una granja amb 600 gallines. A l’any 1949 igual era la granja més gran de tot Catalunya! Llavors, el meu pare i jo vam anar a viure allà i la meva mare amb els altres tres germans se’n van tornar cap a la Gironella per a que la meva àvia els cuidés. Jo llavors tenia 7 anys. Estava acostumat que a Cervera no teníem res per menjar: una mica de panís ben bullit tal i com l’agafàvem i una mica de congre o de bacallà. I allò era l’aliment de tot el dia. Però als Arcs, podíem agafar una mica de fruita o alguna cosa de l’hort que ens donaven uns amics. Allò era xauxa! I de carn ens menjàvem els xuts que hi havia a la teulada. Com que no pesava res, jo m’emparrava a una escala i cada dia caçava un mussol. Els agafava, els caragolava el coll per matar-los i els llençava al meu pare des de dalt del teulat. Els pelava jo mateix i mon pare els coïa. I ens vam engreixar i tot! (Riu). N’hi havia molts i anava decidint quan estaven prou grossos per caçar-los. I així ens vam refer de la gana.

  • Sembla una infància ben dura, però la rememora amb un somriure. Quin record en té?

Feliç. Jo sempre he sigut molt feliç a la meva vida. No hem tingut res, però a casa amb els meus pares sempre havíem sigut molt feliços tota la família. Ara hi ha coses difícils d’explicar. Per exemple, jo quan arribava a casa, ma mare sempre hi era. Era una dona molt culta, sabia llegir i escriure molt bé. La llàstima és que les granges eren llocs molt dolents per tenir una vida plena. Jo de petit sempre havia desitjat tenir un cavall de cartró, però no el vaig tenir mai a la vida. (Riu)

  • A què jugava?

Quan èrem als Arcs, amb tres pedretes i una ratlla al terra jugàvem. O amb un parxís que teníem que l’havíem enganxat cinquanta vegades perquè estava tot trencat. I quan vaig arribar a l’escola, tenia una colla d’amics bastant cruels. Allà jugàvem a guerra. Me’n recordo un dels primers dies que van agafar un dels xavals i li feien talls amb una Gilet. I feia uns crits!

  • Això era una tortura de veritat!

Sí, sí. Quan agafaves un enemic era el que es feia. Però és que això era el que sentíem dir als nostres pares que havien fet la guerra feia pocs anys. Les animalades que havien fet ells, les feiem nosaltres. I a cop de pedra cada dos per tres. Arribàvem a casa plens de ferides i no dèiem res.

  • Començar a treballar en el món dels llibres va ser un repte més o va sentir que trobava el seu lloc?

Va ser un repte més, perquè jo vaig començar a la part de composició mecànica. Ara intento trobar els llibres que havia fet en aquella època. No els tenia guardats i n’he trobat molts. Encara me’n recordo d’on estaven les faltes. Potser algun dia els aconseguiré tenir, però és molt difícil, perquè no se’n guardaven com ara.

  • Un llibre pot canviar-te la vida?

No ho sé. Depèn de com es llegeixi. Jo crec que els llibres ajuden molt. Però potser no tant com canviar la vida. Per exemple, quan tenia 19 anys, vaig llegir un llibre del Rovirosa que era ‘La virtud de escuchar’. Per mi va ser molt important, em va fer veure com és de bàsic saber escoltar a la vida. Tant, que quan vaig ser editor, vaig demanar-li al Torralba que m’escrivís un llibre sobre la virtut d’escoltar. Ell em va respondre que escoltar no era cap de les virtuts capitals, que són 7 i que escoltar no hi és. A mi la semàntica m’era igual. I va concloure que escoltar és un art. I va escriure ‘L’art de saber escoltar’, que és el llibre que hem venut més. En català en portem 17.000 exemplars venuts. I s’ha traduït a l’alemany, al portugués, a l’italià, al txec… Al principi, quan vam anar a sopar per demanar-li, ell no ho veia massa clar. Però a poc a poc, es va anar convencent: la majoria de problemes familiars són per manca d’escolta. Hi ha gent que xarra molt, però que no escolta. Tenim dues orelles i una boca, però com sempre, ho fem al revés. (Riu)

  • I vostè, sap escoltar?

