Marta Alòs: “Si no és cultura, Lleida no serà res”

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
12-02-2020
  • Marta Alòs: “Si no és cultura, Lleida no serà res”

No li deprimeixen els dilluns. La vida no es redueix al cap de setmana. És massa trist per una optimista compulsiva com la Marta Alòs. I també seria poc pràctic per algú tan actiu com ella, que ha escrit més d'una quinzena de llibres, fa articles d'opinió, s'apunta a tot el que soni a cultura i ha dedicat més de 20 anys a la política. També veu la creu de les coses. I la política la té. Per experiència, sap que pot ser molt tòxica i que obliga a lluitar contra l'adulació que alimenta l'ego. Tot i així, creu que tothom s'hi hauria de dedicar un temps. Lectora compulsiva, viu tan envoltada de llibres, que tem que l'acabin fent fora de casa. Però és que no entèn la vida sense les lletres. Ni tampoc sense els personatges que l'obliguen a esciure les seves històries. Així, literalment. No té previst passar a la història i tampoc que Catalunya sigui independent, tot i que per ella és un desig prioritari. Igual que la cultura. Diu que ara parla menys i escolta més i no li agrada parlar de sexe tot i que ha escrit novel·la eròtica.

A punt de publicar la seva segona novel·la negra, aquesta escriptora empedreïda ens confessa que fins i tot d'aquesta entrevista podria sorgir un llibre.

  • Presenta't. Qui és Marta Alòs?

Marta Alòs és una persona a la que li agrada viure. I viure sempre en positiu. No veig mai la cara negativa de res i quan començo a veure alguna part fosca, la positivitzo. Sóc una persona molt optimista i que malgrat tot, crec que el món està plagat de bona gent.

  • Una presentació molt motivadora, no?

Quant més gran em faig més positiva sóc. No m'agrada la gent que diu “oh, ja estem a divendres!” És tan important ser en dilluns, dimarts, dimecres com en dissabte o diumenge. La vida és un continu. Pensar que la vida només passa els caps de setmana és trist. No m'agrada veure això en gent jove. Que comencin una nova vida!

  • I sempre has pensat així?

Sí. La vida m'ha donat molts tombs però sempre he intentat treure suc de tot. Quan hi ha gent negativa, intento fer-los veure que hi ha gent que ho passa pitjor i que la vida és per viure-la.

  • Sempre has aconseguit fer el que has volgut fer?

Sí, en part, sí. Possiblement, si tornés a néixer, potser faria una cosa diferent. Però estic bastant satisfeta del que he fet.

  • Per exemple, què faries?

El que segur que tornaria a fer és escriure i llegir. És el que més m'agrada. Visc envoltada de llibres que ens acabaran fent fora de casa.

  • Si t'hem de buscar en algun lloc...

En una biblioteca o en una llibreria. Segur. Si algun dia deixo d'escriure, continuaré llegint.

  • Creus que algun cop deixaràs d'escriure?

No. No sé si algun dia deixaré d'escriure articles d'opinió. Però el que no deixaré mai de fer és inventar. Ara, que sortirà un nou llibre, ja n'estic escrivint un altre i tinc al cap la sinopsi d'un altre. La imaginació és tan poderosa que et va donant idees constantment. No pots deixar d'imaginar, de veure els personatges pel carrer que et parlen i et diuen que escriguis sobre ells.

  • En cap moment el cap deixa de bullir?

Quan escriptors i escriptores parlem entre nosaltres, sempre ho diem. Com deia el Josep Pla, tot està al carrer. Els personatges es passegen i et saluden. Les històries són inesgotables.

  • Com sorgeix la idea d'una novel·la?

En qualsevol moment. Ara ens en podríem inventar una. Estem tu i jo aquí parlant i de cop i volta, entra algú i aquí comença una història. (Riu) De vegades, pot sorgir d'una notícia d'un diari. Recordo quan va sortir 'El dia que vas oblidar el meu nom' que és una història d'una dona que té Alzheimer i va sortir d'una notícia. Després, la trama no té res a veure amb el que deia el diari, però sí que va ser el detonant.

  • I el llibre que ara presentes, com va sorgir?

