Serra de Carreu

Serra de Carreu

Altitud: 
1.806 metres
Unitat de relleu: 
Prepirineu

Passa per sobre de les icones per ampliar informació

Serra de Carreu

És una serra de la zona central del Prepirineu lleidatà enclavada, bàsicament, dins de la comarca del Pallars Jussà, tot i que els seus contraforts més orientals s’endinsen a la veïna comarca de l’Alt Urgell.

Dins de la primera comarca, la major part de l’alineació muntanyosa pertany al terme municipal d’Abella de la Conca, tot i que la zona més occidental limita també amb el municipi de Conca de Dalt. I dins de l’Alt Urgell afecta al terme de Coll de Nargó.

Es troba ubicada al migdia de la serra de Boumort, separant les conques de dos petits afluents de la Noguera Pallaresa: el riu de Carreu, al nord, i el riu d’Abella, al sud. Té una estampa molt característica i espectacular degut a la cinglera de roca calcària que presenta la seva cara sud, en el tram situat a major altitud.

El seu punt més elevat arriba als 1.806 m d’alçada i es troba situat a llevant del Cap de Carreu (1.745 m), que tot i no ser el més alt, sí que és el més aparent.

La serra de Carreu es troba dins l’espai natural protegit de la Serra de Carreu-Sant Corneli i també dins de la Reserva Nacional de Caça de Boumort.

Milotogia:

LLENYATAIRES DE RUC I L’ETCÈTERA

Les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis han quedat enrere, per be que som en ple hivern, amb unes nits llargues i fredes que conviden a passar la vetllada, aquest costum que podríem dir que ha desaparegut. Assegut a la vora del foc en la pau de la llar i de la família, contemplo absort com la llenya va espurnejant i el fum, formant capricioses ramioles i cargolins, va pujant xemeneia amunt, i quedo embadalit amb les ondulades flames que s’enlairen sobre el caliu de les brases. Tot això em fa reviure i em recorda aquells llenyataires de ruc, principalment del llogarret de les Masies de Nargó que de bon matí agafaven el tapaboques, la carmanyola amb la minestra, posaven el bast al ruc, ben estronyada la singla, trossat lo pitral i ajustada la rabasta.

Dogals, soga, destraló i destral i emprenien camí cap al bosc on s’havien fet tallades de pins i altres arbres; arreplegaven aquell brancatge mes gruixut i en feien un parell de bons feixos que lligaven els dogals, i ja tenien fets els costals que es posaven un a cada costat del bast, recolzats a les corbes, amb un tronc per damunt fins a contemplar la càrrega. Llavors, passant la soga per les anelles i les boteres, quedava la càrrega fermada al bast i emprenien el camí de retorn, que entre l’anar, fer la llenya i tornar, comportava unes onze hores.

Al poble de Coll de Nargó, en temps passats hi havia dos forns de pa, encara que cap a l’any 1933 se n’obrí un altre. Aquells llenyataires es dedicaven també a portar llenya al forn a canvi de pa; per cada càrrega de llenya els donaven dos pans de dos quilos, encara que a principis de segle eren de 6 lliures. Solien fer un o dos viatges per setmana i així tenien la casa “apanada”.

Un dels forns era al raval, prop de l’església; un altre al carrer de la Unió, prop de la rectoria; i l’últim que s’obrí a la carretera nova, on encara hi ha les anelles per estacar els rucs i altres animals.

Vells del poble nascuts a finals del segle XIX i també alguns nats a principis del segle XX, narraven un fet ocorregut entre un llenyataire i el rector de la parròquia.

Vet aquí que en temps vells (al darrer terç del segle XIX), allà pels volts de Nadal, el rector del poble tornava vers la rectoria quan es trobà amb un d’aquells llenyataires que descarregava el ruc davant del forn; el saludà i li preguntà si abans de Nadal podria portar-li una càrrega de llenya d’alzina que fos seca, que li pagaria bé.

  • Mossèn, abans de festes no sé si podré, de totes maneres, quan hem pagaria?
  • Bé, que et sembla un duro i l’etcètera?
  • Demà tindrà la llenya.

Efectivament, l’endemà cap al migdia feia l’arribada amb el ruc tant carregat que al pobre animal la panxa li tocava a terra.

El rector, tot satisfet, contemplà aquell bé de Déu de llenya per fer-ne un bon foc i va seguir atent la descarrega d’aquell ruc suat, no obstant el fred que feia.

Un cop descarregat i ja plegant la soga i els altres estris, el rector es posà la mà a la faltriquera i en va treure una bossa feta al fil fort que ajustava els duros de plata, i en va fer dringar un, donant-lo a l’amo de ruquet. L’home l’agafà, se’l mirà i digué:

  • Escolti, i l’etcètera?
  • Tens raó, ja no hi pensava. Saps que?, per l’etcètera puges la llenya al trebol.
  • L’home es mossegà els llavis però no digué res. Agafà un braçat de llenya i el pujà a les golfes, i així un darrere l’altre fins a pujar-la tota. En fer l’últim viatge s’adonà d’un gat mig cargolat que estava prenent l’escalfor vora la cendra del foc, on penjada als cremalls hi bullia l’olla pel dinar amb una escudella que els àngels hi cantaven de tan bona olor que feia. L’home agafà d’una revolada pel clatell i, aixecant la tapadora de l’olla hi tirà dintre el pobre animal, la tornà a tapar i sortir apressadament mentre el gat feia les ultimes dintre del cabo bullint.

En anar a agafar el ramal del ruc, el rector, tot somrient, li va dir:

  • Cada dia s’aprenen coses noves, tu avui has après el que es l’etcètera.
  • És cert, té tota la raó del mon. Jo avui he sabut el que es l’etcètera però vostè avui sabrà el que es el marrameu.

I prou que ho van descobrir el capellà i la majordona quan van destapar l’olla.

Cal dir que l’últim d’aquelles llenyataires que portà llenya al forn a canvi de pa fou el Ton de Cal Music, de les Masies.

 

Comparteix aquest pic
Mapa
 
Referits al Serra de Carreu

Unitats paisatgistiques

  • Boumort
  • Collegats
Videos