Jaume Moya: "Com a polític, sempre has de tenir data de caducitat"

LLEIDACOM / Miquel de Santiago
04-02-2021
  • Jaume Moya: "Com a polític, sempre has de tenir data de caducitat"
    Peu de foto: 
    Foto Miquel de Santiago

Jaume Moya, candidat de En Comú Podem per Lleida a les eleccions del 14 de febrer, va néixer el 17 de març de 1972 a Barcelona. És amant de la literatura -sobretot d'assaig històric i novel·la-, dels esports d'aventura, la natura, la gastronomia i, sobretot, de la seva terra adoptiva: la Segarra i de tot el territori de Lleida, Ponent i Pirineus. Sempre havia desitjat dedicar-se professionalment a escriure, però ens confessa que "no tinc ni de lluny les capacitats ni les oportunitats per fer-ho". De fet, s'hi dedica, però per amor a l'art i sense cap remuneració. El que sí ha complert és el somni de viure tranquil·lament al camp, amb la seva companya, els seus 'nanos' i amb temps creatiu que dedicar a diverses tasques creatives. Llicenciat en Dret i amb un postgrau en Dret Immobiliari, és procurador dels tribunals des de fa 25 anys i rebutja la política com una professió.

  • Quins tres racons amb encants de Lleida, Ponent i Pirineus ens destacaries?

Te'n puc dir 300? És difícil escollir-ne només 3... El Coll de Bóixols i el seu entorn, a Coll de Nargó (Alt Urgell). També el pantà de la Llosa del Cavall, a la Vall de Lord, a tocar de Solsona, un indret fantàstic on nadar una estona i amb un petit ‘chiringuito’ magnífic on fer el vermut. El dia que em busquin els Mossos segur que em troben allà. La Vall d’Àssua em sembla també fantàstic, sobretot per fer senderisme i gaudir de la seva bona gastronomia. Afegeixo un quart, més a prop de la ciutat de Lleida, com el Turó de Gardeny, un lloc que també em sembla molt interessant. No només per tota la història que hi guarda, com a escenari històric de Juli Cèsar i els templers, sinó per les vistes que hi ha al voltant i pel seu futur gràcies al Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari.

  • En quants llocs has viscut?

A Barcelona, em vaig criar al barri de les Corts i més tard a l’Eixample. Vaig passar una temporada molt breu a Cervera i, finalment a Florejacs. Florejacs és casa. 

  • Amb quin animal t'identifiques?

Doncs no ho havia pensat mai, però et diria el senglar. És un animal que em cau especialment bé i m'hi identifco bastant, perquè és gros, patós, li agrada menjar i enfangar-se.

  • Com vas viure el confinament domiciliari?

Va suposar un canvi de ritme absolut. Per motius professionals i polítics faig milers de quilòmetres al mes, i, de sobte, es va aturar tot. Em va servir per fer una mica d’introspecció, malgrat ser una mica estressant els primers dies. Estava acostumat a anar a Barcelona, Lleida, Solsona i altres municipis. La situació convidava a la serenor i em va permetre llegir, escriure, cuinar i, fins i tot, aprendre molt més ‘online’. Sense internet hagués acabat com una regadora. 

A través de la finestra telemàtica, va ser especialment interessant poder connectar amb molta més gent o aprofundir amb els mitjans de comunicació globals. Evidentment, també hi havia la por que tots compartim per la pandèmia. En el meu cas, sobretot pel fet de conviure amb la meva companya, molt delicada de salut per altres malalties, i l’angoixa de poder passar-li la infecció. En canvi, és cert que poder fluir amb una vida més ralentida, més sossegada no tampoc ho vaig viure de manera traumàtica. 

Foto Miquel de Santiago
  • La covid-19 t'ha tocat de prop?

Per sort, no m’ha tocat de prop. Vaig estar una llarga temporada sense poder veure els meus pares, que viuen al Bages. Són grans i el fet de no poder veure’ls genera angoixa. De la mateixa manera que amb el meu germà, que també hi viu.