Jo vaig acabar 'Ulls maragda', la meva primera novel·la negra, que està ambientada a Lleida, i vaig començar a escriure una novel·la romàntica perquè volia fer una novel·la rosa. I em va trucar una lectora que conec bé per dir-me que li havia agradat molt i quan li vaig dir que ara m'estava centrant en un altre gènere, em va demanar que continués fent novel·la negra. I així va ser: ara ja està a l'editorial Pagès i es diu 'L'origen del pecat'. No té res a veure amb 'Ulls maragda' malgrat que hi ha un fil conductor. Continua passant a Lleida canviant d'escenari. No és a la Universitat sinó al Bisbat. I passa en un ambient molt fosc on hi ha morts, assassinats, tres autòpsies, un prostíbul a Torrefarrera, una especulació urbanística a la Paeria... Vaja, molt negra! (Riu) De l'anterior novel·la salvo dos personatges: l'inspector Roure i en Joan Serradell, que és el redactor del diari Segre.

  • I la novel·la que escrius ara és la romàntica?

Sí. Ja veurem com acaba...

  • Fins que algú et truqui demanant-te la tercera novel·la negra

Exacte (Riu). La faré, la tercera. És la que ja tinc al cap. Tinc el títol.

  • Primer és el títol i després la història?

Hi ha gent que escriu les històries a raig sempre amb un títol al davant. Aquest és el meu cas. És com si em donés la força per continuar. Hi ha altra gent que ho té tot pautat, sap el que farà cadascun dels personatges. Jo més o menys els tinc al cap, però fan el que volen amb mi. Són completament reals. És molt curiós. A 'Els ulls de l'ametller' hi havia un personatge que volia morir i jo me l'estimava molt i per això l'anava rescatant sempre. Al final, em vaig despistar una mica i va morir. Al dir-ho, pot sonar irreal perquè ho estic escrivint jo. Però és així de debò. Fan el que volen.

  • És una mica esquizofrènic, no?

Una mica sí. De fet, diuen que la gent que creem, hem de treure una certa infelicitat i per tant, per ser feliços hem d'escriure o pintar... No recordo qui va dir que una persona completament feliç no crea.

  • No sé si encaixes en el perfil per com t'has presentat

Pot ser sí que sóc l'excepció (Riu)

  • Sempre has volgut escriure?

Sí. Jo començo a escriure perquè li explicava contes al meu fill. Amb ell m'hi porto 17 anys. Jo vaig ser mare molt jove. El meu home, amb el que porto pràcticament tota la vida, en tenia 18. I com que inventava contes pel meu fill, un dia els vaig començar a escriure. I aquí va començar tot. Com una mena de festeig amb l'escriptura. Em van donar un premi de Relats d'Estiu a La Mañana i després vaig continuar. Una trajectòria semblant a la de molts altres escriptors.

  • De petita, què volies ser?

No ho recordo. La vida m'ha portat a la universitat, però no tenia una vocació clara. Era una nena molt entremaliada que havia perdut la mare als 9 anys. Jo era molt fantasiosa. És un cop molt dur perdre la mare a aquesta edat i vivia en un món molt feliç embolcallada per la família per a que no em faltés de res. I em sentia molt realitzada. Era entramaliada, això sí. Quan s'havia de buscar a algú per fer teatre o algú per fer el festival de Nadal o l'Escala en Hi-Fi... sempre estava jo!

  • Vergonya, poca

Era bastant poca vergonya (Riu) És broma. De vergonya, cap ni una.

  • Com recordes la infància, doncs?

La meva vida es va dividir en dues parts: abans i després dels 9 anys. Recordo la pèrdua i després, que tothom està per tu. Et sents estimada perquè la gent t'embolcalla. No recordo la infància com a traumàtica. Després, l'adolescència va ser molt feliç. Als anys 70, érem gent que volíem canviar el món malgrat que no hem pogut canviar res. Era el final de la dictadura. Vam ser la generació petita, perquè no vam tenir ocasió de córrer davant dels grisos i ens ho explicaven els grans. De tot plegat tinc bons records. Crec que vam ser una generació que no ho vam tenir tan difícil com ara, en què la gent jove ho passa malament per trobar feina.

  • Lamentes que al final no vau poder canviar res. És frustració?

Quan em vaig dedicar a la política, intentava transformar les coses. Costa molt. Hi ha molts poders ocults. Ara m'estic llegint el llibre del Paul Preston 'Un poble traït' que parla de l'Estat Espanyol ple de corrupció tan endèmica que parla fins i tot de saqueig per part de les elits. Tampoc salva la monarquia.

  • Tu salves alguna cosa de la política?

Salvo molta gent. Conec molta gent que ara està a la presó. També conec el Carles Puigdemont perquè vam estar cadira amb cadira al Parlament durant un temps. Tot el que està passant és molt lamentable. Jo crec que no vam saber veure al que ens enfrontàvem tots plegats. Vam subestimar l'enemic. El meu pas per la política -perquè jo ja no milito en lloc- per mi va ser un servei. Segurament, jo no hagués estat diputada si Catalunya fos un país independent. Sí que hagués estat regidora, perquè crec que la ciutat interessa per la proximitat.

