És una muntanya situada al Prepirineu, molt a prop del seu punt de contacte amb la Depressió Central. Pertany a la comarca de la Noguera. Els seus vessants s’estenen pels municipis de Vilanova de Meià, Artesa de Segre, Alòs de Balaguer i Camarasa.
El seu cim té una altitud de 1.391 m, en ell hi trobem l’ermita de Sant Mamet i, annexos a ella, un refugi lliure de muntanya i el senyal d’un vèrtex geodèsic. El conjunt va ser restaurat l’any 2000 gràcies a la col·laboració desinteressada dels veïns d’Alòs de Balaguer. En altres temps feia de punt de trobada per als veïns dels poblets de l’entorn que hi pujaven per celebrar-hi un aplec anual.
La Serra de Sant Mamet està inclosa dins de l’àmbit del gran Espai d’Interès Natural de la Serra del Montsec.
Miologia:
LA CREU DELS PRATS
Diu la tradició que a la vora del camí que va de Vilanova de Meià a Santa Maria de Meià, a l’ indret conegut avui com el tros de la creu, van assassinar un sacerdot de l’església prioral de Santa Maria de Meià. Com a càstig per aquell sacrilegi, el senyor enviava cada any per tota la comarca fortes tempestes amb trons, llamps i pedra, que destruïen les collites. Aquesta situació catastròfica va durar molts anys i els habitants de la coma van arribar a un grau tan gran de pobresa i misèria que fins i tot havien determinat marxar de la terra i anar a viure en un altre lloc.
Una persona virtuosa, però, els aconsellar que anessin a parlar amb un frare molt sant que vivia a Poblet, el qual intercediria davant Déu per trobar remei a tantes calamitats. Així ho van fer, i el sant home els aconsellà que en memòria d’aquell homicidi i per aturar el càstig que Deu enviava a aquelles terres sobre els culpables i els innocents, aixequessin una gran creu de pedra al mateix indret on s’havia comès el crim. A mes, havien de demanar al prior de Santa Maria que, tots els diumenges que no estiguessin ocupats per festes de primera o segona classe i que no fossin Pasqües, abans de començar la missa conventual, des del dia de la Santa Creu de maig fins a la de setembre, es realitzés una processó per l’església i el fossar, i en tornar al peu de l’altar major de la Mare de Deu cantessin l’antífona del dissabte de la quarta domínica de novembre.
Tot això es va fer al peu de lletra. Aquestes pregaries van calmar la ira de Déu i van parar-se les tempestes que ho destruïen tot. Aquestes pregaries es van continuar molts anys i no serà inversemblant que tinguessin alguna relació amb l’origen de les dues festes de la Santa Creu que encara se celebren a Vilanova.
La creu gòtica de terme al peu del camí de Santa Maria restà al mateix lloc fins l’any 1892, en que fou traslladada al recinte del nou fossar inaugurat aquell any, on encara podem admirar-la.