Almenys he pogut gaudir i compartir moltes estones amb els meus fills, poder parlar més, tenir converses més madures -més enllà de la logística domèstica-, passejar amb ells… Per sort, la malaltia no ha afectat a ningú del meu entorn familiar.

  • Recicles a casa teva?

Sí, absolutament, i vaig un pas més enllà, perquè fins i tot faig compostatge. El confinament també m’ha permés tornar a fer un hortet. És meravellós. Enterro i barrejo tota la orgànica per tenir la terra rica i poder plantar-hi tomàquets, carbassons, pebrots i alfàbrega. És molt d’autoconsum, però, alhora, dins del poble es va generar una inercia molt antiga i interessant d’intercanvi. Hi havia qui tenia gallines o qui feia pa, i podiem intercanviar els diferents productes entre uns i altres. Tenia superproducció de carabassons i per un grup de WhatsApp negociàvem per ous, pa o altres verdures. 

  • Quin o quina rival política convidaries a sopar a casa teva?

A més d'un... Convidaria a en Pau Juvillà. De fet, hem quedat alguna vegada per fer una cervesa i hem gaudit d'estones i bromes molt agradables. També a la Marta Vilalta, amb qui segur podríem xerrar sobre molts temes. Amb l’Òscar Ordeig també he tingut llargues converses. També convidaria en Marc Solsona, amb el qual, malgrat estar a les antípodes ideològiques, compartim un coneixement i una estima pel territori del qual podríem tenir una conversa maca.

  • Quines feines has tingut? Has estat empresari o autònom?

He fet de tot. Vaig començar a treballar amb 15 anys, al despatx d’arquitectes del meu pare, netejant ‘rotrings’, fent plànols i altres pràctiques. Quan vaig entrar a la universitat vaig decidir pagar-me jo mateix els estudis fent de comercial per una editorial, venent enciclopèdies. Així em vaig pagar els primers anys de carrera. A tercer curs, vaig entrar a un despatx jurídic, on vaig fer tasques administratives, de mediador en conflictes empresarials i vaig començar a correr pels jutjats com a representant d’algunes empreses. Quan vaig acabar la carrera, vaig passar a exercir com a procurador del Tribunals, una feina que m’ha permès guanyar-me la vida i dedicar-me a altres coses. 

Quan vaig arribar a la Segarra vaig poder dedicar-me a les meves passions, sobretot vinculades al territori. Vaig engegar un projecte ‘amateur’ turístic i cultural de descobriment d’aquesta comarca, del Solsonès i de l’Urgell sota el nom de Camins de Sikarra. Encara segueix molt actiu a Twitter i organitzava rutes de descoberta patrimonial, gastronòmica i històrica. El vaig engegar mentre dirigia el Castell de les Sitges, on també hi feia visites guiades. 

Vaig haver de deixar-ho quan vaig entrar de diputat a Madrid. També he publicat algun llibre, com la guia 'Els castells de la Segarra. Onze itineraris per la marca segarrenca'. Ara, gràcies al confinament, n’he pogut acabar un altre que tracta sobre el segle XIX a la Segarra i gira al voltant de les carlinades i les revoltes absolutistes. És un terreny molt desconegut, però que encara el pots olorar en l’ambient. 

Foto Miquel de Santiago
Foto Miquel de Santiago
  • Has estat a l'atur i has rebut algun tipus d'ajut per desocupació?

Sempre he estat autònom i, com a tal, no tinc atur. Com tants altres, he passat mesos ja no deixant d’ingressar, sinó perdent diners. 

  • Quant temps fa que estàs dintre de la política?

Fixant la vista enrere, considero que sempre he estat en política. Tot just al començar a exercir com a procurador dels Tribunals, vaig entrar en diferents comissions, com ara de treball, elaborant la revista del Col·legi de Procuradors, la comissió de Defensa de la Llengua Catalana, comissió de Tribunals. Amb el temps, m’adono que tot això també és fer política, és incidir sobre aspectes de la societat que no funcionen des de l’activisme. A partir d’aquí, també he estat en plataformes mediambientals, culturals i socials, com Òmnium Cultural o l’ANC. A casa meva es va fundar l'Espitllera, el Fòrum d'Estudis Segarrencs. 