  • No hi vols tornar

No. Jo crec que he donat el que havia de donar. Ara no m'interessa. He passat per tot. He estat al capdavant d'un partit polític sent presidenta del Consell Nacional de CDC. I ara ja no m'interessa perquè crec que no s'hi val tot. En política pot haver una mica de demagògia per captar el vot, però no es pot basar tot en fake news com ara. Crec que no sobreviuria. No m'hi veig.

  • La setmana començaria en divendres, llavors

Sí (Riu). A veure, que si la ciutat em necessités per alguna cosa, em té. Però no en cap partit. Encara tinc la mania de llegir-me tots els pressupostos, els municipals i els del Parlament. I estic al cas del que passa, però no tinc previst tornar a la política.

  • Algun repte que tinguis pendent ara?

A mi el que m'interessa més és el món de la cultura. Veure que Lleida té tant potencial i que entre tots no sabem extreure'l m'entristeix molt. Tot el que passa amb el Museu Morera m'entristeix molt. Hauríem de saber bastir la casa. Que tinguem tant contingut i no tinguem continent no pot ser. Les ciutats són cultura. I Lleida si no és cultura, no serà res. Hi ha molta gent que fa moltes coses. Molta. I no es veu. I és molt frustrant veure que això no sura. Són els partits polítics que haurien de canviar-ho això, acompanyats de la gent. Caldrà donar-los 100 dies més de marge a veure si ho arreglen.

  • Creus que socialment entenem la importància de la cultura?

(Sospira) També cal veure què es dona als col·legis. S'ensenya la música clàssica? Surten els nens i nenes amb un mínim de coneixement de com es llegeix un pentagrama, per exemple? A la universitat veig moltes faltes d'ortografia i amb una gran mancança de llenguatge per expressar-se. Si no ensenyes com de gratificant és la cultura, després veus els cotxes amb la finestra abaixada i amb xumba-xumba. A altres societats no és així. A Viena, tot és música. O a Salzburg. Però vaja... potser és que ens fem grans.

  • Dona més perspectiva fer-se gran

Clar. Cultura són moltes coses. El que passa és que m'agradaria veure els museus plens, que es fes una bona programació de teatre i que les obres estiguessin més d'un dia en cartell perquè no es buiden la segona nit. El consum cultural m'agradaria que fos més alt. Però la cultura sempre és l'assignatura pendent de tots els pressupostos. Hauria de canviar. França ho ha entès bé. Hi inverteix molt. Aquí el pressupost no arriba al 2%. I després, cal llegir, llegir, llegir. Serveix per descodificar els missatges. Vázquez Montalban sempre ho deia: cal ensenyar la canalla, que sàpiguin quins interessos hi ha darrere d'una notícia. Llavors potser veus que està pervertida. La premsa també s'ho hauria de fer mirar, però és que tothom té el seu amo. I en la mirada també cal fixar-se perquè, al final, tothom acabem llegint el que està d'acord amb el que pensem.

  • Tu llegeixes només el que t'agrada?

No. Jo procuro llegir, per exemple, d'economia el diari 'Expansion', que parla dels que tallen el bacallà. Hi ha dos mons paral·lels i cal coneixer-los. Després, llegeixo 'El País' perquè m'agrada molt la part de Cultura. I després, l'Ara o 'El Punt Avui'. I sempre els diaris locals. Crec que tenen un gran futur perquè expliquen el que passa al nostre voltant. Si van més enllà de la notícia, tenen futur. El fet en si ja t'arriba a través del tuiter. El que li demano al diari és que m'expliqui la post-notícia. Que em digui els perquès i que facin servir l'hemeroteca. Cal destapar les vergonyes. S'ha de dir si algú és un mentider. Si només es posa el micro, llavors no serveix de res.

  • Creus que això és fa?

Molt poc. I, a més, crec que tenim polítics de molt baix nivell. Es cometen errors històrics perquè no han llegit la història. Fa un temps parlava amb un periodista català que em confessava que havien hagut de baixar el nivell de les entrevistes perquè els polítics no estaven a l'alçada. Són gent que porten els nostres pressupostos, estem a les seves mans. Jo vull gent de nivell.

  • Deies que t'havies decidit a presentar-te com a diputada al Parlament com a servei al país. Què vol dir per tu pàtria?

