Ferran Aixalà: "Tinc una missió al món i és que la gent rigui"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
21-09-2017
  • Ferran Aixalà: "Tinc una missió al món i és que la gent rigui"
    Peu de foto: 
    Foto Amaia Rodrigo
  • Ferran Aixalà: "Tinc una missió al món i és que la gent rigui"

Poca gent es presenta afirmant categòricament que és feliç. Però és que el Ferran Aixalà és diferent. Per posar un exemple: troba a faltar la boira perquè és divertida i màgica. És complicat definir a què es dedica professionalment perquè dins el món de l'espectacle és capaç de fer des d'animador de públic  a la tele fins a cantant dels Pastorets Rock, però aquest estiu, per exemple, ha col·laborat en un programa de Catalunya Ràdio i és guionista al Foraster. Ell és un pallasso i entén la vida així, amb el compromís de canviar el xip de la gent fent riure. Diu que és la seva missió al mon. I així va: rient i somiant i volant i comprometent-se, perquè no li fa por posicionar-se ni ser honest a les xarxes socials. Tot un repte.

No sabíem si interpreta un personatge o si algú el coneix de veritat darrere de l'escenari, per això, hem conversat i hem rigut una estona amb ell. Per descobrir-ho.

  • Presenta't.

Em dic Ferran Aixalà i sóc nascut a Lleida, de fet sóc un lleidatà que en fa bandera. Sóc pallasso i sóc un home feliç. M'agrada molt riure i fer riure, somiar, volar i odio la gent que no respecta els altres. Aquest és el Ferran Aixalà.

  • Això és tota una declaració d'intencions.

Estic cansat de la gent del món en què vivim.

  • Però tot i així, afirmes que ets un home feliç.

Clar. Estic amb una dona que estimo, tinc família que sembla excepcional perquè és estructurada, ens portem bé, a més em puc dedicar a allò que m’agrada, tinc amics que estimo i que m’estimen i sobre aquella frase que mai vas ben vestit si no portes posat un somriure... jo sempre vaig mudat.

  • Però hi ha coses que te’l treuen?

No suporto la gent que es pensa que no hi ha ningú més que ells al món. I no puc amb els egos. Tampoc amb la mentida. I mira que estic en un món, el de la tele, en què hi ha persones que són un tresor, però també hi ha molt ego.

  • No creus que cal tenir ego per dedicar-te a aquest món?

Sí, tots els que ens dediquem a això tenim el punt narcisista, ens agrada que ens aplaudeixin. Qui digui que no, menteix. De fet, vaig compartint a les xarxes el que faig, però penso que si encara hi sóc és perquè forma part de la meva feina, si no, fa temps que m’hagués esborrat els perfils.

  • Jo pensava que n’eres un fan absolut

Doncs no. He tancat un parell de cops el meu perfil de twitter i l'he reobert. Quan m’adono que estic massa pendent d'això, m'esborro. He tancat comptes amb 20.000 seguidors. Ara només mantinc el meu personal, Ferran Aixalà. Allà, dic les coses que penso, sobretot ara què el món està com està. Però és que els qui ens dediquem al món de l'espectacle som la nostra pròpia marca i t’has d’anar venent. Si despareixes, t’obliden.

  • Fas un personatge a les xarxes?

Ara sóc molt jo. Havia tingut pseudònims, és divertit. Però ara no. I sóc honest. De vegades massa i això és un perill en xarxes perquè se’t pot girar en contra. He aprés a respirar abans de dir segons què.

  • Calles algunes coses?

Sí, sobretot perquè hi ha projectes en què no hi sóc sol. Com amb Pastorets Rock. A vegades callo perquè sé que pots fotre un pet, però no val la pena perquè si la lies molt grossa la gent se’n recordarà anys després.

  • Has esborrat alguna piulada?

Si hi havia alguna falta d’ortografia, sí. No suporto les faltes i estic molt enfadat amb els canvis que han fet amb els accents diacrítics. Ara que els tenia tan ben apresos i podia fardar... Jo vaig traure un 9,5 de català a la selectivitat! Escrivia un català perfecte. I em fa una ràbia el que han fet! Però jo segueixo escrivint "dóna". Per altres coses no he esborrat twits, m'ho penso abans de publicar res.

  • Sembles molt extrovertit. Interpretes un personatge?

No ho sé. Sóc extrovertit, sí. Però quan no tinc jo el micròfon, m’agrada passar desapercebut. Recordo que quan ens donaven les notes al cole, un cop em van posar: “li agrada cridar l’atenció”. No li vaig donar més importància fins que no vaig ser més gran. Sempre tinc la teoria que els qui no hem estat físicament atractius, a l’adolescència hem de seduir a la gent d’una altra manera. El meu camí ha estat l’humor. I la meva educació humorística a casa ha estat exquisida. Recordo 20 persones a casa reunides per escoltar els vinils de Les Luthier. He mamat música i humor tota la meva vida i sempre m’han acompanyat.