Pel que fa a política de partit, des de desembre del 2015, quan vaig ser escollit com a independent a la llista d’En Comú Podem com a diputat al Congrés. 

  • Com i per què vas entrar en política?

Hi vaig entrar com una evolució natural. Vinc de l’activisme i hi ha un moment que t’adones que bona part de l’acció per fer efectius canvis socials està dins de les institucions. Vaig començar a col·laborar quan teníem -i esperem recuperar- una diputada en el Parlament de Catalunya de les Terres de Lleida, Alt Pirineu i Aran que era d’esquerres, ecologista, feminista i que escoltava les entitats en les quals jo participava. Sara Vilà. 

Des d’aquestes plataformes, vaig començar a col·laborar en aquesta feina política i a veure que des de dins les institucions, sense mai abandonar l’activisme, es podia incidir. Aquí va venir la transició, on, desobte, em vaig trobar assegut en un escó. 

Ets independentista, però renegues del procés.

Sí, soc sobiranista i segueixo lamentant aquell fet que denuncio des de fa anys, i és que el procès s'estava escorant cap a la dreta. Aquesta realitat ara és més alarmant que mai. Si veiem el partit que es presenta com la cinquena essència encara d’aquell independentista unilateralista de Junts Per Catalunya, i veiem a qui té a les seves files. No cal centrar-nos només en Josep Sort, aquell personatge gris i sinistre, president d’Agrupament, d’on també surt Quim Torra. No cal fixar-nos només en aquell ‘friki’, sinó en el número 3 de la llista, el senyor Canadell, el qual pot acabar sent el número 1.

Puigdemont és un candidat simbòlic i Laura Borràs està en curs en un procediment judicial per pressumpta corrupció que la pot acabar inhabilitant i ens podem trobar que Canadell sigui cap de llista. Mirem les seves manifestacions, directament titllant de colon i de nyordos a la meitat de la població de Catalunya. Aquesta és l’essència d’aquest independentisme irredempt que ara està derivant d’una forma molt preocupant cap a tics xenòfobs, masclistes i excloents. Això és terrible i empetiteix el moviment.

Com a independentista, crec fermament que Catalunya és una nació i que té el dret a decidir sobiranament quina relació vol tenir dins d’un context globalitzat amb l’Estat espanyol plurinacional. No ho dic jo, sinó la pròpia Constitució, la qual recull i reconeix la nació catalana, la vasca, la gallega i, fins a cert punt, l'andalusa. 

Espanya ha de reconèixer i projectar aquesta plurinacionalitat com una riquesa. Crec en un model de cessió de sobiranies, sempre des de la identitat nacional i el dret a decidir a través d’una consulta lliure, participativa, vinculant i plural entre els ciutadans i ciutadanes. No podem pretendre exigir un referèndum immediatament i titllar de colons o ‘nyordos’ la meitat de gent que anirà a votar.

  • Quin és aquest “canvi” que Catalunya mereix?

Creure que Catalunya és un sol poble, plural i divers. Tots som catalans, independentment de la llengua que parlem, d’on hagin nascut els nostres pares o de quin saldo tenim al compte corrent. Tothom formem part d’aquest país ric i de futur que mereix decidir les seves grans qüestions.

Foto Miquel de Santiago
  • Com creus que la gent podria recuperar la confiança amb els i les polítiques?

D’entrada, polític no hauria de ser un càrrec professional. La política va molt més enllà d’aferrar-se a un escó i cobrar un sou públic. La política la fas o te la fan i cal limitar mandats. La política és un viatge d’anada i tornada, un servei públic a la ciutadania, amb participació, escolta activa, responsabilitats, rendició de comptes, codis ètics, transparència i una agenda pública. És molt important no concebre la política com un càrrec i recordar que, com a polític, sempre has de tenir una data de caducitat.