Per mi, pàtria és Catalunya. És allà on dorms, on menges, on vius. Amb un sentit molt generós. Cadascú sent la seva. Per mi seria Catalunya, Europa i el món. És una llengua, una cultura, una identitat. Em van educar així. La pàtria també es tristesa, allò que voldríem que fos. Saps quan arriba l'aigua i et quedes sense platja? Doncs a mi em dona la sensació que ens estem quedant sense platja. Tot aquest tema del procés, jo sempre vaig veure que anàvem al camp de batalla sense tenir en compte les eines que teníem. És com allò de l'art de la guerra, que si no pots guanyar, no t'hi posis. El temps ens ha donat la raó a alguns. M'hagués agradat que no fos així. Però vaja, com deia un amic, el Jordi Mir, la pàtria és aquell arbre, així que no us preocupeu, l'arbre hi continuarà estant. (Riu)

  • Si fossis una superherïna, quin superpoder et demanaries?

La independència de Catalunya.

  • I així salvaries el món?

No. El món no aniria ni millor ni pitjor. És un desig que per mi està per damunt de tot. Primer, que els catalans deixaríem de parlar d'això i parlaríem d'altres coses (Riu). Fa un temps vam anar amb el meu home al Mur de les Lamentacions i vam demanar un desig cadascú. En aquell moment, el nostre fill estava esperant una nena i quan ens vam preguntar què havíem demanat, cap dels dos havia pensat en la neta que havia d'arribar. Al paperet havíem posat que volíem la independència de Catalunya! (Riu) No és una voluntat eixelebrada. Som un poble com qualsevol altre, som així. Si arribéssim a tenir la independència -que jo estic segura que no la tindrem perquè no li interessa a ningú, ni a Europa ni al món- cometríem un munt d'errades, perquè som imperfectes, però aprendríem a viure sols. No és només llengua o cultura, també és economia. Ens estem ofegant i estem arribant a ser un poble depressiu. Hem arribat a un atzucac molt bèstia.

  • Intento recordar la teva primera resposta... tot i així, continues sent optimista?

(Riu) Sí, optimista sempre. Com deia aquell, sóc una realista ben informada. Els llibres t'ensenyen moltes coses. Som el 20% del PIB d'Espanya.

  • En què ets especialista?

En res (Riu). Sóc una tastaolletes. M'interessa tot.

  • La gent que et coneix, per què compta amb tu?

Crec que desperto fílies i fòbies. No deixo indiferent. Les fílies són molt importants per mi i he après a passar de les fòbies. No m'atabalo. Abans, sí. Si algú no em feia bona cara sempre intentava esbrinar el perquè. Ara ja no. Si no hi ha feeling, no n'hi ha. Em fixo més en aquella persona amb què puc parlar i dialogar, encara que no pensi com jo. També noto que d'uns anys cap aquí parlo menys i escolto més. Abans parlava molt. És com si ara estigués més relaxada. La política és molt tòxica i et fa anar a 100 per hora. Quan ho deixes, les primeres setmanes és tot molt estrany perquè el telèfon deixa de sonar, gent que et saludava efusivament ja no ho fa perquè això anava inherent al càrrec. I tornes a retrobar els amics de veritat, la resta és música que alimenta l'ego. I la vida és una lluita contínua contra l'ego. Passa el temps, baixa el suflé i et relaxes, comences a disfrutar de la família. Perquè quan estàs a la política no tens temps per res més. I ha de ser així, perquè li has de dedicar hores. Si no estàs estudiant pressupostos o projectes, el cap et bull perquè vas treient-te ganivets de l'esquena contínuament. Per això, quan ho deixes, al principi no t'hi trobes. Penses què faràs a la tarda i pots anar al cine! Hi ha cines! (Riu). Hi ha vida més enllà de la política, tot i que penso que tothom hi hauria de passar perquè també és molt bonica. Jo vaig començar al 1995. El primer any, vaig anar a casa d'una dona dels Magraners que tenia un problema i em va llegir un poema que havia escrit. Mai l'hauria conegut si no m'hi hagués ficat en política. Coneixes a gent molt maca, tot i que també hi ha la creu. I també té el component de l'adulació contínua.

  • I ara prefereixes no parlar tant i escoltar més

Hi ha molta gent que té moltes coses a dir. I escoltar la meva neta, que no la vaig gaudir els dos primers anys, per exemple. El meu fill s'ha fet gran gairebé sense dedicar-li temps. Jo no li aconsellaria a ningú que s'hi dediqués més de 10 anys a la política. Jo vaig ser-hi 20 anys. Pot acabar sent molt tòxica.

  • Tens sentit de l'humor?