  • Es pot educar en l’humor?

S’ha d'educar en l'humor. És un dels llenguatges universals. Si ens trauen el sentit de l’humor, ens ho trauen tot. Què passa ara amb la politica, si no hi hagués l’humor, ens estaríem suïcidant tots. Estaríem deprimits, emigrant. Necessitem riure. De fet, cada cop hi ha més gent amb depressió. La segona causa de mort de gent jove a Catalunya són els suïcidis. Vaig flipar quan vaig saber aquesta dada. L'humor és la medicina. Quan aconsegueixes fer riure és una gran victòria, perquè estem farts de veure desgràcies. A mi no em convidis a veure un drama al cinema. I fa temps que no fan pel·lis d'humor de veritat que no siguin xorres.

  • Com ho difrencies?

Uf… no sé. A vegades, veus una sèrie i ja saps com acabarà. La sorpresa és imprescindible. També és important com es fa. En un dels cursos de clown que vaig fer a París, vam fer un exercici en què 35 persones havíem de passar per l'escenari i llençar la pela d'un plàtan a terra. Només alguns feien gràcia, perquè no és el que fas sinó com ho fas. També has de transmetre plaer a l’escenari, que és el que ens passa amb Pastorets Rock.

  • Llavors, quines pel·lícules recomanes?

Sóc molt de repetir coses que he vist. He mirat milers de cops Una noche en la Ópera. Amelie perquè em va fascinar visualment. També em va encantar Mr Nobody. Més que pel·lis, he vist mil milions de vegades Hotel Faulty, tot el Flying Circus dels Monty Python, o mil milions de vegades Friends. De fet, no deixen de portar a una sitcom l’esperit del pallasso, perquè són adults que tenen comportaments infantils. Cal que fem com diu el Tortell Poltrona: "Quan ens fem grans ens hem de convertir en adults, però no adulterar-nos". I ara, estem molt adulterats. Hem deixat de jugar. Jo admiro a gent que m'ha fet jugar, com un dels mestres a Lleida, el Joan Domingo.

  • A què t’agrada jugar?

A imaginar-me coses. Em va molt bé per la feina. M’agraden els jocs de taula que em fan pensar i m’agrada jugar amb la meva dona al Rummi. No es de riure però molts cops apaguem la tele i fem un Rummi.

  • Et coneix algú de veritat?

Sí. Tots em coneixeu de veritat. Jo sóc així. Què passa? doncs que no em coneixeu en la vessant trista. Però sóc humà. La tristor cal soltar-la, però ho comparteixo amb els més propers.

  • Plores algun cop?

Poc. No m’agrada la sensació ni de plorar ni de vomitar. Ho passo molt malament, no em descarrega.

  • Però plorar de riure sí, suposo.

Sí. M’ha passat alguna vegada i és una sensació inoblidable. He vist mon pare a punt de morir de riure en un espectacle de Les Luthier a Barcelona i és brutal.

  • Què fas, doncs, quan t'enfades?

Sóc de desapareixer. Puc estar 5 hores conduint per Catalunya sol. Miro les estrelles i torno, demano perdó si crec que amb el meu moment d'explosió he fet mal a algú. Però abans d'explotar, prefereixo callar-me i marxar. "Un momentet, ara no", aquesta és la meva frase d’emprenyat. No m’agrada ferir els altres, ho passo malament si per culpa meva algú ho està passant malament. Jo encaixaria molt a Guinea Equatorial on les discussions duren un minut, es diuen tot a la cara i despres se’n van a fer un beure.

  • Has estat 5 hores voltant enfadat?

En algun moment de dol. A mi em va marcar, com un punt d'inflexió en la meva vida, la mort d’un amic als 17 anys. Va tenir una insuficiència renal i quan ens volíem colar amb els amics per veure'l a l'hospital ens van dir que no calia, que s'havia mort. Vaig adonar-me que ens podem morir en qualsevol moment. I llavors vaig trobar-me en un dilema. Tenia dos camins: passar-me el dia plorant la mort del meu amic i pensar que quina merda de món o bé dir "ja que estem aquí, passem-nos-ho bé". Per sort, se'm va creuar el pallasso pel mig i em va salvar. Vaig triar el segon.camí. Recordo aquesta decisió. Va ser després de l'enterrament. I això em va marcar els resultats acadèmics, que fins llavors eren modèlics perquè vaig decidir passar-m'ho molt bé. Això no em va permetre entrar a Comunicació Audiovisual que era el que volia fer.

  • Vius a la Bisbal del Penedès, trobes a faltar Lleida?