La limitació de mandats per llei seria interessant, però el més important són els codis ètics. En el fons, els polítics rendim comptes davant la ciutadania a través de les eleccions. És important que la societat tingui un nivell altíssim d’exigència d’aquests codis ètics i els tinguin en compte a l’hora de votar. 

També veig prioritari legislar les incompatibilitats, les portes giratòries i conflictes d’interessos. Ens trobem amb molts polítics que compleixi un parell de legislatures i després el trobis en el consell d’administració d’empreses com Telefònica, Banc Sabadell o d’altres semipúbliques com Enagas o Bankia. Això s’hauria de legislar

Des del lloc on has pres la decisió que afavoreix uns sectors privats i després trobar-te assegut en aquests mateixos. També passa amb càrrecs de la judicatura, que acaben en grans bufets jurídics defensant causes en les quals abans havien obtingut tota la seva informació. Tot això, per començar, donaria molta més credibilitat a l’acció política a la ciutadania. 

  • Què canviaries del teu partit?

Som pioners en implementar aquests codis ètics amb limitació de mandats, rendiment de comptes i transparència, entre d’altres. És fantàstic haver pogut arrossegar altres partits a aquests nova manera de fer política. Sovint és complicat, en general en tot el marc polític, el finançament dels partits. També és on s’hi troben grans trames de corrupció, agafant l’exemple de Unió Democràtica, Convergència, Partit Popular o el Partit Socialista. El finançament és un tema que s’hauria de regular ja, per transparència, igualtat d’oportunitats i evitar el tràfic d’influències. És un punt en el qual no s’ha tingut la valentia d’entrar-hi. a través d’una autèntica llei de finançament dels partits, també per recuperar la confiança de la ciutadania. 

També cal aprovar una llei electoral catalana, un altre deure que no hem tingut la maduresa d’afrontar en 40 anys de democràcia. Després ens queixem de la Llei Orgànica de Règim Electoral General (LOREG), però és que aquí no hem fet cap regulació electoral i hem d’usar la estatal, sense que aquesta estigui adaptada a Catalunya. Sovint ens omplim la boca de reclamacions, però a l’hora de pencar no hi som.

  • En quin altre partit podries haver militat?

Mai he tingut una vocació de militant en cap partit. M’he sentit molt còmode a Òmnium Cultural, en entitats locals en què he participat i mai he tingut cap aspiració orgànica d’estar dins cap ens polític. Ara soc militant de Catalunya En Comú, on m’hi sento còmode, però tampoc especialment realitzat pel fet d’estar dins un partit. Tot i així, entenc que pels càrrecs tinc una responsabilitat orgànica i que he d’aportar la meva experiència i els meus pocs coneixements almenys per crear aquestes estructures de partit. 

  • Acceptaries els vots i sumaries forces amb qualsevol partit per formar part del Govern?

Els vots no s’accepten, aquest és un missatge una mica pervers. Sumar sí que és imprescindible. Per sort, ha quedat enrere l’època de les majories absolutes i espero que no tornin mai més. El diàleg i l’entesa és imprescindible. Amb qui faria un compromís de govern i un full de ruta amb qualsevol partit amb el qual compartim sensibilitats d’esquerres, feministes, ecologistes, per la transició ecològica i la justícia socials, entre d’altres. Per tant, parlem de formacions d’esquerres que no tinguin temptacions xenòfobes, corruptes, clientelars, paternalismes ni ultralliberals.

  • Quina pot ser la teva major aportació per millorar la vida dels habitants de la província de Lleida?

Per defensar una cosa, primer l’has de conèixer. El coneixement porta a l‘estima i aquesta porta al compromís a defensar-la. Conec molt bé el territori i l’estimo amb bogeria. La Segarra va ser un enamorament casual amb la terra. Puc aportar un coneixement de la realitat i una experiència de més de 20 anys treballant amb entitats del territori, a més d’una sensibilitat de progrès, una visió d’esquerres en defensa al dret del treball i a l’habitatge, sobretot pels joves. 