De vegades, massa. (Riu) Penso que el món és un gran teatre i no te'l pots prendre seriosament. Si ho veus així li pots posar humor. Fins i tot amb el dolor. El cervell és intel·ligent i s'acomoda a queixar-se. Hi has de lluitar amb humor. I m'encanta quan em trobo amb gent que també té aquest punt sarcàstic.

  • Què faràs el 8 de març?

El dia de la dona treballadora? Treballar

Tot i que mai m'ha agradat treballar. A mi m'agrada badar i no fer res. Contemplar el mar, una foguera... M'agrada aquesta sensació de donar voltes i voltes a les coses. Però m'ho agafo amb humor i treballo. (Riu)

  • De tota manera, ets disciplinada treballant

Molt. A la universitat sempre m'ho diuen. Fins i tot amb l'organització de la casa. M'agrada molt que la gent sigui feliç. (Riu) No m'agrada que la gent al meu voltant s'ho passi malament i si puc fer alguna cosa per a que estiguin bé, ho faig. I encara que jo hagi de renunciar a alguna cosa, m'hi esforço per a que la gent al meu voltant sigui feliç. Té una part d'egoïsme, perquè ho faig per satisfacció pròpia. (Riu)

  • Has escrit novel·la eròtica, què et sembla tot l'enrenou sobre el Satisfyer?

(Riu) La satisfacció sexual és meravellosa. És un joc eròtic que es pot compartir amb parella i si hi ha gent que ho complementa i li va bé, doncs està molt bé. Jo no el tinc, no l'he provat.

Em va fer molta gràcia aquella dona que va robar un munt d'aparells d'aquests per repartir-los entre les veïnes... per fer-les felices. Veus? (Riu).

Quan jo vaig escriure 'La mà al melic' va haver gent que es va sorprendre perquè jo sóc una persona molt mesurada en aquest sentit. No m'agraden els acudits pujats de to, ni aquestes converses, tampoc m'agrada el porno... Però és que quan escrius et transformes. Són els personatges els que et porten. I quan vaig escriure amb el David Marín 'Amb X de sexe' parlàvem que el que has de fer és caminar pel fil de la navalla per no caure en la pornografia. És un exercici complicat, però jo em trobo molt còmoda. Has de fer servir un llenguatge no barroer i alhora, has d'aconseguir excitar el lector o la lectora. Igual que si parles d'alguna cosa trista, fas plorar, l'erotisme excita. I a mi m'ha agradat participar en aquests dos llibres eròtics. A més, amb el Francesc Pané vam trencar un tabú i va ser curiós perquè estàvem a grups polítics ideològicament molt diferents. Vam riure molt.

  • Com t'agradaria passar a la història?

Crec que sóc una persona de lo més normal. Sóc coneguda, però la història és una altra cosa. Caldria que es fés justícia amb gent veritablement important. Som un poble desagraït. Amb els carrers, per exemple. Tenim homes i dones molt potents que han passat sense pena ni glòria. Sempre reclamo que Catalunya li faci un homenatge a Rafel Patxot i gairebé no hi ha carrers amb el seu nom. És lamentable. Jo no tinc rellevància per passar a la història de cap manera.

  • Com t'imagines de gran?

Tan de bo que anem sumant anys perquè jo encara vull escriure molt. En la vellesa no hi penso gaire. El meu pare sempre deia que era molt trist fer-se vell. Era un home molt vital, ficat en el món de la cultura, en la vida civil de la ciutat... i sempre deia: “fer-se vell és una merda!” (Riu).

  • Què tens del teu pare?

Moltes coses. Físicament m'assemblo més a la meva mare. Mon pare era del Poble Nou i estava molt ficat al teatre, a la companyia del Paco Martínez Soria. Jo sempre he vist per casa un munt de gent d'aquest món; els pares de la Mari Santpere eren molt amics dels meus avis... Va entrar a treballar en un banc i a les nits, feia teatre. Va venir a fer la mili a Lleida i es va enamorar de la meva mare. Ella no volia anar a Barcelona perquè era d'una família molt arrelada aquí. Al final, mon pare es va quedar a Lleida i va fer teatre aquí amb diferents grups i també feia ràdio i presentava espectacles. Per casa va passar el Santi Sans, el Julio Iglesias... gent de la faràndula. Tota aquesta part d'exposició pública la tinc de mon pare. Ma mare era més reservada. Era mestra i tocava el piano. Això sí que ho tinc; jo també toco el piano.

  • Com t'acomiades?

Normalment dic “Cuida't”. No sé perquè, però ho dic.

  • Ens cuidarem i llegirem.
Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Carregant...
Load next