L’articulació de la espatlla és una de les més problemàtiques del nostre cos, sobretot un cop passada la dècada dels 40 anys d’edat, tot i que sempre poden donar molèsties si no en fem un bon ús. Podem agrupar les lesions d’espatlla en tres grans grups:
- Tendinopaties i bursitis
- Fractures i fissures
- Luxacions i inestabilitats
En aquest article parlarem sobre el primer grup, tendinopaties i bursitis, ja que els dos altres tenen més incidència després de caigudes i traumatismes.
La biomecànica de l’espatlla
Abans de continuar, és necessari que fem un petit repàs a la anatomia i al funcionament d’aquesta articulació. L’espatlla, a diferencia d’altres articulacions del cos, es sustenta gràcies a la seva musculatura. Aquesta musculatura ha de mantenir-la penjant en suspensió, i a més a més, permetre-li tenir un bon rang de moviment. Està formada per tres óssos: l’húmer, l’escàpula i la clavícula. Els lligaments són pocs y dèbils, excepte els que trobem sota la clavícula (coracoclaviculars).
Si parlem de la musculatura, trobem dos tipus de funcionaments musculars diferents. Uns músculs s’encarreguen de donar estabilitat a la articulació, i els altres, moviment. I és aquí on resideix el problema. Els músculs encarregats del moviment, com el pectoral, el deltoides o el dorsal ample, guanyen per golejada als encarregats de la estabilitat. Aquests últims són el famós grup muscular anomenat manegot dels rotadors, on trobem el famós supraespinós, infraespinós, subescapular i el rodó menor. Tots ells son responsables dels dolors de l’espatlla si tenim un desequilibri de forces.
Per tant, si venim al gimnàs i treballem els músculs del moviment per lluir uns bons pectorals o unes bones espatlles i no treballem els músculs de la estabilitat, acabarem patint dolor tard o d’hora.
Què són les tendinopaties i bursitis
Són les famoses tendinitis, tot i que aquesta nomenclatura és incorrectament utilitzada. Una tendinitis exigeix inflamació, i la majoria de vegades estem davant de tendons degenerats però no inflamats. Aquestes tendinopaties poden aparèixer de cop i volta sense cap explicació aparent. Les causes són diverses: un gest repetitiu de colpeix jugant a pàdel, milers de micromoviments amb el ratolí a la oficina, una caiguda mesos abans, no realitzar tècnicament bé els exercicis i fins i tot abusar de la natació sense un treball estabilitzador al gimnàs.
Quan els músculs encarregats del moviment són més forts que els estabilitzadors, el cap del húmer té tendència a descentrar-se de la seva cavitat, ja que no està encaixada a la perfecció com el maluc (sinó no, no podríem moure tan lliurement els braços). Si hi ha un descentratge, per tant, els músculs estabilitzadors han de fer un treball extra, s’acaben degenerant i fan mal. Estarem davant d’una tendinopatia. Si a més a més, ens fa mal durant la nit i el dolor baixa pel lateral del braç, estarem patint una bursitis subacromial, que és una lesió lleu, però molt dolorosa i fatigant.
Els tendons poden aguantar molt temps sense donar simptomatologia, però un cop la donen, hem d’acudir al fisioterapeuta per reparar aquest problema mecànic quan abans millor. El dolor és molt invalidant, i a vegades molts pacients acaben cometen un gran error que juga en contra de la salut de la seva espatlla, que és la infiltració de corticoides o la intervenció quirúrgica del manegot, on gaire bé sempre acaben pitjor que al inici de la lesió, ja que en cap moment arreglen el problema mecànic de l’espatlla.
