Constitueix la zona central del conjunt de serres que emmarquen la conca del riu Sió pel nord i que a l’hora la separen de la vall del Segre, que n’és el seu col·lector final.
Se situa al límit entre les comarques de la Noguera i l’Urgell.
El seu punt més elevat culmina a 492 m i es troba entre les localitats de Tudela de Segre (Artesa de Segre) i la Donzell d’Urgell (Agramunt).
Bona part d’aquesta serra pertany a l’espai natural protegit de Valls del Sió-Llobregós.
Etimologia
De mont i de clar, sobre aquest adjectiu hi ha diversos parers:
- Equivalent a pelat, “sense vegetació”
- En el sentit de blanquinós
- En el sentit de “tenir bones perspectives”
- De l’antiga arrel cal, can, car, en el sentit de “pedra”.
Mitologia
LA TROBALLA DE LA MARE DE DEU DELS SOCORS
Un capvespre de primavera retornaven a Agramunt pel camí de Tàrrega uns pastors amb el seu ramat, desprès d’haver passat el dia pasturant pel defora, als erms que havia a la serra.
Prop del poble el camí anava paral·lel al riu Sió i, si a la mà de sota del camí l’herba creixia verda i ufanosa, a la banda de dalt abundaven els esbarzers, els gatells i les gaverneres.
No faltava gaire per arribar al pont quan els pastors es veieren sorpresos per una estranya llum que sortia de dins un intrincat esbarzer, una claror que semblava voler fer la competència a les estrelles que començaven a fer l’ ullet al firmament.
S’hi aproparen temorencs i, desprès d’haver arrimat branques i brossa amb els bastons, es quedaren astorats i sense paraula. Era una bellíssima imatge de la Mare de Déu la causa d’aquell resplendor, cada vegada mes intens a mesura que s’anava fent fosc.
Refets de la primera impressió van abandonar el ramat i corregueren esporuguits cap a la vila.
- Socors, socors!! – Cridaven sense parar mentre s’apropaven al portal de l’Angel, al final del carrer de Sió.
- Socors, socors!! –repetien una i altra vegada camí de la plaça.
La gent que trobaven pel carrer no en feien pas gaire cas, i tampoc no se’ls cregueren de bon antuvi les autoritats civils i religioses, a les quals els pastors comunicaren la troballa.
El poble s’havia reunit davant de l’església i tothom hi deia la seva; uns comentaris no gaire afalagadors per aquells pobres pastorets considerats uns somiatruites.
Tot d’una arribaren uns veïns que, més pràctics, s’havien pres la molèstia de sortir fora muralla a veure que passava, i que des de l’ indret on avui hi ha la plaça del Pou pogueren contemplar el meravellós espectacle. Els raigs de llum que sortien de l’esbarzer omplien la zona d’una clamor dolça i suau, com si un bocinet de cel hagués davallat a la terra.
Davant l’evidencia, els agramuntins no es feren pregar mes i amb tota solemnitat organitzaren una processó, recolliren la miraculosa imatge i la dipositaren en un lloc d’honor del temple parroquial.
Però l’endemà al matí, es produí la sorpresa: amb les portes tancades la sagrada imatge havia desaparegut del temple i tornava a ser el peu de l’esbarzer. Ara no hi havia resplendor, però en un estol d’ocellets cantaires li retien homenatge amb les seves refilades.
Els agramuntins comprengueren l’advertència i van prometre solemnement a la Verge que, tan aviat com fos possible, aixecaren una capella al seu honor en aquell indret. Però també li demanaren humilment que volgués acceptar com estada habitual l’església de Santa Maria, perquè així la tindrien més a prop per honorar-la i per acollir-se a la seva celestial protecció.
Des d’aleshores aquella imatge es venerada al temple parroquial sota l’advocació dels Socors, fent memòria del clam llençat pels pastors protagonistes de la troballa.
I així acaba aquesta llegenda, la qual ha passat de generació en generació fins als nostres dies.