Hem parlat amb universitaris per saber què en pensen del futur que els espera. Tindran un títol a la butxaca, però on podran treballar? En quina empresa i en condicions laborals? Podran exercir tranquilament la seva professió a Lleida, Balaguer, Pont de Suert o hauran de marxar a Madrid o a Barcelona. 

En campanya insistim en que Lleida ha de ser un territori de drets, de poder exercir-los en aquest territori. Pots marxar a Massachussets o a Frankfurt, però que no sigui per manca d’oportunitats d’exercir a la teva terra.


Tria cinc temes que consideris prioritaris i et sentis personalment compromès per a treballar-los des del teu escó al Parlament

  • Despoblament del territori: Un dels grans compromisos que tenim és promoure una llei d’equitat territorial, per tal que tothom tingui les mateixes oportunitats, visqui a Florejacs, Cervera, Borges o a la Val d’Aran. 
  • Mobilitat territorial: Rodalies. La ciutat de Lleida, una capital catalana sense Rodalies. És fonamental vertebrar el territori per establir tota una xarxa de mobilitat, sobretot pensant en la gent treballadora, sanitaris, estudiants...
  • Polítiques contra la desigualtat de gènere: A dia d’avui, tenim una escletxa salarial enorme. A més, ja és hora de reconèixer la tasca que fa la dona rural en el sistema agrari, amb la titularitat de les explotacions i la seva representativitat. Em reuneixo constantment amb entitats agràries i la immensa majoria som homes. La desigualtat de gènere és un dels deures pendents. 
  • Millora de la sanitat pública: La pandèmia ha posat en relleu el que ja teníem, els 10 anys de retallades, encara del nefast Boi Ruiz, la mercantilització i privatització de la sanitat per fer-ne negoci. D’allò, això que en tenim ara. Si haguèssim prioritzat la sanitat pública i dotada de recursos, probablement els efectes de la covid-19 no haurien fet tants estralls. 
  • Estimular la creació de llocs de treball per a joves: Estem compromesos amb la igualtat d’oportunitats i l’emancipació dels i les joves. La joventut a l’Alt Pirineu no té possibilitat de trobar un treball estable. Com són joves, bona part fan de monitors d’esquí o portant serveis de restauració amb contractes temporals, precaris i pagats d’una manera indigna. Pel que fa als becaris, també n’hem vist de 30 anys. No per ser jove has de tenir una feina o un habitatge precari. 
  • Transició cap a la sostenibilitat: La crisi de la maleïda covid-19 ens ha d’aportar una altra visió del món. Anem tard als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), una aposta que abans sembla utòpica, ara és urgent. Aquests objectius s’han d’interpretar de manera transversal en totes les polítiques. Començant per les energètiques, amb la descarbonització i l’aposta de les renovables, i passant per un nou model turístic, de producció, laboral i econòmic. Ens omplim la boca de la paraula “sostenibilitat”, i ja n’hi ha prou parlar-ne tant. Hem de legislar-la i garantir-la.

  • Finalment, per què algú hauria de votar Jaume Moya en aquestes eleccions?

L’han de votar qui vulgui apostar per una política d’esquerres, qui cregui en les urgències de justícia social, com l’habitatge, lluita contra la precarietat energètica, treball digne, transició ecològica i aconseguir quotes homologables d’igualtat, contra les discriminacions de gènere, entre altres. 

No només ho portem al programa, sinó que estem demostrant que és un realitat, en el govern de l’Estat i en l’Ajuntament de Barcelona. Demostrem que hi ha una manera diferent de fer política i d’avançar cap a un món millor. A partir d’aquesta sensibilitat d’esquerres i del canvi, entenem que som l’única veu que podem representar tot això en el Parlament de Catalunya.

Comparteix

També t'interessarà