No massa! (Riu) Jo també xarro més que escolto.

  • Llegir també és una mica escoltar

Sí, és cert. I jo he llegit un munt. Des que m’he jubilat, llegeixo encara més. Com ja no em dedico a les empreses, tinc més temps. I les editores quan tenen un llibre que no saben què fer me’l porten per demanar-me consell. I si dic “endavant”, no em replica ningú. (Riu)

  • Alguna cosa que li agradi més que llegir?

Escoltar música. Per mi la música també ha sigut important. Sóc molt dolent cantant i ballant. Però la meva dona és al revés. Per ella, tot és música. La resta no li importa. També m’ho passo molt bé a l’hort. Em dona una cosa que no em dona res més. Plantes tomates i saps que fins passats uns mesos no te’n sortiran. Els has d’anar cuidant i no pots córrer més. Amb un llibre, abans estàvem dos mesos en fer-lo. Ara, en una setmana està fet. Aquesta velocitat de vertígen que portem avui en dia és difícil de seguir. En canvi, a l’hort no pots fer-hi res més. Ara he de plantar les cols per menjar-nos-les al Nadal. Cada cosa té el seu temps, cal paciència.

Durant molts anys vam fer el butlletí del Bisbat de Solsona. Generalment, el dilluns ens enviaven les proves, dimecres els hi passàvem tot picat, dijous ens tornaven les correccions, divendres l’imprimíem per a que el diumenge el tinguessin imprès. Durant molts anys va ser així: una setmana per una revisteta d’unes trenta pàgines. Quan vam canviar de sistema d’impressió, dilluns ens enviaven el text i dimarts, ja el tenien imprès. D’una setmana, vam passar a un dia. Això vol dir concentrar l’atenció en molt poc temps per a que res surti malament. Abans també calia estar molt atent però no amb tanta velocitat. Jo recordo una vegada a la linotípia que vam enviar a imprimir un llibre després de quatre dies de fer tot el treball de composició. Llavors ens vam adonar que a la taula teníem una pàgina que no havíem posat. Mai me la van reclamar. (Riu) Ningú se’n va adonar. I faltava una pàgina! D’això ja fa trenta anys. No li havia dit mai a ningú. Era quan treballàvem amb plom. Un dels principals problemes que teníem llavors era que ens en faltava. Calia anar fonent allò que ens feia nosa per anar fent. Alguna vegada ens havia tocat imprimir mig llibre i un cop estava, foníem el plom per fer l’altra meitat. Alguna vegada he pensat quants quilos de plom caldrien per imprimir tot el que ara tenim en disquets a totes les prestatgeries. Igual caldrien més de dos milions de quilos de plom! (Riu) És un altre món.

  • Editar llibres és un acte de valentia o d’imprudència?

És un ofici com un altre. Hi ha bona gent i hi ha gent dolenta com a tot arreu.

  • No té res d’especial? Podria haver-se dedicat a la granja i hagués estat igual de feliç?

Sí. La felicitat no depèn del que facis, sinó de l’actitud davant la vida.

  • Ha topat mai amb la censura davant d’alguna publicació?

Quan vivia Franco. Ara, el problema és si el llibre te’l compren o no. El problema no és que te’l censurin. Però jo recordo llibres que ens van censurar i que vam haver de llençar. No tenim cap exemplar guardat. Abans no era com ara que es guarda tot. En recordo un que l’estic buscant però no el trobo. Era una tesi doctoral d’un francès demostrant que Franco era un criminal de guerra. Ho defensava amb documents.

  • I el va tenir sobre la taula quan encara no havia mort el dictador?