Sí. Trobo a faltar la boira. Perquè és màgica. Estimo la boira, m’encanta, em torna boig. Recordo que els dies de boira eren els que més m’agradaven del cole. Desapareixien els edificis, les persones. És genial perquè camines cap al no res i van apareixent coses.

  • Quin superpoder et demanaries si fossis un superheroi?

El de la teletransportació i poder volar. Encara que jo ja tinc el poder de volar en somnis. Sé que si vull, volo. Me n'adono que en els dos casos, tenen a veure amb el fet de desplaçar-se. El tercer poder que m'agradaria tenir és el de parlar totes les llengues del món. Quan vam estar a Corea em vaig estressar molt perquè mirava els cartells i no sabia què deien. M’estressava no saber què podia menjar o si un lloc era una merceria o un lavabo públic. Si pogués, començaria per l’aranès i l'euskera.

  • Què volies ser de petit?

Paleta. Ho sé perquè m'han explicat que jo deia "paleta" i la meva àvia em deia que havia de dir "arquitecte". Però jo no volia dissenyar, jo volia ficar els totxos. I llavors, jugava a construccions, Meccano..., també tenia tangram. Mencantaven els jocs d’enginy, els que em fan pensar, les matematiques.

  • Com desconnectes el cervell?

Amb música. Em veuràs sol al cotxe cantant ben fort. És en aquests moments quan no penso en res. Em passa amb Queen, amb musicals. La meva desconnexió és la música i amb ella puc fugir.

  • En què ets especialista a la vida?

Faig unes truites de patata molt bones. M’encanta fer algo i que a la gent li agradi. Un dia vaig tenir una revelació. Vaig entendre que he vingut al món a fer un canvi de xip a la gent que m’envolta. Com una mena de missió divina. Canviar el xip per estar bé, per passar-ho bé. Jo ho he aconseguit amb gent. Pots canviar la vida de la gent fent riure.

Va ser mirant la lluna i descobrint que en realitat la lluna s’està partint el cul. Era un dia de trencadissa amorosa amb una noia que ara és molt feliç. Així que també la vaig ajudar, al cap i a la fi. He vingut per educar la gent en el riure. Sóc el salvador del món (riu).

  • Explica com ho faràs en la vida professional, doncs.

No sé què faré en els propers mesos, perquè se m’ha estruncat un projecte. Vull estabilitat. Amb els Pastorets Rock faig bolos, però no és la meva forma de vida. Vaig deixar Enkara Farem Salat perquè necessitava coses noves. Tenia ganes de provar la tele. Però és un món inestable. Continuaré al Ahora Caigo, si hi ha més temporades del Foraster confio que em truquin, igual que a l'Oh Happy Day. Però tot són incerteses. M'agradaria seguir fent el que faig, però amb estabilitat. El que m'agradaria de debó seria fer un late show a la tele amb col·laboradors de luxe. També voldria fer un espectacle en solitari. I ara és el moment, perquè han passat coses a la tele que em fan veure com de fart estic de dependre que em truquin o no.

  • Ens dones alguna pista?

Serà multidisciplinar: música en directe, monòleg, titelles, pallasso. Tinc moltes facetes artístiques i no vull renunciar-ne a cap. De tota manera, també penso que m'ho passaria bé treballant en una oficina o a un supermercat, sóc dels que faig riure a les caixeres. És la meva missió ;)

  • És el teu objectiu personal?

L'objectiu personal és ser feliç. Vols que et digui què és la felicitat? La felicitat és que portes dos dies al desert caminant sense una gota d’agiua i et donen un got d’aigua freda. O que vas pel carrer, t’agafa un retortijón que t’estàs cagant a sobre i algú et diu "passa, que aquí hi  ha un lavabo". La felicitat és intentar que moments així siguin la teva vida. I cada cop tinc més clar que tot passa per alguna cosa. M’ha passat que tenia il·lusions que s’han trencat i gràcies a això m’han passat altres coses fantàstiques.

  • I en aquesta situación política, tens alguna recepta humorística per sortir-nos-en?

Sento incertesa sobre què passarà. El que em fa patir és que al món ens estigui representant Rajoy. No combrego amb el PDECAT, però prefereixo mil vegades que em representi Puigdemont que Rajoy. I a nivel municipal, no m’agrada tampoc el que representa Àngel Ros. I n’estic fart del “no diguis res o no tindràs bolos”. Què és això? Un xantatge? Què és aquesta por de no poder dir que la Paeria està pagant a 11 mesos les factures? Jo no vull treballar a un lloc on em contracten o no per lo que penso i no per la feina que faig.

  • Com t’acomiades?

Amb una abraçada. Fins i tot amb gent que no conec gaire. Però és que sóc molt bo fent abraçades i transmeten tanta energia...

Donem fe. Et seguirem d'aprop, Ferran.

Comparteix

També t'interessarà