Sí. Era impensable publicar-lo. Haguéssim anat a la presó. En canvi, ara hem editat el llibre ‘Tenen nom’ sobre les purgues que hi va haver entre els anys 1938 al 1963 contra persones que l’únic delicte que havien comès era ser roges. Només a la província de Lleida, n’hi ha 15.000! A Catalunya, són 380.000. Cada nom té una història al darrere. I es pot mirar a cada poble quants n’hi ha hagut. Hi ha molta feina al darrere de documentació, perquè tot està registrat. Els que els mataven ho apuntaven tot perquè si no, no cobraven. Són moltes persones mortes! I de casos que no estan documentats segur que n’hi ha més. I encara hi ha gent que troba a faltar Franco!

  • Fan falta més que mai aquest tipus de llibres?

Jo crec que la nostra feina és fer-los. I el que cal és que la gent se’ls llegeixi. Sobretot els polítics.

  • Si fos un superheroi, quin superpoder es demanaria?

Tenir visió de futur.

  • I què en faria d’aquest superpoder?

Muntar més empreses. (Riu)

  • No sé ni per què he preguntat.

Tinc una petita anècdota. Parlant amb un director d’un banc en un moment en què m’havien posat una querella, em va preguntar què faria si ho perdés tot. I jo vaig respondre que muntaria tres empreses més. Anys després encara m’ho recordava. (Riu) Sempre s’ha de tirar endavant, això és l’essencial.

  • La seva vida ha estat lligada a Lleida, tot i que no va nèixer aquí. Què vol dir ser lleidatà?

Sóc lleidatà perquè tinc una filla i un fill que són d’aquí. I perquè és on he passat més temps de la meva vida. Penso que siguis d’on siguis, cal que estimis el teu país, la teva terra. Estimar-te-la vol dir pensar què pots fer per la teva ciutat o pel teu país. La resta són punyetes. (Riu)

  • I què creu que ha fet vostè per Lleida?

Tres o quatre mil llibres. (Riu)

  • En què es considera especialista?

Suposo que la meva trajectòria professional m’ha portat a què la gent em tingui molta confiança. He tingut molt bona relació amb els autors. Quan venen amb els seus llibres, has de treure les etiquetes; cal pensar en si aquell llibre està ben fet i com es pot treure al carrer. Per exemple, una vegada va venir el Freixes i em va demanar que edités les seves memòries. Al principi em vaig quedar clavat, però li vaig dir que me les portés. No me les va portar.

  • I vostè, escriuria unes memòries?

Hi ha molta gent que em diu que les hauria d’escriure jo les meves memòries. Però jo dic que en aquest món cadascú té el seu ofici. I jo edito llibres, no els escric! Que escriguin els escriptors! (Riu) De moment, no tinc ganes. Tinc tantes coses a dir i tantes d’absurdes… que prefereixo que ho escrigui un altre. Hi ha moltes vivències directament relacionades amb els autors que han vingut a publicar els seus llibres. És important tenir en compte que et porten la seva vida. Cal tractar-ho amb molt de respecte. Aquest és el principal repte d’un editor.

  • Algun capítol que no hi podria faltar en aquestes memòries per escriure?

Pot ser quan em van fer fora de Virgili Pagès i vaig muntar les Gràfiques Bobalà amb molts deutes i una experiència limitada. Jo mai he tingut molts diners, perquè sempre els he invertit en projectes. Crec que vaig encertar el que vaig fer.

  • Algun llibre que recomani especialment?

Tots els que hem fet. Tots. Quan fas un llibre hi poses molta energia. És com el teu fill. No es pot triar. Per Sant Jordi molta gent em demana recomanacions, però jo mai responc perquè depèn dels gustos. Com a molt, dic els que hem editat nosaltres i que triïn. (Riu)

  • Com s’acomiada de la gent?

Ai! No m’hi he fixat mai. Depèn de la gent. Un amic em deia que s’havia adonat que sempre s’acomiadava dient “adéu” i que ell sempre havia estat agnòstic! (Riu) Jo dic adéu.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta